Evolució geomorfològica de la Barranca de los Pinos (Orejana, Segovia) (Geomorfologia mediterrània, 12/2017)

Les terres ermes (badlands) i els escorrancs o aragalls són àrees sotmeses a una forta erosió i que, en conseqüència, tenen una ràpida evolució geomorfològica. Un grup d’investigadors encapçalats per J. A. Ballesteros Cánovas, de l’Institut de Ciències Ambientals de la Universitat de Ginebra, ha analitzat l’evolució històrica de la Barranca de los Pinos (Orejana, Segovia) creuant dades documentals, dendrocronològiques i aerofotogràfiques. En un article a Scientific Reports remarquen una asimetria en la resposta geomòrfica de la barranca. L’eliminació de la coberta vegetal en el segle XVIII conduí a una forta erosió, amb formació d’aragalls, però la reforestació recent no ha revertit el procés sinó que ha promogut una nova incisió.

La Barranca de los Pinos es formà en el segle XVIII arran d’activitats extractives. L’erosió es manifesta en com havia pujat el terreny durant dos segles a l’Església de Sant Joan Baptista d’Orejana abans de la restauració dels anys 1970 (f, línia blanca). Des dels anys 1960 la zona s’ha reforestat (d). L’anàlisi dendrocronològica d’arrels descobertes pot servir per a datar canals (e).

La Barranca de los Pinos (Orejana, Segovia)

La Barranca de los Pinos ha estat objecte de diversos estudis geomorfològics. Juan Antonio Ballesteros Cánovas, Markus Stoffel (*Visp, 28.4.1974) i José Francisco Martín Duque dissenyaren una recerca sobre l’evolució històrica d’aquest indret.

Stoffel i Ballesteros fan part de l’equip de recerca en canvi climàtic i impactes climàtics de l’Institut de Ciències Ambientals de la Universitat de Ginebra. Stoffel també és professor del Departament de Ciències de la Terra i Ambientals de la mateixa universitat. Martín-Duque treballa al Departament de Geodinàmica de la Universidad Complutense de Madrid.

En el treball de camp participaren, a més de Ballesteros, Stoffel i Martín-Duque, Christophe Corona (del Geolab de Clarmont d’Alvèrnia), José María Bodoque del Pozo (del Departamento de Ingeniería Geológica y de Minas de la Universidad de Castilla-La Mancha, de Toledo), Ana Lucía (de la Facultat de Ciència i Tecnologia de la Universitat Lliure de Bozen i del Centre de Geociències Aplicades de la Universitat Eberhard Karls de Tübingen).

Ballesteros va fer les anàlisis històriques i dendrocronològiques. En la interpretació de resultats, a més de Ballesteros, Martín-Duque i Stoffel, participà David R. Montgomery. L’article fou sotmès el 13 d’octubre del 2016 i, acceptat per Scientific Reports el 17 de febrer del 2017, fou publicat en línia el 22 de març.

La Barranca de los Pinos, a una altitud de 1065 m, es troba en el Sistema Central Espanyol, en el terme municipal d’Orejana (província de Segòvia). El sistema d’escorrancs o aragalls cobreix 1,32 hectàrees, amb pendents que superen el 30% en més d’un terç d’aquest àrea. La precipitació mitjana anual és de 680 mm, amb un rang històric entre 443 i 992 mm. La precipitació es concentra en els mesos d’hivern i l’inici de la primavera, amb casos de pluges torrencials que poden arribar a intensitat de 70 mm/h.

Els arxius històrics de la vila de Pedraza permeten reconstruir la història de la zona. Les fotografies aèries de la zona abasten el període entre 1946 i 2010. Es prengueren mostres de 75 arrels descobertes per l’erosió, i es classificaren en tres zones:
– HRU 1: pendents de 9-19º poc cobertes de vegetació.
– HRU 2: pendents forestals interfluvials de 22-30º, amb densitat elevada d’arrels transversals i cobertes de pinassa.
– HRU 3: pendents interfluvials nues de 11-21º.

L’anàlisi dendrocronològica permetia establir el primer any en el que les arrels havien quedat al descobert.

La transformació del paisatge

La base geològica de la zona és constituïda per roques metamòrfiques i ígnies del massís hercinià (Proterozoic-Paleozoic) damunt del qual es dipositaren sediments marins (pedra calcària, dolomia) i fluvials (sorrencs) en el Cretàcic Superior. Les dades documentàries assenyalen que ja en l’època de l’Imperi Romà havia començat la transformació de terrenys, per bé que l’activitat humana no es fa intensa fins a l’Edat Mitjana. A partir del segle X les dades pal·linològiques indiquen una intensa deforestació i l’extensió de la superfície agrícola. En l’Alta Edat Moderna l’explotació de pedreres es fa ja de manera extensiva per proveir la construcció de cases, esglésies, murs, etc. El pic d’aquesta transformació de terreny s’assoleix durant el segle XVIII.

La Iglesia de San Juan Bautista (Orejana) és un testimoni de l’evolució de l’erosió. Fou construïda en el tombant dels segles XII i XIII. En el 1756 l’Església fou restaurada i en les dècades següents tingué una activitat notable. A partir del segle XIX la despoblació motivà un abandonament de l’església de manera que en la restauració dels anys 1970 es van haver de retirar sediments sorrencs d’una alçada de 105 cm.

L’extracció de sorres a la zona és documentada a partir del 1864, impulsada per la demanda de la indústria vidriera. Aquesta activitat cessà en el 1956, com mostren els testimonis locals i les fotografies aèries. Entre el 1946 i el 2016, l’àrea d’aragalls augmentà en un 66%, amb un retrocés dels caps erosius de vora 18 cm per any.

Des de finals dels 1970, hi ha hagut activitats de reforestació. Des de 1979 la superfície de coberta boscosa, particularment de Pinus pinastre ha augmentat en un 70%.

El caràcter antropogènic de la Barranca de los Pinos

Ballesteros Cánovas et al. sostenen que les dades reforces la hipòtesi que aquesta zona de barranc té un caràcter antropogènic. L’activitat extractiva del segle XVIII fou el motor de processos d’erosió i de sedimentació. La taxa d’erosió va de 1,6-18,7 mm/any. La taxa és inferior en les zones on ha augmentat la coberta forestal.

De totes formes, associats a pluges torrencials, hi ha pics erosius en el 1996, 2000, 2002, 2007, 2009, 2010 i 2011, que han conduït a un eixamplament del canal principal, que s’ha constituït en un arroyo. Aquesta incisió hauria començat a final dels anys 1980. En el període 1989-2012, el volum erosionat seria de 58,5 m3, dels quals 11,7 m3 es correspondrien a l’episodi més greu d’erosió, escaigut el 25 de maig del 2007. De fet en el període 2007-2012, la taxa d’erosió en termes de volum s’ha quintuplicat respecte del període 1989-2006.

D’aquesta manera, Ballesteros Cánova et al. remarquen una asincronia entre l’erosió de superfície, la incisió d’aragalls i els canvis de vegetació. Si bé la reforestació ha reduït l’erosió superficial, això no ha previngut la iniciació i ampliació d’un canal principal. Com s’explica aquesta asimetria? Ballesteros Cánovas et al. pensen que si bé la reforestació reduïa l’erosió superficial en els pendents, alhora la concentrava en el canal principal, ja que aquest canal no rebia sediments procedents dels pendents.

Això fa que els autors consideren que la reforestació sola no pot constituir una solució total per a l’estabilització de terrenys. Cal doncs combinar les mesures basades en la vegetació amb les basades en la geomorfologia, per tal de garantir la connectivitat entre processos.

Lligams:

Gully evolution and geomorphic adjustments of badlands to reforestation. J. A. Ballesteros Cánovas, M. Stoffel, J. F. Martín-Duque, C. Corona, A. Lucía, J. M. Bodoque & D. R. Montgomery. Scientific Reports 7 45027 (2017).

Arxivat a Ciència i Tecnologia
%d bloggers like this: