La renovació agrària que comportà l’islam a l’alta edat mitjana

[…]
L’expansió islàmica, en integrar en una gran unitat econòmica i cultural zones de tradicions molt diverses, que fins llavors havien evolucionat separadament, va crear, entre l’Índia i la Península Ibèrica, les condicions per a una profunda renovació agrària en què els regadius van tenir un paper decisiu. Als països islàmics, entre els segles X i XII, el patró de conreus es van ampliar, les tècniques van evolucionar i els plantejaments de gestió es van orientar decididament cap a models de tipus intensiu i oberts al mercat.
[…]
La nova agricultura islàmica va comportar la introducció, a la Mediterrània, de la melca, l’arròs, la canya de sucre, la taronja agra, la llimona, la llima, l’aranja, el plàtan, la síndria, l’espinac i l’albergínia, espècies vegetals desconegudes O utilitzades només per les capes altes de la societat, a causa del seu preu elevat, com a medecines o condiments exòtics. Una bona part dels avantpassats silvestres d’aquestes plantes eren originaris d’Assam, Birmània, Indoxina i l’arxipèlag malai, territoris de clima tropical o subtropical […]; molts d’aquests, durant el segon mil·lenni abans de Crist, van penetrar a l’Índia, on van ser domesticats i millorats […] Aquests conreus, des del «laboratori» indostànic, es van expandir, més tard, cap a l’Occident i, als segles v i VI de l’era cristiana, arribaven a l’imperi persa sassànida. Els àrabs els van descobrir a l’Iran, entre el 642 i el 661, i al nord-oest de l’Índia, durant el califat dels omeies.

Delta de l'Ebre, de Pau Artigas

Mentre que els grecs i els romans no van aconseguir de transcendir la fase de la utilització farmacològica, els musulmans, fent gala de la neofília alimentària pròpia dels pobles originaris de regions molt pobres, van integrar ràpidament els nous productes vegetals a la seva dieta i, en organitzar-ne la producció i distribució a gran escala, es van convertir en el seu agent difusor. L’expansió d’aquests conreus pel nord d’Àfrica, la Península Ibèrica i la Itàlia meridional fou, però, una tasca llarga i complexa, que va exigir una interacció decidida de diversos estaments i col·lectius socials. En l’empresa, hi van participar els camperols -que transportaven, en migracions successives, tant les llavors, esqueixos, arrels o plantes imprescindibles com les tècniques necessàries per a conrear-los-, els governants i els estaments privilegiats -en finançar la introducció d’espècies exòtiques amb què prestigiar les seves taules i jardins-, com també els botànics i els geòpons- en la mesura en què van posar les seves àmplies coneixences teòriques i empíriques al servei del desenvolupament agrari.

Per a conrear a gran escala plantes originàries de regions tropicals o subtropicals al Pròxim Orient i a la Mediterrània, zones bastant més seques i fredes, va caldre construir ecosistemes artificials que els garantissin les condicions d’humitat i temperatura adients. Com que a les ribes del Mare Nostrum els nivells tèrmics màxims coincideixen amb les quotes hídriques mínimes, les noves espècies només van arrelar com a conreus d’estiu en espais irrigats […]. Els sistemes de regadiu existents entre l’Eufrates i l’estret de Gibraltar no permetien, però, d’organitzar la producció de les plantes orientals a gran escala: aportaven molt poca aigua a extensions reduïdes i durant un període massa curt […] Per a ampliar l’àrea irrigada, incrementar el volum d’aigua disponible i prolongar el reg al llarg de tot l’any, els sistemes tradicionals necessitaven canvis immportants. Les transformacions no es van fer esperar. Ara bé, els àrabs i les poblacions conquerides van assolir els objectius esmentats a partir de la infraestructura preexistent, del llegat de l’antiguitat. La contribució musulmana no va consistir tant en la invenció de noves tècniques com en l’aplicació a gran escala de les preislàmiques, com la sínia o el qanat […].

El domini de la hidràulica va originar, a més, un ampli ventall de terres irrigades, que anava des de les que eren regades intensament i contínuament fins a les que només rebien un o dos regs a l’estiu […]. Mentre que la pràctica universal, en les tradicions agrícoles romana, bizantina i jueva, era una sembra cada dos anys, l’aportació artificial d’aigua, l’ús continu dels adobs, l’augment de les llaurades i l’ampliació del patró de conreus permetien als agricultors musulmans, en escurçar o suplir completament el guaret, d’obtenir dues i fins tres collites anuals […]. Els geòpons orientals i occidentals van idear complexes rotacions en què els conreus antics combinaven amb els nous, en què els cereals i les lleguminoses alternaven amb les hortalisses d’estiu -albergínies, carabasses, cogombres- i amb les plantes industrials -lli, cotó, cànem-. A les terres que depenien exclusivament de l’aigua de la pluja, els llauradors musulmans practicaven una agricultura extensiva de secà. Ara bé, els guarets i les pastures permetien que la ramaderia compensés parcialment, en aquestes regions, la baixa productivitat […].

"Lemon tree", de Martin BelamLa nova agricultura multiplicava els ingressos dels camperols i n’atenuava l’aleatorietat. Un sector creixent de la comunitat rural ja no depenia d’una sola collita la magnitud de la qual oscil·lava en funció del clima, sinó que podia comptar amb dues o tres recol·leccions esglaonades al llarg de l’any, i en podia controlar el temps exacte de maduració, a les zones de regadiu, regulant l’aportació d’aigua […]. Tanmateix, l’augment de la productivitat sols es va aconseguir aplicant més capital i mà d’obra a cada unitat de producció. Sense unes inversions contínues i creixents de recursos no es podia condicionar el terreny, construir infraestructura hidràulica i adquirir eines, animals de tir, llavors i fertilitzants. I, alhora, construir i conservar sínies o qanawat, plantar, conrear i collir les plantes, llaurar, cavar i adobar els camps exigien una força de treball abundant i qualificada.

La consignació de capital i mà d’obra al sector agrari es veia afavorida també per un ordenament jurídic que estimulava els propietaris o els seus arrendataris, en conferir-los un control total sobre la terra i l’aigua i en alliberar-los de les innombrables restriccions d’ús vigents en els senyorius i els vilatges cristians coetanis, a adoptar plantejaments intensius, a incrementar la productivitat […]. La gran propietat no era la modalitat d’explotació dominant, havia de competir amb altres formes que, en molts casos, resultaven més rendibles. Els horts i els jardins, en exigir molt de treball durant tot l’any, prosperaven a les explotacions familiars petites i mitjanes. Una fiscalitat baixa sobre la terra i la producció garantien uns excedents estructurals als agricultors, fins i tot als petits, que tendien a reinvertir-ne una bona part en infraestructura hidràulica i utillatge, en l’expansió del regadiu i en la innovació tècnica.

Els processos de renovació agrícola […] no poden explicar-se, tanmateix, aïlladament, formen part sempre de canvis econòmics i socials més amplis i generals, que ultrapassen els límits del món rural. La renovació agrària és indissociable, en primer lloc, de l’expansió demogràfica que va afectar, entre els segles VIII i XII, una gran part del món islàmic. L’augment de la població i l’alça de l’oferta de productes alimentaris s’influïen recíprocament i, si bé tots dos es veien afectats per altres factors, a vegades el primer era la conseqüència de la segona, i altres vegades la causa. Les innovacions en infraestructura hidràulica, utillatge i patró de conreu permetien de posar en explotació terres abans considerades com no rompibles, multiplicar els assentaments camperols a les zones fèrtils, especialment a les valls fluvials i als oasis. L’increment de la productivitat permetia també d’alliberar mà d’obra rural, que fluïa cap a les ciutats, on prosperaven la manufactura i el comerç. L’enriquiment d’un sector considerable de la societat urbana es traduïa, entre altres coses, en un increment quantitatiu i qualitatiu de la demanda d’aliments, teixits, immobles, que conjurava el perill de la sobreproducció en el camp.

Les conquestes musulmanes […] van alliberar el camp de contractes retardataris des del punt de vista tècnic i van instaurar nous sistemes de producció que reactivaven el mercat de la terra, multiplicaven la mà d’obra, recompensaven la innovació i incrementaven la competitivitat.
[…]

Antoni Riera Melis

Els fragments anteriors, en els quals es parla de les aportacions de l’islam a les tècniques agràries a l’edat mitjana, pertanyen al treball La incorporació de productes andalusins als sistemes alimentaris catalans de la baixa edat mitjana, d’Antoni Riera Melis, publicat juntament amb els treballs d’altres autors, dins del llibre La vida quotidiana a través dels segles (2002), coordinat per Maria dels Àngels Pérez Samper.

Oriol López

Quant a

M'agrada llegir i el món de la tecnologia.

Tagged with: , ,
Arxivat a Cultura i Societat
%d bloggers like this: