Els quatres segles més recents de la història hidrològica de la conca del riu Esperqueios (Hidrologia mediterrània, 18/2018)

El Cant setzè de la Ilíada és conegut com a Patroclia. Som en mig de la fase desllorigadora de la guerra de Troia. El guerrer aqueu més poderós, Aquil·les, cap dels mirmídons, enrabiat per l’arbitrarietat d’Agamèmnon s’ha declarat en vaga i no surt a combatre. Hèctor, el príncep troià, surt de la ciutat per atacar les naus dels aqueus. La situació és tan desesperada que Aquil·les se n’adona del perill que també les naus del seu poble siguin cremades. Per això disposa que els seus cinquanta guerrers es disposin al combat. Cinquanta guerrers organitzats en cinc decúries. La primera d’aquestes decúries l’encapçala Menesteu. Homer s’esplaia sobre aquest guerrer tessali: “τῆς μὲν ἰῆς στιχὸς ἦρχε Μενέσθιος αἰολοθώρηξ υἱὸς Σπερχειοῖο διιπετέος ποταμοῖο: ὃν τέκε Πηλῆος θυγάτηρ καλὴ Πολυδώρη Σπερχειῷ ἀκάμαντι γυνὴ θεῷ εὐνηθεῖσα, αὐτὰρ ἐπίκλησιν Βώρῳ Περιήρεος υἷι, ὅς ῥ᾽ ἀναφανδὸν ὄπυιε πορὼν ἀπερείσια ἕδνα. τῆς δ᾽ ἑτέρης Εὔδωρος ἀρήϊος ἡγεμόνευε παρθένιος, τὸν ἔτικτε χορῷ καλὴ Πολυμήλη Φύλαντος θυγάτηρ: τῆς δὲ κρατὺς ἀργεϊφόντης ἠράσατ᾽, ὀφθαλμοῖσιν ἰδὼν μετὰ μελπομένῃσιν ἐν χορῷ Ἀρτέμιδος χρυσηλακάτου κελαδεινῆς.” Menesteu, doncs, és nebot d’Aquil·les, en ésser fill de la seva germana, Polidora. Però Homer li atribueix dues paternitats. Una és la paternitat humana, socialment acceptada, que fa Menesteu fill de Boros, l’espòs legítim de Polidora. L’altra, però, és una paternitat divina: Menesteu és el fill d’Esperqueios, riu que brolla de Déu. L’euhemerisme ens faria pensar que som davant d’un mite que per tal de glorificar la valentia d’un guerrer, Menesteu, se’ns el presenta com el fill d’un riu de la seva terra, Esperqueios. Però el text homèric interpreta literalment els rius com a divinitat. L’Esperqueios és el riu més important de Ftiòtida, la regió més meridional de Tessàlia, pàtria dels mirmídons i del llinatge de Peleu, pare d’Aquil·les i avi de Menesteu. Naix a les muntanyes de Timfristos, a la serra de Pindos, per solcar després la plana de Ftia, a través de les viles de Makrakomi i de Leianokladi, i desembocar les aigües en el Golf Maliac o Lamiac (Làmia, capital de Ftiòtida, queda a 13 km al nord-oest de la desembocadura). Els sediments de l’Esperqueios, abocats al Golf Maliac, han fet que el litoral actual sigui diferent del de l’època (mítica) de Menesteu. Ja era diferent entre l’època de Menesteu i l’època d’Homer, quatre o cinc segles després. Tres segles després d’Homer, el pas de les Termòpiles, que queda la dreta de la desembocadura de l’Esperqueios, era encara un corredor estret, i això explica la importància estratègia que tenia per aturar la invasió persa del 480 a.C. Quinze segles més tard, la línia litoral havia canviat força, fent-se més àmplia, quan les tropes de Nicèfor Uranos aturaren la invasió búlgara del 997 d.C. Avui el pas de les Termòpiles és molt més ample encara, ja que el Golf Maliac s’ha encongit encara més. La importància històrica de l’Esperqueios explica l’esforç que s’ha dedicat a la reconstrucció de la topologia de la seva vall (com feia Yves Béquignon, en un treball del 1937) i és un cas paradigmàtic per entendre l’evolució secular d’una conca fluvial mediterrània. Quines forces hi ha al darrera d’aquests canvis? Dos investigadors del Centre Hel·lènic de Recerca Marina, Angeliki Mentzafou i Elias Dimitrou, i un de l’Institut de Recerca Litoral de Geesthacht, Sebastian Wagner, han estudiat les tendències hidrològiques dels darrers quatre segles de la conca de l’Esperqueios, valorant-ne els factors naturals i els humans. D’aquesta investigació en resulta un article a la revista Science of the Total Environment.

Mentzafou et al. apliquen un model climàtic regional i un model hidrològic d’escala local per tal d’estimar la variabilitat hidrològica del riu Esperqueios i dels seus afluents durant els darrers quatre segles, i atribuir-la a diferents factors humans i naturals.

Models climàtics i models hidrològics

Αγγελικη Μεντζαφού és investigadora del Ελληνικό Κέντρο Θαλασσίων Ερευνών, especialitzada en hidrodinàmica fluvial. Treballa a l’Institut d’Aigües Continentals, a Anavissos Attikis. Es formà amb receques hidrogeològiques a la conca de l’Almiros, i sobre la contaminació amb nitrats de l’aqüifer de Menidi, a l’Àtica.

Ελιάς Δημητρίου és investigador associat a l’Institut d’Aigües Continentals, d’Anavissos Attikis. Es graduà en geologia a la Universitat d’Atenes el 1998. En el 2000 començà a treballar en el Centre Nacional de Recerca Marina amb estudis hidrològics i de gestió dels recursos hídrics. Fa recerca en modelització hidrodinàmica, planificació de recursos hídrics (incloent-hi la vulnerabilitat d’aigües subterrànies) i hidrologia d’aiguamolls.

Sebastian Wagner és investigador del Helmholz-Zentrum de Geesthacht, prop d’Hamburg. Wagner va fer la tesi doctoral el 2004 sobre els factors que hi hagué al darrera de l’anomenat “Mínim de Dalton”, un període caracteritzat per un baix recompte de taques solars, que abasta els cicles solars 4-7, és a dir els anys 1790-1830, i que coincideix amb unes temperatures globals inferiors a la mitjana. És un investigador orientat a l’estudi del canvi climàtic durant l’holocè, especialment en els darrers 2000 anys, tan a escala global com regional, i fent èmfasi en els factors que el promouen (canvis orbitals de la Terra, canvis d’activitat solar, canvis en el vulcanisme, acció dels gasos d’efecte hivernacle, etc.).

El punt més alt de Timfristos és el cim Velouxi, amb una alçària de 2315 m. El vessant oriental aboca les aigües al naixement del riu Esperqueios

La intenció d’aquest estudi de Mentzafou, Wagner i Dimitriou és identificar les tendències hidrològiques de llarg termini de la conca de l’Esperqueios, com a model de la conca fluvial mediterrània típica. Per fer-ho, fan ús d’una combinació de model climàtic regional amb un model hidrològic local.

El riu Esperqueios, vist des del cim de Kastrorachi, prop de Makrakomi, en una època d’eixutesa estival (fotografiat el juliol del 2011 per Robin Iversen Rönnlund)

Es tracta de reconstruir el cicle de l’aigua de la conca de l’Esperqueios durant els darrers quatre segles, posant èmfasi en el canvi i en els factors, humans i naturals, que el promouen. El període analitzat va del 1660 al 2016. Una important entrada d’informació la constitueix el registre històric d’activitat volcànica, regional i global, i el seu impacte en les condicions atmosfèriques i hidrològiques de la conca de l’Esperqueios.

El pas de les Termòpiles, fotografiat el març del 2011. Vint-i-cinc segles després de la famosa batalla, la línia litoral ha retrocedit. Hom calcula que en temps de la batalla, la zona per on passa la carretera ja quedava per sota del mar

L’evolució hidrometeorològica de la conca de l’Esperqueios en l’edat moderna és el resultat de la interacció de factors climàtics (globals i regionals), factors hidromorfològics (curs del riu, transport de sediments, connexió amb aigües subterrànies, etc.) i activitats humanes (avenços i retrocessos de la superfície agrícola, obres hidràuliques, etc.).

Evolució de la línia costanera del Golf Maliac durant els darrers 4500 anys. Els sediments transportats pel riu Esperqueios han cobert les zones menys fondes del golf

La combinació del model climàtic i del model regional ofereix la possibilitat d’estimar les condicions hidrològiques de referència d’un riu, base per a estimar acuradament els impactes d’activitats humanes i per a dissenyar plans adients de gestió de l’aigua.

Del 1660 a 2016: passat simulat, passat registrat i present observat

Mentzafou et al. utilitzen un model climàtic regional que abasta el període del 1660 al 1990. El combinen amb un model hidrològic local, dinàmic i distribuït espacialment, per tal d’estimar les tendències històriques i recents en els principals paràmetres hidrològics del riu Esperqueios: escorrentia, reserves d’aigua i evapotranspiració.

Els tres primers segles del període modelitzat (1660-1960) són coberts amb un passat hidrològic simulat. Aquest període és comparat amb el règim hidrològic de les tres dècades posteriors (1660-1960), per tal de valor la magnitud dels impactes humans i naturals. En incloure també el període recent del 2008-2016, examinen com han evolucionat els impactes de les activitats humanes.

Les tendències generals dels darrers quatre segles, segons els resultats de Mentzafou et al., cal assignar-les parcialment a factors atmosfèrics, explicables per fluctuacions meteorològiques espontànies, d’una banda, i per fluctuacions en l’activitat volcànica global. Els períodes de major vulcanisme global s’associen a períodes de refredament relatiu, que redueixen l’eixutesa estival. Com més ens acostem als nostres dies, més rellevant és l’impacte de les activitats humanes i més es deixa notar la tendència actual a l’escalfament global.

Lligams:

Historical trends and the long-term changes of the hydrological cycle components in a Mediterranean river basin. A. Mentzafou, S. Wagner, E. Dimitriou. Sci. Total Environ. 636: 558-568 (2018).

 

Arxivat a Ciència i Tecnologia
%d bloggers like this: