La setmana passada comentàvem fins a quin punt l’herba de llunetes Biscutella didyma pot adaptar-se a una restricció severa de la pluja d’acord amb un experiment de 10 anys de Katja Tielbörger. Per bé que en aquest experiment, el subjecte era tota una comunitat vegetal mediterrània, el grup de Tielbörger s’ha centrat en aquesta espècie concreta d’herba. D’aquesta perspectiva hom en diu “autoecologia”. En la sinecologia la perspectiva no és una espècie individual sinó la comunitat en el seu conjunt. La revista Oecologia destaca aquesta setmana una recerca encapçalada per Ammar Shihan, del Centre d’Ecologia Funcional i Evolutiva (CEFE) de la Universitat de Montpelhièr, sobre com la identitat de la planta veïna afecta el creixement i supervivència de plantes mediterrànies sotmeses a una sequera recurrent. En aquesta recerca, Shihan et al. estudien la interacció entre tres espècies habituals de la garriga mediterrània, el garric (Quercus coccifera), l’estepa blanca (Cistus albidus) i el llistó (Brachypodium retusum). Ho fan en rizotrons, és a dir instal·lacions de laboratori que permeten la visualització de les arrels. Durant dos anys diferents combinacions d’aquestes tres espècies rebien diferents règims d’irrigació.
//embedr.flickr.com/assets/client-code.js
Paisatge de vegetació arbustiva mediterrània
Un experiment en rizotrons
Ammar Shihan és investigador post-doctoral al Centre d’Ecologia Funcional e Evolutiva (CEFE) de Montpelhièr, així com del Departament de Recursos Naturals Renovables i Ambient de la Facultat d’Agricultura de la Universitat d’Alep.
El llistó (“Brachypodium retusum”) és una de les espècies més habituals de l’estrat herbaci d’erms i prats mediterranis. Aquesta gramínia arriba a dominar en comunitats (“llistonar”) en sòls prims i eixuts
Florence Volaire és encarregada de recerca del CEFE. Investiga les respostes adaptatives de plantes herbàcies perennes, com el llistó, a les sequeres estivals de tipus mediterrani.
L’estepa o bordiol blanc (“Cistus albidus”) arriba a assolir port arbustiu. És especialment abundant en brolles i matollars, bé com a arbust o com a mata llenyosa
Stephan Hättenschwiler és director del Departament d’Ecologia Funcional del CEFE. És especialment interessat en les interaccions planta-sòl, i com es veuen afectades pels canvis en biodiversitat i en les condicions ambientals.
El garric o coscoll (“Quercus coccifera”) és un dels arbusts més habituals de les màquies mediterrànies
L’actual canvi climàtic antropogènic suposa per a la Conca Mediterrània una tendència a l’augment de les sequeres en termes d’intensitat i de freqüència. El grup de recerca de Hättenschwiler estudia com això impactarà en les comunitats vegetals i en el funcionament d’ecosistemes des del punt de vista de les interaccions entre planta i sòl. Els rizotrons són instal·lacions que permeten estudiar aquestes interaccions, en tant que fan visibles i accessibles les arrels de plantes vives.
Instal·lacions de rizotron del CEFE de Montpelhièr
Com a espècies d’estudi, Shihan et al. seleccionen tres de gran rellevància en les comunitats arbustives mediterrànies: dues espècies llenyoses, el garric (Quercus coccifera) i l’estepa blanca (Cistus albidus) i una espècie herbàcia perenne, el llistó (Brachypodium retusum).
En cada parcel·la de rizotron es transplantaven annexes dues plantes juvenils, cobrint totes combinacions possibles de les tres espècies (incloent-hi dues plantes de la mateixa espècie). Durant dos anys d’experiment se sotmeté a aquestes plantes a unes condicions controlades d’irrigació. Entre els tractaments d’irrigació hi havia un que incloïa un cicle de sequera, i un altre que n’incloïa tres cicles successius.
L’efecte de la identitat de la planta veïna en el creixement i supervivència davant de cicles recurrents de sequera
Quan comparen el tractament de cicle únic de sequera amb el de cicle triple (recurrència de tres sequeres en dos anys), Shihan et al. troben una diferència de comportament entre la planta herbàcia i els dos arbustos:
– el llistó, en condicions de sequera recurrent, experimenta una reducció en les taxes de creixement relatiu tan de tiges com d’arrels. No es registra, per contra, un augment de la mortalitat de la planta.
– el garric i l’estepa, en condicions de sequera recurrent, sí experimenten un augment de la mortalitat. Per contra, no s’hi registra, en les plantes supervivents, una disminució en la taxa de creixement relatiu ni de tiges ni d’arrels.
Pel que fa a la combinació d’espècies, les taxes de supervivència de l’estepa i del llistó milloren quan eren plantades al costat d’una espècie diferent en comparació amb les taxes de supervivència quan eren plantades al costa d’un espècimen de la mateixa espècie. Aquest efecte beneficiós de veïnat heterospecífic no es registrava en el cas del garric.
Shihan et al., doncs, posen de manifest que un augment de la freqüència d’episodis de sequera en les àrees arbustives mediterrànies podia afavorir la substitució de les espècies llenyoses en favor de les espècies herbàcies més tolerants a la deshidratació. El llistó tindria més capacitat per resistir en aquestes condicions, però seria a costa d’un menor creixement. Alhora, els experiments de rizotron assenyalen fins a quin punt el llistó pateix limitacions quan fa part de comunitats vegetals menys biodiverses.
Lligams:
– Neighbor identity affects growth and survival of Mediterranean plants under recurrent drought. Ammar Shihan, Florence Volaire, Stephan Hättenschwiler. Oecologia (2020).
Des de la Mediterrània 