La cultura “ahmariana” fou definida en els anys 1980 a partir del jaciment d’Erq al-Ahmar, al desert de Judea, com a coincident amb la “fase II del Paleolític Superior” del llevant mediterrani. Com a unitat tecno-cultural, l’ahmarià primerenc cobriria un període de 45.000-37.000 anys d’antiguitat. En l’actualitat es coneixen més de 50 jaciments d’aquesta unitat, que seria la primera del Paleolític Superior relacionada exclusivament amb l’home anatòmicament modern. L’ahmarià primerenc hauria estat una etapa d’expansió i consolidació d’aquestes poblacions, que haurien arribat alguns mil·lennis abans des d’Àfrica (en l’estadi isotòpic marí, MIS, 4/3). El professor Jürgen Richter encapçala un article publicat aquesta setmana a PLoS One en el qual presenten dades sobre excavacions del jaciment d’Al-Ansab 1 (a Jordània) combinades amb una seqüència palinològica de la Mar Morta. Richter et al. exploren el paper que tingueren els canvis del paisatge estepari en l’establiment i manteniment d’aquesta unitat tecno-cultural. Durant deu anys, Richter et al. han dut a terme un programa geocientífic i arqueològic a Wadi Sabra (Jordània) que, a més de les excavacions d’Al-Ansab 1, ha inclòs l’anàlisi de sediments quaternaris. Les dades palinològiques dels dipòsits lacustres quaternaris de la Mar Morta indiquen que l’estepa d’Artemisia dominà la contrada entre els MIS 3 i 2 (fa 60-20 mil anys). Un corredor estepari assimilava les vegetacions del sud (des de la Península del Sinaí) i del nord (fins al sud de l’actual Líban), que encara es veié afavorit pel retrocés de les àrees forestals fa 40 mil anys (quan quedaren restringides a les muntanyes del Líban). Paral·lelament, l’ahmarià primerenc s’estengué de la zona mediterrània del nord fins a la zona saharo-arabiana del sud. Fa 38.000 anys Al-Ansab 1 es trobava en els marges orientals d’aquesta unitat tecno-cultural, i Richter et al. hi dedueixen el comportament transhumant d’aquests grups de caçadors-recol·lectors, petits i altament mòbils.
Diversos artefactes trobats per Richter et al. al jaciment paleolític d’Al-Ansab 1: nucli de fulla remodelada (1), puntes d’El-Wad (2), nuclis de fulla (3, 7), gratador (4, 9-10), fragment de closca marina amb tinció d’ocre (5), un altre fragment de closca marina (6) i burins (8, 11)
Una dècada de recerques
Jürgen Richter és professor de l’Institut für Ur- und Frühgeschichte de la Universität zu Köln.
Frank Lehmkuhl és catedràtic de geografia física i geoecologia de la RWTH Aachen Universität.
Dirk F. Leder treballa al Departament d’Arqueologia de l’Oficina Estatal de la Baixa Saxònia de Patrimoni Cultural, amb seu a Hanover.
Andrea Miebach és investigadora de l’Institut für Geowissenschaften de la Universität Bonn.
Florian Sauer és investigador de l’Institut für Ur- und Frühgeschichte de la Universität zu Köln.
Shumon T. Hussain és investigador de l’Institut für Ur- und Frühgeschichte de la Universitat zu Köln i de l’Institut for Bioscience de la Aarhus Universitet.
Thomas Litt és professor de l’Institut für Geowissenschaften de Bonn.
Andreas Hense és catedràtic de dinàmica climàtica de l’Institut für Geowissenschaften de Bonn.
Thomas C. Hauck és investigador de l’Institut für Ur- und Frühgeschichte de Köln.
Hannah Parow-Souchon és investigadora de l’Institut für Ur- und Frühgeschichte de Köln.
Jonathan Schoenenberg és investigador de l’Institut für Ur- und Frügeschichte de Köln.
Maysoon Al-Nahar és professora del Departament d’Arqueologia de la Universitat de Jordània, amb seu a Amman.
Richter, Lehmkuhl, Leder, Miebach, Sauer i Hussain dirigiren aquest treball, que ha rebut, des del 2009, finançament de la Deutsche Forschungsgemeinschaft a través del projecte sobre interacció cultura-ambient i mobilitat humana en el Quaternari Tardà.
L’estudi de la distribució de l’isòtop oxigen-18 en sediments marins permet deduir l’alternança de períodes càlids i freds durant el període quaternari. S’han definit, doncs, diversos estadis d’isòtops marins (MIS). El tercer (MIS 3) es perllonga de 57.000 a 29.000 anys abans del present. És en el bell mig del MIS 3, amb antiguitats entre 45.000 i 37.000 anys, que trobem la unitat tecno-cultural de l’Ahmarià Primerenc en més de 50 jaciments de la Península del Sinaí, el Desert del Negev, Wadi Arab, Transjordània Occidental, les Muntanyes del Líban i el sud del Desert Sirià. Element definitori d’aquesta unitat tecno-cultural és la presència de “puntes d’El-Wad”, petites fulles punxegudes amb retocs al marge.
Hom pot distingir, dins d’aquesta unitat tecno-cultural, una variant septentrional i una de meridional. En tots dos casos, es troba associada amb poblacions anatòmicament modernes. Hom ha vist en l’Ahmarià Primerenc connexions amb el Protoaurinyacià europeu. És per això que el projecte “Our Way to Europe” s’interessà pels jaciment ahmarians de la Vall del Jordà des del 2009.
Al-Ansab 1, a 15 km al sud de Petra, fou seleccionat per ésser un jaciment a cel obert ben estratificat. Entre el 2009 i el 2012, “Our Way to Europe” hi realitzà quatre campanyes d’excavacions. De fet, el permís de recerca a Wadi Sabra per a aquest projecte, estès pel Departament d’Antiguitats del Regne Hashemita de Jordània s’estén fins el 2020. La capa corresponent a l’ahmarià primerenc es troba a uns 2 metres per sota de la superfície. En el decurs d’aquestes exploracions s’hi han trobat més de 40.000 artefactes lítics, més de 1.600 restes de fauna i més de 200 peces d’ocre.
Fotografia de Wadi Sabra des del sud, amb Al-Ansab 1 al centre (A). Actualment el jaciment es troba en un promontori sedimentari del Pleistocè a 618 metres damunt del nivell del mar i a 25 metres damunt del nivell del llit fluvial (B). Fa 38.000 anys, Al-Ansab 1 se situaria al marge d’una àmplia plana fluvial (C).
La manca de restes vegetals a Wadi Sabra obligà “Our Way to Europe” a seleccionar una segona localitat de recerca prop de la Mar Morta. Els sediments obtinguts ho foren a través del Programa de Perforació Científica Continental.
El taller paleolític d’Al-Ansab 1
La distribució dels artefactes lítics trobats, i el fet que la majoria de peces siguin productes inacabats, indicaria que dins d’Al-Ansab 1 hauria hagut un component de taller primari. Hom hi troba tota la cadena d’operacions fins a les peces acabades.
És remarcable que s’hagin trobat dues closques de mol·luscs bivalves, una d’elles tenyida d’ocre, ja que el jaciment es trobaria llavors a un 90 km de distància de la Mar Roja i a 170 km de la Mar Mediterrània.
De les restes faunístiques, destaquen diversos molars de gasela, que seria una de les preses habituals de la zona.
La datació per luminiscència i radiometria d’Al-Ansab 1
Aprofitant les escasses restes de carbó trobades en el jaciment, Richter et al. realitzaren una datació per carboni-14. Les dades indiquen una ocupació del jaciment fa 36-37 mil anys. La datació per luminiscència de sediments sorrencs, menys precisa, marcaria un arc de 45-32 mil anys d’antiguitat.
La investigació palinològica de la Mar Morta
El cor sedimentari 5017-1-A ha estat investigat palinològicament per Miebach i Litt en uns 250 metres. La part rellevant per a aquesta investigació és la corresponent a la formació del Llac de Lisan, durant la darrera glaciació. Durant l’anterior període interglacial, una fase calorosa i seca afavorí paisatges oberts amb escassa vegetació, en la qual dominaven amarantàcies. En l’òptim interglacial l’eixutesa afluixà, i s’estengueren arbres i arbusts ben adaptats a la sequera, com Olea i Phillyrea, mentre el desert retrocedia cap al sud i cap a l’est. En el darrer període glacial, els arbres escleròfils cediren terreny a roures de fulla caduca i ginebrons i xiprers. Però a mesura que avançava la tendència al refredament s’estenia una estepa d’Artemisia.
Durant el MIS 3, la Regió de la Mar Morta oferia una combinació d’estepa irano-turaniana, desert saharo-arabià i zona forestal mediterrània.
Wadi Sabra durant l’ahmarià primerenc
Aquesta combinació de dades arqueològiques, geològiques i palinològiques, permeten Richter et al. d’oferir-nos un quadre de com era Wadi Sabra fa 38.000 anys. Els grups de caçadors-recol·lectors de l’ahmarià primerenc devien realitzar un cicle anual de desplaçaments des del litoral fins a l’interior.
La Vall del Jordà, segons Richter et al., hauria pogut ésser un dels corredors de la migració de l’home anatòmicament modern des d’Àfrica fins a Euràsia, en un procés que s’hauria estès durant el període de 55-37 mil anys abans del present. Aquesta migració coincideix amb la transició del Paleolític Mitjà al Paleolític Superior, també considerada com a signe de la “modernitat comportamentual”. La reconstrucció de Richter et al. es dedica a la part final d’aquest període, on més aviat la línia d’expansió anava del nord mediterrani al sud més estepari.
Lligams:
– Al-Ansab and the Dead Sea: Mid-MIS 3 archaeology and environment of the early Ahmarian population of the Levantine corridor. Jürgen Richter, Thomas Litt, Frank Lehmkuhl, Andreas Hense, Thomas C. Hauck, Dirk F. Leder, Andrea Miebach, Hannah Parow-Souchon, Florian Sauer, Jonathan Schoenenberg, Maysoon Al-Nahar, Shumon T. Hussain. PLoS One 15:e0239968 (2020)
Des de la Mediterrània 