En el 1996, s’establia a Iran la Xarxa Nacional de Prevenció i Gestió de Diabetis. Era el primer projecte d’Iran adreçat a la prevenció i control d’una malaltia no-transmissible. L’any següent, el Centre de Recerca Endocrina començava a dissenyar un estudi de cohort més general sobre malalties no-transmissibles amb la ment posada en la morbiditat i mortalitat cardiovascular, i en la interacció entre la diabetis de tipus 2 i la dislipidèmia. Així arrencava l’Estudi de Lípids i Glucosa de Teheran, en el 1998, amb una cohort que havia d’ésser seguida durant 20-30 anys. Fereidoun Azizi, promotor d’aquest estudi, i d’altres investigadors de la Universitat Shahid Beheshti de Ciències Mèdiques, publiquen a la revista BMC Public Health un article sobre l’efecte de canvis en l’activitat física en la incidència de malalties cardiovasculars en una fracció d’aquesta cohort. Per fer-ho, han fet un seguiment de 12 anys de 4073 participants que, en el moment d’inici d’aquest seguiment no tenien cap malaltia cardiovascular. En l’inici del seguiment se’ls facilità unes recomanacions d’activitat física. Alhora, havien de respondre periòdicament un qüestionari d’activitat física, gràcies al qual els investigadors els pogueren classificar en “complidors”, “no-complidors”, “adoptadors” i “recaiguts”. Observen un efecte protector en homes de mitjana edat (40-60 anys) pel que fa al risc de desenvolupar una malaltia cardiovascular, que no es detecta, en canvi, entre les dones.
En els darrers 20 anys, la població de Teheran ha passat de menys de 7 milions d’habitants a gairebé 9 milions
Activitat física i risc cardiovascular
Aquest treball, realitzat en el marc de l’Estudi de Lípids i Glucosa de Teheran, fou dissenyat per tres investigadores del Centre de Recerca de Determinants Socials de Salut de la Universitat Shahid Beheshti de Ciències Mèdiques, la biostatística Parisa Naseri, l’epidemiòloga Parisa Amiri i l’endocrinòloga Sara Jalali-Farahani. L’epidemiòleg Davood Khalili participà en l’adquisició de dades. Naseri realitzà l’anàlisi estatística. Les dades foren interpretades per Naseri, Amiri, l’endocrinòloga Hasti Masihay-Akbar i Khalili. Naseri, Masihai-Akbar i Jalali-Farahani redactaren el primer esborrany de l’article, que fou després supervisat i revisat per Fereidoun Azizi, Amiri i Khalili. Amiri fou l’autora corresponent amb BMC, a qui trameté l’article el 24 de juny. L’article fou acceptat el 22 d’octubre i publicat el 4 de novembre.
La tendència constatada en el 1998 de la importància creixent de les malalties no-transmissibles en la morbilitat i mortalitat dels països emergents ha estat confirmada en les dècades posteriors. Les malalties cardiovasculars són la principal causa global de mortalitat, i hom calcula que la mortalitat cardiovascular arribarà a 20 milions anuals en la propera dècada. A Iran, el 46% de la mortalitat i el 20-23% de la morbiditat és atribuïble a les malalties cardiovasculars. El sedentarisme actua com a factor de risc, i en aquest sentit es calcula que un 40% de la població iraniana segueix un baix nivell d’activitat física, que en el 15% de la població adulta arriba a un nivell nul d’activitat física (fins i tot comptant-hi l’activitat física de la feina, dels desplaçaments o de l’oci).
Un seguiment de 12 anys de la cohort de l’Estudi de Lípids i Glucosa de Teheran
La cohort de l’Estudi de Lípids i Glucosa de Teheran és formada per una mostra representativa de residents del districte 13 de Teheran, situat a l’est de la ciutat. En la primera fase de l’estudi (1999-2001) es valorà la prevalença de factors de risc cardiovasculars, i després, amb una periodicitat de 3 anys, se’n fa un seguiment prospectiu.
Naseri et al., en aquest estudi, fan servir dades de la segona (2002-2004) a la cinquena fase (2011-2013) de l’Estudi, cobrint, doncs, un període de gairebé 12 anys. Seleccionaren 4073 participants (el 57% dones) que no presentaven ni malaltia cardiovascular ni malaltia coronària en la fase 2, i dels quals es disposaven de dades completes per al període.
Les dades d’activitat física s’obtenien a través de la versió iraniana del “Modifiable Activity Questionnaire” (MAQ), que abasta l’activitat física tant en temps de lleure com durant les activitats laborals, domèstiques, etc. El participant reporta les activitats físiques que realitza, així com la freqüència i durada de cada activitat durant els darrers 12 mesos. Així es pot avaluar el total de minuts dedicats durant l’any a activitats físiques, i derivar-ne el nombre de minuts dedicats de mitjana per cada setmana. A cada activitat física li correspon un equivalent metabòlic (MET), que utilitza com a unitat basal 3,5 ml de consum d’oxigen per quilogram de massa corporal per minut (taxa metabòlica de repòs).
Computant l’activitat física de lleure i l’activitat física ocupacional, s’obté l’activitat física total, expressada en MET.min/setmana, i que pot anar de nivells baixos (< 600), a moderats (600-2999) i elevats (>3000).
Com a nivell recomanat d’activitat física, s’establí un mínim de 150 minuts d’activitat física aeròbica d’intensitat moderada a la setmana, o un mínim de 600 ME.min/setmana. D’aquesta manera, Naseri et al. podien classificar els participants en:
– “complidors”: aquells que complien la recomanació tant en el moment inicial com en la mesura més propera abans de l’esdeveniment.
– “no-complidors”: aquells que no la complien ni en el moment inicial ni en el moment posterior.
– “adoptadors”: aquells que no la complien en el moment inicial, però sí en el moment ulterior.
– “recaiguts”: aquells que la complien en el moment inicial, però no en el moment ulterior.
La malaltia coronària era definida com l’agregat de casos de:
– infart de miocardi definit diagnosticat per electrocardiograma i biomarcadors.
– infart de miocardi probable (amb indicis electrocardiogràfics i símptomes cardíacs, però amb biomarcadors negatius o equívocs).
– angina de pit inestable (símptomes cardíacs nous o patrons de símptomes canviants, i indicis electrocardiogràfics positius, acompanyats de biomarcadors normals).
– malaltia coronària provada per angiografia.
– mort per malaltia coronària.
La malaltia cardiovascular era definida com l’agregat de casos de malaltia coronària, als quals se sumaven els accidents cerebrovasculars.
Com a covariats, Naseri et al. tenien en compte:
– el nivell educatiu, classificat en primari/illetrat (0-6 anys), secundari/diploma (6-12 anys) i superior (>12 anys).
– l’estatus marital: solters, casats i divorciats/vidus.
– el tabaquisme, classificat en fumadors i no-fumadors.
– ocupats o desocupats, segons si tenen ingressos laborals o no.
En les comparacions de dades basals s’utilitzen els tests T per variables contínues i els tests de xi-quadrat per a variables categòriques. Els models de risc proporcional de Cox avaluaven l’associació de nivell d’activitat física amb els resultats de malaltia coronària i cardiovascular. El punt final de l’estudi era considerat el primer cas de malaltia coronària o cardiovascular o, alternativament, abandonar el districte 13 (i deixar l’estudi), deixar de fer els seguiments o, el final del seguiment de 12 anys.
Les ratios de risc foren estimades d’acord amb quatre models diferents:
– model univariat sense ajustament.
– model ajustat per estatus laboral i educació.
– model ajustat per estatus laboral, educació i tabaquisme.
– model ajustat per estatus laboral, educació, tabaquisme i historial familiar de malaltia cardiovascular o coronària.
L’activitat física com a factor cardioprotector
Dels 4073 participants inclosos en l’estudi, 1751 eren homes i 2322 eren dones. Cap d’ells en el moment inicial tenia malaltia cardiovascular o coronària. Tots eren més grans de 40 anys.
La incidència de tabaquisme era similar en els diferents grups i en els dos sexes.
En el moment inicial, el 63,5% dels participants complia els nivells d’activitat física. En el moment ulterior, ho feien el 66,6%. Així doncs, hom podia classificar els participants en complidors (48,4%), no-complidors (18,3%), adoptadors (18,2%) i recaiguts (15,1%).
En els homes de 40-60 anys, hi havia una associació significativa entre els fumadors i el patró d’activitat física: els no-fumadors eren físicament més actius. Una associació semblant també s’observava en les dones. En les dones de 40-60 anys, s’observava una associació entre el patró d’activitat física i el nivell educatiu, encara que aquesta associació no era present en les dones més grans de 60.
En comparació amb els no-complidors, els homes “complidors” i “adoptadors” d’activitat física veien reduït el risc de malaltia cardiovascular. Aquesta reducció no era pas tan clara en les dones.
Són els homes de mitjana edat (40-60 anys) els que més benefici treuen de mantindre o adquirir un estil de vida actiu. En dones, i en homes més grans de 60, Naseri et al. no observen resultats significatius.
Les dades de l’estudi també mostren que la inactivitat física entre 40-60 anys és més freqüent en homes que en dones. La cosa s’inverteix en el grup de majors de 60 anys, on el nivell d’inactivitat és superior en dones que en homes. De fet, per Naseri et al. aquesta inactivitat en dones grans ha d’ésser considerada un problema sanitari alarmant per a les zones urbanes d’Iran.
Lligams:
– Long-term incidence of cardiovascular outcomes in the middle-aged and elderly with different patterns of physical activity: Tehran lipid and glucose study. Parisa Naseri, Parisa Amiri, Hasti Masihay-Akbar, Sara Jalali-Farahani, Davood Khalili, Fereidoun Azizi. BMC Public Health 20: 1654 (2020).
Des de la Mediterrània 