L’emergència climàtica: una alerta científica

Climatologia: L’Aliança de Científics Mundials ha aplegat unes 11.000 signatures d’un manifest que apareixia ahir publicat a la revista BioScience. El text ha estat redactat per William J. Ripple i Christopher Wolf (que en són els autors corresponents), juntament amb Thomas M. Newsome, Phoebe Barnard i William R. Moomaw. Hi han contribuït també Franz Baumann, Ferdinando Boero, Doug Boucher, Stephen Briggs, Peter Carter, Rick Cavicchioli, Milton Cole, Eileen Crist, Dominick A. DellaSala, Paul Ehrlich, Iñaki Garcia-De-Cortazar, Daniel Gilfillan, Alison Green, Tom Green, Jillian Gregg, Paul Grogan, John Guillebaud, John Harte, Nick Houtman, Charles Kennel, Christopher Martius, Frederico Mestre, Jennie Miller, David Pengelley, Chris Rapley, Klaus Rohde, Phil Sollins, Sabrina Speich, David Victor, Henrik Wahren i Roger Worthington. Part d’aquest projecte fou finançat pel Worthy Garden Club. El text arrenca amb una referència a l’obligació moral dels científics “d’advertir clarament la humanitat de qualsevol amenaça catastròfica”. I ho fan en referència a l’emergència climàtica.

William Ripple

Quaranta anys d’advertiments

Ripple et al. recorden que enguany fa quaranta anys de la Primera Conferència Mundial sobre el Clima, celebrada a Ginebra. A Ginebra ja coincidiren els científics presents en l’existència de tendències alarmants de canvi climàtic davant de les quals urgia actuar. Des de llavors s’han succeït les trobades: la Conferència de Rio (1992), el Protocol de Kioto (1997), l’Acord de París, etc. En cadascuna d’aquestes trobades es proposaven o s’aprovaven mesures de mitigació del canvi climàtica, a la vegada que s’advertia que les mesures adoptades prèviament eren insuficients. Les emissions de gasos d’efecte hivernacle, durant aquests 40 anys, no han deixat de créixer. Hom atribueix a les emissions antropogèniques de CO2 associades al consum de combustibles fòssils la tendència que experimenten les temperatures superficials globals. Ripple et al., però, consideren insuficient l’ús de la temperatura superficial global com a indicador del canvi climàtic:
– com a signes de canvi climàtic assenyalen l’augment de la població mundial (que ha crescut amb una taxa gairebé uniforme del 1,55% anual), la disminució de la taxa de fertilitat (que cau un 1,09% anual en els darrers quaranta anys, si bé ha frenat la caiguda en les darreres dues dècades), l’augment de la cabana de remugants (que creix a una taxa de 0,872% anual), el consum de carn per càpita (que creix a una taxa de 1,1% anual), el producte mundial brut (que creix a un ritme de 8,05% anual), la deforestació (amb una taxa de 4,96% anual), el consum energètic (de petroli, de carbó, de gas, d’energia solar, d’energia eòlica), el transport aeri de passatgers (que creix a un ritme del 6,43% anual), les emissions de CO2 (que creixen a un ritme del 1,79% anual).
– com a signes d’impacte sobre el clima esmenten la concentració atmosfèrica de CO2 (que creix a un ritme de 0,498% anual), de CH4 (que creix a un ritme de 0,365% anual) i de N2O (que creix a un ritme de 0,246% anual), la temperatura global de superfície (que creix a un ritme de 0,0183 K anuals), la superfície glacial de l’Oceà Àrtic durant l’estiu (que disminueix a una taxa de 1,17% anual), la massa glacial de Groenlàndia (que disminueix a una taxa de 261 gigatones anuals), la massa glacial de l’Antàrtida (que disminueix a un ritme de 123 gigatones anuals), el gruix de les glaceres (que decreix a un ritme de 0,484 m anuals), el contingut de calor dels oceans, l’acidesa dels oceans, el nivell de la mar (que augmenta a un ritme de 3,14 mm anuals) i els fenòmens meteorològics extrems (que augmenten a un ritme del 4,38% anual).

Ripple et al. associen estretament la crisi climàtica amb el consum excessiu propi d’un estil de vida enriquit. Així doncs, són els països més rics els que més han contribuït a l’agregat històrics d’emissions de gasos d’efecte hivernacle, i encara avui són els que presenten el major volum d’emissions per càpita. Els signes més preocupants serien l’augment de la població humana i dels remugants domèstics, l’elevació del consum de carn per càpita, el creixement econòmic, la pèrdua de coberta forestal, el consum de combustibles fòssils, el nombre de passatges aerotransportats, i les emissions de CO2 per càpita de les dues darreres dècades. No obstant, també hi ha signes encoratjadors en favor d’una sortida d’aquest atzucac: la caiguda en la taxa global de fertilitat, la desacceleració en la deforestació de l’Amazones, l’augment del consum d’energia solar i eòlica, el desinvestiment institucional en l’àrea de combustibles fòssils i l’augment de la proporció d’emissions de gasos d’efecte hivernacle cobertes a les que s’exigeix una contraprestació.

Què cal fer en l’àmbit de l’energia?

Ripple et al. proposen l’adopció ràpida de pràctiques d’eficiència i de conservació energètiques. Alhora, cal substituir els combustibles fòssils amb fonts renovables que tinguin una baixa petjada de carboni, i que alhora siguin segures per a les persones i el medi. Caldria doncs protegir de l’explotació les actuals reserves de combustibles fòssils. Mitjançant tecnologies com l’extracció de carboni des de la font i la captura des de l’aire, hom contribuiria a l’objectiu d’assolir emissions negatives. Aquest escenari requereix la cooperació internacional per facilitar la transició energètica, eliminar els subsidis a combustibles fòssils i aplicar polítiques efectives i justes de preus a les activitats amb petjada de carboni.

Què cal fer amb els contaminants de vida curta?

Ripple et al. posen com a exemple de contaminants climàtics de vida curta el CH4, el sutge i els hidrofluorocarbonis. La reducció d’aquestes emissions contribuiria a alentir circuits de retroalimentació climàtica. A banda de reduir la component de breu termini de l’escalfament global, també es reduiria l’impacte que tenen aquestes emissions sobre la salut humana i sobre el rendiment de cultius.

Què cal fer amb els ecosistemes?

Ripple et al. consideren que la política climàtica global hauria de prendre mesures de protecció i restauració d’ecosistemes com el fitoplàncton, els esculls coral·lins, els boscos, les sabanes, els prats, les zones humides, les torberes, els sòls, els manglars, o els prats submarins. Aquests ecosistemes contribueixen al segrest de part de les emissions antropogèniques de CO2. Hom calcula que aquestes mesures podrien garantir fins a un terç de reduccions d’emissions previstes per l’Acord de París.

Que cal fer amb l’alimentació?

Una dieta que augmenti la proporció d’aliments d’origen vegetal en detriment del consum de productes animals (particularment, de remugants) ajudaria no tan sols a reduir les emissions de gasos d’efecte hivernacle sinó que també milloraria la salut humana. Aquest canvi alimentari suposaria alliberar terres actualment destinades a cultius farratgers o a pastures. Ripple et al. també assenyalen alternatives de cultiu que minimitzen la llaurada, ja que això augmenta el contingut de carboni del sòl. Alhora, caldria disminuir dràsticament el malbaratament d’aliments.

Què cal fer amb l’economia?

Ripple et al. no s’enganyen sobre quin és el motor darrer de les activitats extractives i de l’explotació d’ecosistemes: la lògica del creixement econòmic. En primer lloc, assenyalen la necessitat d’una economia sense petjada de carboni i que reconegui la dependència humana de la biosfera. Això passaria per abandonar el paradigma del creixement econòmic per un d’adreçat al sosteniment dels ecosistemes i a la millora del benestar humà. La prioritat seria cobrir les necessitats bàsiques i reduir la desigualtat.

Què cal fer amb la població?

Ripple et al. recorden que la població humana creix actualment a un ritme de 200.000 persones diàries. Caldria estabilitzar la població humana (creixement zero), per tal de reduir-la després gradualment en un context que garanteixi la integritat social. Això requereix polítiques d’enfortiment dels drets humans que alhora davallin les taxes de fertilitat: serveis universals de planificació familiar, assoliment de la igualtat de gènere i educació secundària universal.

La transició a un futur sostenible i equitatiu

L’Aliança de Científics Mundials contempla doncs, les mesures de mitigació i d’adaptació al canvi climàtic amb el respecte a la diversitat humana. Veuen de manera positiva les declaracions d’emergència climàtica que aproven òrgans representatiu, així com les mobilitzacions d’estudiants, els processos judicials contra els ecocidis, i la resposta de sectors empresarials. A tots aquests actors els demanen que utilitzin indicadors objectius per entendre la magnitud de la crisi, fer seguiments de les mesures aprovades i per definir prioritats en l’alleujament del canvi climàtic. Consideren que els canvis necessaris, acompanyats de justícia social i econòmica, fornirien més benestar humà que el que no pas hi ha ara.

Lligams:

World Scientists’ Warning of a Climate Emergency. William J Ripple, Christopher Wolf, Thomas M Newsome, Phoebe Barnard, William R Moomaw. BioScience biz088 (2019)

Arxivat a Ciència i Tecnologia

Podeu escriure el vostre comentari aquí:

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.

%d bloggers like this: