A partir de relats publicats en anys anteriors, Frederic Pujulà va publicar, el 1912, a la Biblioteca Joventut, “Homes artificials”, que ha estat qualificat de “primer relat de ciència-ficció escrit en llengua catalana”. El mot “artificial”, en les dues meitats del segle XX, ha tingut dues connotacions majoritàries ben diferenciades. En la primera meitat (abans del sotrac que suposen els horrors de la Segona Guerra Mundial) la connotació d’artificialitat és generalment positiva, en tant que es considera que allò artificial és més treballat i depurat que allò natural o espontani. En la segona meitat del segle XX, el mot “artificial” s’associa amb adulteració, amb l’hubris de l’home modern, i hi ha una recerca d’allo natural i espontani. Pujulà, és clar, pertany, si més no a 35 anys, quan escriu “Homes artificials”, a la primera concepció. A l’obra en fa befa, però. El doctor Pericard, presa d’idees “radicals”, vol construir una nova humanitat, perfecta. Després de barrinar diversos procediments, opta per la reproducció artificial en condicions controlades i meditades. Es tracta de produir nous éssers humans que tinguin un contacte mínim amb la generació anterior. Sense defallir malgrat els obstacles, el doctor Pericard aconsegueix de fabricar dotze embrions i de dur-los a terme. Dels dotze, onze sobreviuran fins a una vida adulta accelerada. Pericard troba en aquesta nova humanitat d’onze individus les imperfeccions de l’antiga. Quelcom ha sortit malament en l’experiment. Pujulà, doncs, aprofita aquest escenari “fantàstic” per reflexionar sobre la condició humana. Fet i fet, la ciència ficció del segle XX, ha estat, per damunt de tot, una literatura de reflexió social, i Pujulà no és una excepció.
Alfa
Els dotze embrions reben, com a denominacions, les lletres de l’alfabet grec. El primer dels embrions, en conseqüència, rep el nom d’Alfa. Ja d’entrada, el doctor Pericard constata, favorablement, que “no n’hi havia cap [dels homes artificials] que s’assemblés a l’altre”. En la primera ullada, els nadons artificials són comparats amb els estris de laboratori, i Alfa, concretament, amb unes orelles descomunals, és comparat amb anses de cossi.
Ja madur, Alfa es revela com altiu i superb, en un estat continu de felicitat i amb una attitud de protecció condescendent envers els altres. L’autoestima d’Alfa és immensa i en una relació inversament proporcional a la seva intel·ligència i habilitat. El doctor Pericard ho considera tot plegat un defecte, i vol reparar-lo mitjançant una entrevista profunda. Primer de res, cal convèncer Alfa que no té raons per considerar-se “l’ésser més feliç que pogués trobar” i que darrera del gest bonhomiós s’amaga una profunda incapacitat per fer res de bo. Com fer-ho? El doctor Pericard fa veure a Alfa que la seva condescendència envers els altres és irònica, i que la ironia “sols neix en les ànimes desenganyades”, que la ironia neix del dubte i del desconeixement. El consell de Pericard a Alfa és fer un esforç d’autoreflexió.
Alfa aplica aquest consell en excés. Conscient, llavors, de les seves limitacions, lluny de fer un esforç per superar-les, es reclou en ell mateix. I de la felicitat inconscient passa a l’angoixa continuada.
Dídac López
Des de la Mediterrània 