Centenari de Ramon Margalef (Ecologia mediterrània, 20/2019)

Aquesta setmana es commemora el centenari del naixement de l’ecòleg Ramon Margalef, que es va morir el 23 de maig del 2004, després d’una llarga carrera acadèmica i científica. Fou el primer catedràtic d’ecologia de la Universitat de Barcelona. Realitzà valuoses aportacions en la biologia marina i la limnologia. Fou un dels pioners en la introducció en els estudis sobre biodiversitat de l’índex que Claude Shannon (el pare de la teoria de la informació) ideà per quantificar l’entropia de textos.

La vida

Ramon Margalef López va nàixer el divendres 16 de maig del 1919 a Barcelona. Pertanyia, doncs, a la generació que veié interrompuda la joventut amb l’esclat de la guerra, el juliol del 1936. L’abril del 1938 era mobilitzada la lleva del 1919. Com molts altres joves enganxà el període bèl·lic i la derrota amb l’inici d’un servei militar de tres anys.

Reincorporat a la vida civil com a comptable, ho compaginà d’entrada amb els estudis de ciències naturals a la Universitat de Barcelona. També col·laborà, des del 1943, amb les investigacions en biologia marina realitzades pel Laboratori de Zoologia (adscrit a la Universitat) i per l’Institut de Biologia Aplicada (adscrit al Centre Superior d’Investigacions Científiques). Llicenciat en Ciències Naturals el 1949, assumí la direcció del Laboratori de Blanes, que tot just arrencava aquell mateix curs. El Laboratori de Blanes era integrat en la Secció de Biologia Marina de l’Institut de Biologia Aplicada i depenia del Patronat Juan de la Cierva per a la Investigació Tècnica, i tirà endavant gràcies a la cessió d’instal·lacions del Jardí Botànic “Mar i Murtra” i per la col·laboració de pescadors de la vila. De fet, Carl Faust (1874-1952), el fundador de “Mar i Murtra”, esperonà en Margalef aquest concepte integrador de “planeta verd i planeta blau”. Margalef també recordava, en aquesta època, el suport rebut per Pius Font i Quer (1888-1964), director de l’Institut Botànic de Barcelona. Amb Miquel Massutí Alzamora (1902-1950), professor ajudant de l’Institut de Biologia Aplicada, Margalef publicà “Introducción al estudio del plàncton marino”.

Després de gairebé vint anys com a catedràtic d’ecologia de la Universitat de Barcelona, el 1986 es retirà de l’activitat docent. Encara com a catedràtic emèrit, i fins i tot després del 1992, mantingué el despatx i els vincles amb el Departament d’Ecologia.

L’ecòleg

Margalef dedicà la tesi doctoral a una qüestió de biologia fonamental (Temperatura y morfología de los seres vivos), i la defensà reeixidament a Madrid el 1952. S’incorporà el 1951 a l’Institut d’Investigacions Pesqueres (IIP), centre de nova creació del CSIC. L’Institut era dirigit per un dels mentors de Margalef, Francisco García del Cid Arias (1897-1965).

El 21 d’octubre del 1965 moria en un accident García del Cid Arias, a l’edat de 68 anys. Margalef el succeí com a director l’IIP, càrrec que mantingué fins el 1967, quan guanyà la nova càtedra d’ecologia de la Universitat de Barcelona. Aquesta era la primera càtedra d’aquesta disciplina a les universitats espanyoles, i jugaria un paper important en la formació d’ecòlegs, especialment de limnòlegs (ecologia dels ecosistemes aquàtics continentals) i oceanògrafs. Així, entre el 1971 i el 2001, dirigí una quarantena de tesis doctorals.

Al llarg de gairebé 60 anys de carrera científica, Margalef publicà més de 400 articles científics. A les aportacions especialitzades en biologia marina i limnologia, cal sumar les contribucions en ecologia general i en biologia fonamental. Se’l recorda especialment, però, per l’aplicació d’eines de la teoria de la informació en ecologia, especialment per al còmput de la diversitat i complexitat dels ecosistemes. També destacà en l’aplicació de models matemàtics en biologia de poblacions. Així, el 1968 publicà “Perspectives in Ecological Theory”, a partir de les conferències que havia fet el maig del 1966 a la University of Chicago.

Margalef fou especialment reconegut pel volum titulat “Ecología”, publicat per Ediciones Omega en 1974 (a la imatge portada d’una de les reedicions). Durant molts anys aquest llibre fou reconegut com el millor text introductori a l’ecologia en llengua espanyola.

Alguns llibres de text de Ramon Margalef assoliren la categoria de clàssics. Fou el cas de “Comunidades naturales” (1962), text elaborat durant la seva estada al Instituto de Biología Marina de San Juan de Puerto Rico. També ho fou en el cas de “Ecología” (1974), “La biosfera” (1980) i “Limnología” (Omega, 1983). El 1991 publicava “Teoría de los sistemas ecológicos”. En el marc de la sèrie “Excellence in Ecology”, Ramon Margalef escrigué “Our Biosphere” (1997). Per al gran públic, però, potser l’obra més coneguda fou “Planeta azul, planeta verde” (1992)

En l’estudi del fitoplàncton, Margalef combinà els estudis teòrics amb el treball de camp. Investigà la relació entre el fitoplàncton i la pesca en els grans afloraments oceànics, prenent com a models el Perú i l’Àfrica Occidental. Les eines de l’estudi del fitoplàncton oceànic les aplicà en l’estudi del fitoplàncton dels pantans d’Espanya, essent pioner en la consideració d’aquests ecosistemes aquàtics creats per l’home.

En el 1980, Ramon Margalef rebé el Premi Huntsman, creat aquell any per reconèixer l’excel·lència en les ciències marines. El jurat considerà les seves “contribucions fenomenals” en els estudis teòrics i de camp sobre el fitoplàncton.

El 1983, Margalef rebia la medalla Narcís Monturiol, creada l’any anterior per la Generalitat. El mateix any rebia el Premio Nacional de Investigación Santiago Ramón y Cajal, del Ministeri d’Educació i Ciència.

El 1989, rebia juntament amb David Schindler i Jack Talling la Medalla Naumann-Thienemann de la Societat Internacional de Limnologia (SIL).

El 1990 rebia el Humboldt-Forschungspreis.

En els darrers anys rebé nombrosos reconeixement, com la Creu de Sant Jordi (1997), el Premi Rainier III de Mònaco (1998), la Medalla de Oro del CSIC (2002), la Medalla d’Or de la Generalitat de Catalunya (2003).

El llegat

Margalef es moria a Barcelona, cinc dies després d’haver complert el 85 anys, el 23 de maig del 2004. Poques setmanes després la Generalitat de Catalunya anunciava la institució del Premi Ramon Margalef d’Ecologia, amb caràcter anual, i que guardonava “persones d’arreu del món que s’hagin distingit de manera excepcional en el conreu de la ciència ecològica”.

El 2005, la Facultat de Biologia decidí que l’edifici principal (construït el 1982) dugués el nom de Ramon Margalef. En aquest edifici, Margalef hi havia tingut el despatx i hi havia fet classes durant els darrers cursos de la seva carrera docent.

L’Edifici Ramon Margalef de la Universitat de Barcelona

L’Ajuntament de Barcelona el recordà amb una placa instal·lada en el número 31 de la Ronda del Guinardó, on tingué el seu domicili entre el 1952 i el 1981.

Margalef també ha rebut l’homenatge de deixebles en forma de nomenclatura d’espècies. El primer d’aquests homenatges arribà el 1964 de la mà de De Ridder, amb el rotífer Lepadella margalefi. Però també n’hi ha de dinoflagel·lats (Alexandrium margalefi Balech, 1994), bacil·lariòfits (Amphora margalefi var. lacustris Sanchez, 1993), cnidaris (Margalefia intermedia Pagès, Bouillon & Gili 1991), mol·luscs (Antillobia margalefi Altaba, 1993), artròpodes (Echinogammarus margalefi Pinkster, 1973), plantes (Oncidium margalefi) i algues (Picarola margalefi).

Igualment en vida, Margalef rebé el doctorat honoris causa de diverses universitat: Ais-Marselha (1973), l’Institut Químic de Sarrià (1983), Laval (1987), Luján (1994), Alacant (1999), etc.

Lligams:

Any Margalef 2019, pàgina del Grup de Divulgació de l’Institut de Ciències del Mar

Premi Ramon Margalef d’Ecologia. El Premi Ramon Margalef s’atorga cada any d’acord amb les propostes que fan arribar institucions universitàries, escoles superiors, centres de recerca i acadèmies científiques. Les propostes de l’edició del 2019 es tanquen aquest divendres, dia 17.

Espai Ramon Margalef, pàgina de la Universitat de Barcelona.

Secció d’Ecologia de la Universitat de Barcelona

Ramon Margalef o la curiositat panòptica, de Joandomènech Ros.

 

Arxivat a Ciència i Tecnologia
%d bloggers like this: