Hem vist en altres ocasions la Badia de Bizerta des del punt de mira dels contaminants orgànics (4/2022), plàstics (37/2020) i dinoflagel·lats (42/2016). Avui veurem un article de Nazek Al-Gallas (professora de biologia a la Universitat de Hafr Al-Batin) i Mohamed Salah Abbassi (cap del Laboratori de Resistència Antimicrobiana de la Universitat de Tunis El Manar) que hi analitza els enterococs aquàtics, contemplant-hi la resistència a antibiòtics, la tolerància a metalls pesants, la formació de biofilms i el llinatge ST17.
Rais58 fotografiava així el port de Bizerta l’1 de desembre del 2007
La Llacuna de Bizerta
La Llacuna de Bizerta és una llacuna litoral que rep aigües urbanes, agrícoles i industrials. Això fa que sigui un punt calent per a la co-selecció i disseminació de resistència dels microorganismes a agents antimicrobians, metalls pesants i altres elements.
Al-Gallas & Abbassi s’han centrat en el rol de la Llacuna de Bizerta com a reservori de resistència a agents antimicrobians i metalls pesants entre els enterococs (Enterococcus spp). Han analitzat un total de 146 isolats procedents de 8 localitats diferents.
Fenotip i epidemiologia
Els 146 isolats d’enterococs han estat analitzats des d’un punt de mira integrat fenotípic, molecular i epidemiològic.
Les espècies més freqüents són Enterococcus faecium (44,5%) i E. faecalis (26,7%).
Electromicrografia d’enterococs. Els enterococs fan part de la microbiota gastrointestinal d’humans i animals. Són classificats en l’ordre Lactobacillales, la classe Bacilli, la divisió Bacillota i el regne Bacillati.
Els tests de susceptibilitat a antimicrobians mostren entre les soques analitzades una alta resistència a la tetraciclina (44,5%) i a l’eritromicina (43,1%). De fet el 46,1% de les soques d’E. faecium són multiresistents.
Les anàlisis moleculars han identificat en les soques analitzades 14 gens de resistència, incloent-hi tet(M/O/L/K), erm(A/B/C), mefA, msrA, gens d’enzims modificadors d’aminoglucòsids i optrA. Sovint aquests gens es vinculen a l’element integratiu Tn916-Tn1545.
Pel que fa a la tolerància de metalls pesants, els metalls amb més percentatge de soques tolerants són el coure (Cu), el plom (Pb), el zinc (Zn) i el mercuri (Hg). Entre els gens identificats de tolerància a metalls pesants hi ha pcoA, pbrT, zntB, merA, cnrA, silC, nccA, arsA. De nou, l’espècie amb major percentatge de tolerància a metalls pesants és E. faecium.
El 81,6% dels isolats analitzats tenen la capacitat de formar biofilms. Aquesta capacitat és especialment forta a E. faecalis i E. faecium.
El genotipatge per seqüenciació multilocus de cinc soques d’E. faecium optrA+ indica el predomini del llinatge ST17.
Tot plegat indica una co-selecció de trets de resistència en els enterococs aquàtics de la llacuna. Això implica un reservori potencialment rellevant des del punt de mira epidemiològic de salut pública.
Al Gallas & Abbassi trameteren el seu article a la revista International Journal of Environmental Health Research el passat 15 de febrer. Després d’una revisió, l’article fou acceptat el 20 de juliol, i publicat avui dia 30.
Lligams:
– Aquatic enterococci from a Mediterranean lagoon (Bizerte, Tunisia): co-occurrence of antibiotic resistance, heavy metal tolerance, biofilm formation, and ST17 lineage. Nazek Al-Gallas, Mohamed Salah Abbassi. Int. J. Environ. Health Res. (2026).
Des de la Mediterrània 
Podeu escriure el vostre comentari aquí: