El roure de fulla grossa (Quercus petraea) és considerat l’arbre nacional del País de Gal·les. L’exemplar més antic conegut, el roure de Pontfadog, a la Vall de Ceiriog (Wrexham) fou abatut per una paorosa ventada el 18 d’abril del 2013. El Roure de Pontfadog feia un perímetre exterior de 16 metres en el 1881 i, d’acord amb dades del 1996, se li calculava una edat de 1400 anys, xifra inusitada per a aquesta espècie, però que s’explicaria pel fet que els propietaris, al llarg del segle, l’haurien sotmès a podes de copa regulars. Més enllà de les Illes Britàniques, aquesta espècie la trobem a l’Europa continental. La seva distribució geogràfica, però, s’atura en les contrades mediterrànies, on tan sols és present en localitats que no pateixin sequeres estivals perllongades. Quines són les adaptacions fisiològiques dels arbres situats en les localitats més extremes de la seva àrea de distribució i, especialment, del xilema, el teixit format al voltant dels vasos llenyosos que condueixen la saba ascendent o bruta des de les arrels cap a les parts aèries de l’arbre? Segons un article publicat a la revista Tree Physiology, encapçalat per Elisabet Martínez-Sancho, de la Unitat d’Ecoclimatologia de la Technische Universität München, els arbres crescuts en les localitats més eixutes responen a sequeres estivals amb la formació de vasos xilemàtics més petits i més nombrosos.
Un exemplar de “Quercus petraea” a Roßberg (Ebsdorfegrund, Marburg-Biedenkopf, Hessen). El nom alemany és “Traubeneiche” i fa referència al fet que l’aglà d’aquest roure no té peduncle a diferència del que s’esdevé amb el “Stieleiche” (“Quercus robur”). En anglès l’oposició és entre sessile oak (“Q. petraea”) i pedunculate oak (“Q. robur”). L’existència d’híbrids entre les dues espècies (Quercus x rosacea) fa que alguns autors les consideri subespècies. Fet i fet, el roure “pedunculat” i el roure “sèssil” comparteixen bona part de la distribució geogràfica, encara que el roure de fulla grossa és més propi de zones rocoses (d’ací l’epítet llatí), de sòls poc fondos, sorrencs i acídics, situats a no pas menys de 300 metres d’alçada i que rebin abundant precipitació
Els límits meridionals del roure de fulla grossa
Elisabet Martínez-Sancho fou alumna del màster de “Gestió i Conservació de la Diversitat” de la Universitat de Barcelona, en el marc del qual realitzà una anàlisi dendroecològica dels efectes del clima en l’estatge d’avet blanc (>1300 mentres) del Massís del Montseny. Féu després una estada en l’Institut de Recerca Forestal de Finlàndia (METLA) i, el setembre del 2013, començà el treball de tesi en ecoclimatologia al Departament d’Ecologia i Gestió d’Ecosistemes de la Universitat Tècnica de Munic (TUM), a Freising (Baviera). Concretament, la tesi tracta sobre la influència de la sequera en la destrucció de boscos a Europa i al Canadà Occidental.
La tesi de Martínez-Sancho la supervisa Annette Menzel (*1966) que, des del 2007, és professora associada d’ecoclimatologia a la TUM.
En aquesta recerca sobre el roure de fulla grossa, també han treballat:
– Isabel Dorado-Liñán, en el marc de la seva estada a Freising. Dorado-Liñán és membre del Departamento de Silvicultura y Gestión de los Sistemas Forestales del Centro de Investigación Forestal (CIFOR), centre adscrit a l’Instituto Nacional de Investigación y Tecnología Agraria y Alimentaria (INIA), de Madrid.
– Ingo Heinrich, de la Secció d’Hidrologia del Centre de Recerca Alemany de Geociències, a Potsdam.
– Gerhard Helle, de la Secció de Dinàmica Climàtica i Evolució del Paisatge del Centre de Recerca Alemany de Geociències de Potsdam.
El roure de fulla grossa (Quercus petraea, (Matt.) Liebl.) és un arbre caducifoli i gros (pot arribar a mesurar de 20-40 metres). Com hem dit, de vegades és considerat una variant de Quercus robur, adaptada a sòls més sorrencs i acídics, per bé que també el podem trobar en zones calcàries, a condició que siguin relativament humides. Floreix entre abril i maig. A la tardor les fulles es marceixen, però triguen força a desprendre’s de l’arbre.
Les fulles del “Quercus petraea” fan de 7 a 14 cm de llargada i 4-8 cm d’amplada; el pecíol és d’1 cm. L’aglà fa 2-3 cm de llargada i 1-2 cm d’amplada; té un temps de maduració de 6 mesos. La falta de peduncle de l’aglà li donà el nom de “roure sèssil”, en distinció al “Quercus robur”
A Catalunya, el roure de fulla grossa el trobem a alçades entre 500 i 1800 metres, al Pirineu i a la Serralada Prelitoral, on troba, a Prades, el seu límit meridional.
Rang de distribució del roure de fulla grossa (“Q. petraea”). Amb x s’assenyalen localitats extremes
Martínez-Sancho et al. han estudiat el creixement i la morfologia de vasos en cinc localitats del sud d’Europa on acaba el rang de distribució de Q. petraea. Els anells de creixement estudiats els permeten d’analitzar per al període 1963-2012 els següents paràmetres:
– amplada d’anell (TRW).
– àrea mitjana de vasos de fusta de primavera (MVA).
– nombre de vasos en la fusta de primavera (NV).
– conductivitat hidràulica teòrica (Kh).
La sequera com a límit per al creixement de Quercus petraea
De les cinc localitats estudiades, tres són localitats xèriques (precipitacions inferiors a 250 mm anuals) i dues mèsiques (precipitacions superiors a 250 mm). En totes cinc localitats, la sequera estival es manifesta en les dades dendrocronològiques, amb una menor amplada d’anell.
La resposta a la sequera, però, es diferent:
– en les localitats xèriques, una sequera estival es manifesta en la fusta de la primavera següent amb una menor àrea vascular (MVA) i un major nombre de vasos (NV).
– en les localitats mèsiques, una sequera estival es manifesta just a l’inrevés: un menor NV i una major MVA.
L’ajustament de xilema en resposta a la sequera és, doncs, de natura diferent. En cap dels casos estudiats, però, aquest ajustament desemboca en canvis de conductivitat hidràulica, ja que el canvi de MVA i de NV es contraresten mútuament.
L’ajustament del xilema en les zones xèriques, amb vasos més petits i més abundants, permet disminuir la vulnerabilitat de l’arbre a la cavitació, és a dir al fet que la manca d’aigua pugui interrompre la circulació pels vasos llenyosos amb la formació de bombolles d’aire.
En les zones mèsiques, una primavera relativament seca indueix, contràriament, a la formació de vasos llenyosos més grans i menys nombrosos. El perill de cavitació en aquestes localitats és inferior.
Lligams:
– Xylem adjustment of sessile oak at its southern distribution limits. Elisabet Martínez-Sancho, Isabel Dorado-Liñán, Ingo Heinrich, Gerhard Helle, Annette Menzel. Tree Physiol. (2017) doi:10.1093/treephys/tpx036.
Des de la Mediterrània 