Miquel Martí i Pol – Premi d’Honor, d’Òmnium Cultural, Flickr
Amb quatre mots es serva l’edifici.
No els diré pas. Diré que és poc amè
aquest bocí de temps que ens toca viure,
que no hi ha ocell sense vesc a les ales
ni home sense pèl a les aixelles.
Poca cosa diré, perquè no vull
deixar la pell en una cantonada
entre ullals de mastins. Diré el que dic.
Això que dic i prou. Les poques coses
que tothom sap, que jo sé com tothom,
coses útils, vulgars, quotidianes;
i les diré sense cap èmfasi.
Això diré. I penjaré les frases
amb agulles a totes les finestres
que donen al carrer. I els mots cauran
a poc a poc a terra i algun dia,
anys a venir potser, hi haurà un marrec,
esburbat i procaç, que els collirà
i els cridarà per joc, enmig del joc,
als seus companys, a guisa de consigna.
Miquel Martí i Pol
Al poema anterior, que porta per títol Diré el que dic, en Miquel Martí i Pol parlava de l’autocensura que exercia el poeta per por de les conseqüències d’expressar-se lliurement: Poca cosa diré, perquè no vull deixar la pell en una cantonada entre ullals de mastins. Pensem que aquest poema pertany a La pell del violí, que data del 1974, al final de la dictadura franquista.
Oriol López
M'agrada llegir i el món de la tecnologia
Des de la Mediterrània 