El receptor soluble de transferrina és biomarcador de la diabetis de tipus II de manera oposada en persones obeses i no-obeses (Diabetologia mediterrània, 2/2017)

En un número anterior (36/2016) ens fèiem ressò d’un article de Sureda et al. que treia profit de l’estudi PREDIMED (“Efectes d’una dieta mediterrània en la prevenció primària de la malaltia cardiovascular”) per mostrar com una dieta mediterrània suplementada amb oli d’oliva i fruits secs alterava la capacitat (anti)oxidant plasmàtica en persones amb síndrome metabòlica. Era només un dels exemples de les investigacions derivades d’aquesta cohort. Amb 7447 voluntaris (de 55-80 anys els homes, i de 60-80 anys les dones en arrencar l’estudi) i 90 investigadors, hom ha explorat múltiples vessants vinculades al risc cardiovascular. Així, Fernández-Cao et al. acaben de publicar a European Journal of Clinical Investigation una recerca sobre un tema força debatut: poden utilitzar-se els nivells plasmàtics de receptor soluble de transferrina (sTfR) com a marcador de risc de desenvolupar diabetes mellitus de tipus II (T2DM)? L’sTfR es relaciona inversament amb les reserves de ferro de l’organisme i, en general, s’associa també a l’obesitat. En persones obeses, nivells elevats de sTfR s’associen a un major risc de desenvolupar T2DM. Per contra, en persones no-obeses, els nivells elevats de sTfR s’associen a un menor risc de desenvolupar T2DM.

Estructura molecular del receptor de transferrina 1 (TfR1 o CD71), producte del gen TRFC. La fracció majoritària d’aquesta glicoproteïna es troba associada a la membrana cel·lular (receptor transmembrana), on intervé directament en la captació per endocitosi de transferrina. Aquesta captació és el principal vehicle d’entrada de ferro a la cèl·lula. La fracció soluble (sTfR) s’origina a partir de la proteòlisi de la proteïna transmembrana, i augmenta especialment en casos de depleció de reserves de ferro

Un estudi derivat de la cohort PREDIMED

Victoria Arija i Jordi Salas-Salvadó són membres de l’Institut d’Investigació Sanitària Pere Virgili (IISPV), adscrit a la Universitat Rovira i Virgili (URV), a Reus. De fet, Arija és també membre de la Unitat de Nutrició i Salut Pública de la Facultat de Medicina i Ciències de la Salut de l’URV, on també treballen Jose C. Fernandez-Cao i Núria Aranda, aquesta darrera també adscrita a l’IISPV. Arija, alhora, treballa al Servei d’Atenció Primària de Reus-Alpebrat i, a través seu, de l’Institut d’Investigació en Atenció Primària, al qual també pertany Josep Basora (també membre de l’IISPV). Basora i Salas-Salvadó pertanyen també a la Unitat de Nutrició Humana de la Facultat de Medicina de l’URV, així com al CIBERobn de l’Instituto de Salud Carlos III de Madrid. De fet, els altres autors de l’estudi són també membres del CIBERobn: Javier Diez-Espino (del Centro de Asistencia Primaria de Tafalla, en Navarra), Ramón Estruch (del Departament de Medicina Interna de l’Hospital Clínic i de l’IDIBAPS), Montse Fitó (del Grup de Recerca en Risc Cardiovascular i Nutrició de l’IMIM-Hospital del Mar) i la doctora en farmàcia Dolores Corella (del Departament de Medicina Preventiva i Salut Pública de l’Escola de Medicina de la Universitat de València).

Dels 7447 voluntaris del PREDIMED, Fernández-Cao et al. seleccionaren 153 casos que havien estat diagnosticats recentment de diabetis mellitus. A partir d’aquests 153 casos, seleccionaren 306 controls que, en els 4-6 anys de seguiment del PREDIMED no havien desenvolupat diabetis mellitus de tipus II, bo i procurant que els dos grups fossin semblants quants a edat (proporció de majors de 67 anys), gènere, grup experimental (dieta mediterrània suplementada amb oli d’oliva verge extra, MedDiet+EVOO; dieta mediterrània suplementada amb fruits secs, MedDiet+nuts; dieta control limitada a aconsellar uns nivells baixos de greix) i índex de massa corporal (proporció de majors de 27 kg/m2).

Amb Arija i Salas-Salvadó com a autors corresponsals, presentaren l’article resultant al European Journal of Clinical Investigation, que el va rebre el 21 de març del 2016. Després d’una revisió, conclosa el 28 d’octubre, l’article fou acceptat el 9 de gener, i publicat en línia ahir.

L’immunoassaig de sTfR

Fernández-Cao et al., doncs, analitzaren els nivells de sTfR del 459 subjectes esmentats. Analitzaren la relació dels nivells plasmàtics de sTfR d’acord amb diferents paràmetres. Observaren que el principal determinant de la concentració de sTfR en el total de 459 subjectes esmentats en la circumferència de cintura. Dels 459 subjectes, 211 eren obesos (>30 kg/m2), i també en aquest subgrup la circumferència de cintura era el principal determinant de la concentració de sTfR. En el subgrup no-obès, els altres 248 subjectes, encara que de manera no tan marcada, també la circumferència de cintura resultà el principal determinant dels nivells de sTfR.

Si hom pren els 211 subjectes obesos, observa que la concentració de sTfR s’associa directament amb el risc de patir diabetis mellitus de tipus 2. En efecte, contrastant en aquest subgrup els 73 obesos diabètics i els 138 obesos no-diabètics, en resulta una oportunitat relativa de 3.

S’esdevé just al contrari en el subgrup de no-obesos, on els nivells de sTfR s’associen inversament amb el risc de patir diabetis mellitus de tipus 2. En aquest cas, la comparació entre els 80 no-obesos diabètics i els 166 no-obesos no-diabètics, ofereix una oportunitat relativa de 0,4.

Una mateixa condició clínica (T2DM) doncs, s’associa doncs de manera diferent a un mateix paràmetre analític (concentració de sTfR) segons si hi ha o no obesitat. Al capdavall, l’obesitat s’associa a uns nivells ja més elevats de sTfR. L’obesitat, doncs, altera la relació entre sTfR i T2DM, i reforça la idea que la patogènesi de la T2DM és diferent en individus obesos que en no-obesos, quelcom que ja proposaven Prando et al., en el 1998.

Lligams:

Soluble transferrin receptor and risk of type 2 diabetes in the obese and non-obese. Jose C. Fernández-Cao, Victoria Arija, Núria Aranda, Josep Basora, Javier Diez-Espino, Ramón Estruch, Montse Fitó, Dolores Corella, Jordi Salas-Salvadó. European Journal of Clinical Investigation 10.1111/eci.12725 (2017).

Effects of Mediterranean diet on the primary prevention of cardiovascular disease. PREvention with MEDiterranean Diet (PREDIMED).

Arxivat a Ciència i Tecnologia
%d bloggers like this: