“Decennatherium rex”, un giràfid del Miocè descrit al jaciment del Cerro de los Batallones (Paleontologia mediterrània, 44/2017)

A “Philosophie Zoologique” (1809), Jean-Baptist Lamarck s’aturava en la “forma peculiar i mida de la girafa, la més alta dels mamífers, que viu en l’interior d’Àfrica en llocs on el sòl és gairebé àrid i estèril, de forma que es veu obligada a ramonejar les fulles dels arbres i fer esforços constants per assolir-les”. Segons Lamarck, “amb aquest hàbit mantingut força temps en tota la raça, ha resultat que les potes davanteres de l’animal s’han fet més llargues que les darreres, i el seu coll s’ha allargat fins a tal punt que la girafa, amb totes les potes a terra, assoleix una alçada de sis metres”. En aquella època, la girafa era l’única espècie coneguda de la seva família pels zoòlegs europeus. En el 1890, arribaren els primers reports d’una altra espècie, l’okapi, que no fou descrita fins el 1901 com a membre dels giràfids, i que en certa mesura oferia la versió “primitiva” de la girafa. Això ha fet que l’evolució lineal de l’okapi fins a la girafa hagi omplert llibres de text sobre l’evolució i, sobre la teoria evolutiva de Lamarck, en particular. Craig Holdredge, en el 2003, aprofundia en la base d’aquest concepte (“The Giraffe’s Short Neck”). Certament, en l’actualitat, tan sols es coneixen dos gèneres vius de giràfids, Okapia i Giraffa, la qual cosa afavoreix aquesta visió lineal. En les darreres dècades, però, els paleontòlegs han descrit fins a 30 espècies fòssils de giràfids, del Miocè en endavant. La classificació d’aquestes espècies ha estat motiu d’intensa recerca. María Ríos i Jorge Morales, del Departament de Paleobiologia del Museo Nacional de Ciencias Naturales de Madrid, i Israel M. Sánchez, del Departament de Faunes del Neògen i Quaternari, de l’Institut Català de Paleontologia Miquel Crusafont, de Barcelona, descriuen en un article una nova espècie de giràfid, Decennatherium rex, a partir de fòssils del jaciment miocènic de Batallones-10 (Torrejón de Velasco, Madrid) corresponents a diversos individus (BAT10). Ríos et al. interpreten aquesta espècie com propera a la forma basal de la qual divergirien després dos importants llinatges de la família, els samoteris i els sivateris, que donarien lloc a espècies de gran mida.

Quatre visions d’un dels cranis de BAT10, BAT10’13, corresponent a un mascle (A, dorsal; B, lateral; C, ventral; D, caudal). L’espècimen BAT10 consisteix en l’esquelet força complet d’un mascle que fa de tipus a l’espècie “Decennatherium rex”, i que fa part de la col·lecció del Departamento de Paleobiología del Museo Nacional de Ciencias Naturales

BAT10, una col·lecció de fòssils força completa aplegada entre el 2013 i el 2016

La paleontòloga María Ríos Ibáñez, formada en la Universitat de València, inicià en el 2012 els estudis de doctorat al Museu Nacional de Ciències Naturals de Madrid, adscrit al CSIC. Va rebre una beca predoctoral entre el 2012 i el 2016. El seu director de tesi és Jorge Morales Romero. La tesi ha girat al voltant del sistema de jaciments de vertebrats del Miocè Superior continental del sistema pseudocàrstic del Cerro de los Batallones, al terme municipal de Torrejón de Velasco. Aquesta recerca ha rebut el suport del Ministeri espanyol d’Economia i Competitivitat (projectes CGL2011-25754 i CGL2015-68333P.

Ríos i Morales han comptat amb el suport en aquesta recerca sobre BAT10 d’Israel M. Sánchez, de l’Institut Català de Paleontologia Miquel Crusafont.

Els tres autors han comptat amb el suport, a més, del Museu de Geologia de la Universitat de València, del American Museum of Natural History de NY, del Natural History Museum de Londres i del Muséum national d’Histoire naturelle de París, que els han permès de visitar les col·leccions de fòssils de giràfids d’aquestes institucions.

Entre les campanyes del 2013 i del 2016, es recuperaren en el jaciment de Batallones-10, un conjunt força representatiu de l’esquelet d’una espècie de giràfid, registrat com a BAT10 pel MNCN, i que fou preparat per E. Cantero, B. Gómez i P. Gutiérrez.

Reconstrucció de “Decennatherium rex” per O. Sanisidro. Si els giràfids actuals es caracteritzen per un únic parell d’ossicons (banyes de cartílag ossificat), aquesta espècie com altres ja descrites del gènere i de gèneres propers disposava de dos parells d’ossicons, el parell anterior localitzat per damunt de les òrbites oculars i orientat anteriorment; i un parell posterior més gran.

Entre el 1991 i el 2008, el Cerro de los Batallones fou explotat per la presència de sepiolita. En el decurs d’aquests treballs miners hom trobà diversos jaciments de fòssils, datats en l’etapa primerenca del Vallesià (al Miocè tardà, fa uns 9 milions d’anys). Els fòssils s’acumularen en el sistema pseudocàrstic de cavitats en l’argila format per l’erosió d’aigües subterrànies. Batallones-10, descobert en el 2007, fou el darrer dels jaciments fossilífers descrits en aquest Cerro. A Batallones-10 s’han trobat restes de tortugues terrestres gegants, de mamífers macroherbívors (giràfids, èquids, proboscidis, ricnoceròtids, mòsquids), de micromamífers, rèptils i ocells.

La descripció de Decennatherium rex

Ríos et al. descriuen a partir de BAT10’13 l’espècie Decennatherium rex. L’inclouen, doncs, en el gènere Decennatherium, descrit per Miquel Crusafont en el 1952 en el marc de la seva tesi doctoral. El caràcter força complet d’aquest fòssil permet una descripció exhaustiva de trets cranials i post-cranials. També hi ajuden restes cranials d’altres tres individus (BAT10’08, BAT10’09, BAT10’07). La majoria dels individus trobats són adults.

La posició filogenètica de Decennatherium dins dels giràfids

Mitjançant la comparació de trets esquelètics d’un ample ventall de giraformorfs, emprant com a control extern el cabirol (Capreolus capreolus), Ríos et al. conclouen el següent arbre filogenètic:

Els girafomorfs no-giràfids ocupen un lloc basal (Xenokeryx, Ampelomeryx). Canthumeryx és a la base dels giràfids. En aquest esquema, el clade dels sivateris és més proper filogenèticament als okapis que no pas a les girafes. Dins del clade dels sivateris, els Decennatherium ocupen un lloc basal, previ a la bifurcació del llinatge dels samoteris i dels Sivatherium.

Decennatherium rex seria, cronològicament, el primer exemple de giràfid amb un patró cranial de quatre ossicons, amb un primer parell petit orientat anteriorment, i un segon parell molt més gran d’orientació caudal. Aquest patró culminarà en formes més extremes en els sivateris més grossos, com Sivatherium giganteum i Sivatherium maurisium. En Schanstitherium tafeli tindríem un esquema previ a Decennatherium, amb dos parells d’ossicons, però no tan projectats ni tan diferenciat el parell anterior respecte del posterior. Ríos et al. detecten que el patró de quatre ossicons en els giràfids hauria aparegut més d’una vegada independent.

El caràcter basal dels Decennatherium respecte dels sivateris es manifesta especialment en l’esquelet postcranial, menys robust, amb extremitats més gràcils.

Els giràfids del Miocè

Mapa dels jaciments miocènics de giràfids a Espanya

El Miocè tardà és una època de considerable diversificació de giràfids a Euràsia i a Àfrica. A Samos s’arribaren a registrar la coexistència en l’espai i el temps de vuit espècies diferents. A la Península Ibèrica, el primer giràfid conegut és Decennatherium pachecoi (en Vallesià primerenc, fa 11,6 milions d’anys). Després aparegueren Decennatherium rex (Vallesià tardà, fa 9 milions d’anys) i Birgebohlinia schaubi (Turolià).

Fins ara, els primers sivateris eren identificats en el Plio-Pleistocè d’Àfrica i Àsia. Si, com afirmen Ríos et al., els decennateris són a la base dels sivateris, això indicaria la connexió entre els dos marges de la Mediterrània pel que fa a aquesta branca dels giràfids.

Decennatherium rex tindria una altura de creu de 2-2,8 metres, amb una massa corporal de 780-1400 kg, dins del rang de l’actual Giraffa. Com en les actuals girafes, hi havia un marcat dimorfisme sexual en els ossicons, més petites en les femelles que en els mascles.

Lligams:

A new giraffid (Mammalia, Ruminantia, Pecora) from the late Miocene of Spain, and the evolution of the sivathere-samothere lineage. María Ríos, Israel M. Sánchez, Jorge Morales. PLoS One 12: e0185378 (2017).

Museo Nacional de Ciencias Naturales.

 

Arxivat a Ciència i Tecnologia

Podeu escriure el vostre comentari aquí:

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: