Fins els pebrots del 3D

Estic fins els pebrots del cinema en 3D. No interpretin aquesta frase com la d’una persona que està en contra de la tecnologia. Al contrari, crec que la tecnologia ha de ser molt benvinguda en tots els sectors, especialment en l’audiovisual. El que succeeix és que el 3D ha estat rebut com una mena de messies, que ha arribat com a salvador d’una indústria que porta temps insultant la intel·ligència de l’espectador amb històries absurdes, mentre les bones propostes europees, espanyoles o catalanes tan sols tenen l’oportunitat d’estar un parell de setmanes en pantalla. La causa? Més del setanta per cent del mercat de distribució espanyol està controlat per multinacionals americanes. Això genera una quota de pantalla del cinema americà que està al voltant del vuitanta per cent. On són els patriotes que estan tan preocupats per la cultura espanyola? Ah, clar! El cinema espanyol està controlat per un lobby de “rojos catalanes”, com s’ha dit a la caverna mediàtica. Suposo que encara recorden el “No a la guerra” que es va cridar a la cerimònia dels Goya del 2003 i no volen saber res del cinema. Però no vull desviar-me del tema de l’article. He començat dient que estic fart del cinema en 3D. Per què? Tinc un decàleg de raons:

  1. Em mareja.
  2. És més car. En un espectacle que no és precisament econòmic aquest increment em sembla abusiu.
  3. Les punyeteres ulleres de “cultureta gafapasta” em semblen ridícules.
  4. Com sóc miop i, a la vegada, pateixo astigmatisme, m’he de posar dues ulleres i semblo una mena d’androide mal dissenyat.
  5. La combinació de les dues ulleres em produeixen uns reflexos molt emprenyadors.
  6. La meva filla de quatre anys se les treu perquè se li cauen. Encara no he trobat ulleres de mida infantil.
  7. Si te les oblides a casa, has de comprar unes altres. És com si no poguessis anar al futbol sense portar-te ulleres de casa.
  8. La majoria de pel·lícules de 3D tenen personatges d’una sola dimensió. Quina paradoxa.
  9. El 99,999999999% de pel·lícules que vull veure una i altra vegada no van ser rodades en 3D. És més, van ser rodades en un meravellós blanc i negre pels millors cineastes que ha donat el setè art.
  10. I la definitiva: encara no he vist a Scarlett Johansson en 3D. Potser llavors canviï d’idea.

Qui estigui en contra de la meva opinió suposo que em dirà que per què no vaig a veure pel·lícules en 2D (he d’anomenar-les així? Quina ràbia!). Si són vostès pares i volen veure pel·lícules d’animació sense ulleres agafin el diari, busquin la cartellera i digui’m quantes possibilitats tinc. I ja no parlo de veure aquestes mateixes pel·lícules en català. I és que amb una quota de cinema projectat en català del 3% estem acabant amb la cultura espanyola i els seus 500 milions de persones que parlen (parlem) en castellà. Roberto Alcázar i Pedrin ens odiarien.

Un fet constatable pels historiadors és que quan el cinema ha experimentat una crisi, la indústria ha volgut trobar en la tecnologia la millor sortida. L’arribada del color, del so estèreo o de formats com el VistaVisió o el Cinemascope són el millor testimoni. La realitat, però, ha demostrat que la sorpresa inicial sempre ha acabat per esvair-se. Després, els ideòlegs de Hollywood han hagut de forçar les seves connexions neuronals per descobrir noves fórmules. No sé per quina raó, però aquesta visió del negoci em recorda als circuits de recompensa que genera tot addicte.

Quan els espectadors de les primeres pel·lícules d’animació creades per Reynaud, al seu espectacle de Teatre Màgic, van veure els films dels germans Lumiére ja tan sols els va interessar la imatge real en moviment. Després, quan ja no patien ensurts amb trens arribant a estacions, Georges Méliès va aportar la màgia i la imaginació necessàries per popularitzar l’invent del cinematògraf. I, quan Méliès va començar a repetir-se, van arribar Porter, Griffith, Eisenstein, Pudovkin… Perquè, el que mai deixa de sorprendre són les bones històries i, amb elles, s’adscriu el desenvolupament del llenguatge cinematogràfic. Hollywood hauria de plantejar-se seriosament per què els millors guionistes estan ara mateix a la televisió. Per què les sèries són la millor garantia de qualitat. Per què no deixen més espai al cinema fet més enllà de les seves fronteres (als Estats Units la quota de mercat del cinema estranger és d’un ridícul 1%). Per què tants remakes i seqüel·les. Per què tantes estupideses repetides fins l’extenuació. Per què els organismes internacionals no prohibeixen fer pel·lícules a Adam Sandler, Jack Black, Justin Timberlake i Paris Hilton.

Deixi’m un petit segon d’indignació contra aquells que estan en contra de subvencionar la cultura i contra aquells que insulten una i mil vegades als nostres cineastes. Qui digui que el cinema europeu, espanyol o català és molt dolent, no té ni la menor idea del que està dient. Recordin aquests noms: Rodrigo Cortés, Judith Colell, Jordi Cadena, Fernando León de Aranoa, Icíar Bollaín, Achero Mañas, Mar Coll, Ken Loach, Danny Boyle… segueixo?

El més proper és el cinema porno en 3D. Suposo que es dirà X3D i ja no sabrem si és cinema o la talla d’uns sostenidors. Bé… Ben mirat… alguna relació sí n’hi ha.

Àlex Ribes

http://alexribes.wordpress.com/

Quant a

Si aquest bloc t'agrada el pots recomanar als teus amics... i si no t'agrada, fes-ho amb els teus enemics.

Tagged with: , ,
Arxivat a Cultura i Societat
6 comments on “Fins els pebrots del 3D
  1. MadeByMiki ha dit:

    Soc un d’aquells que encara no han vist cap peli en 3D, per tant no puc opinar d’aspectes tècnics, però trobo el teu decàleg molt acurat.

    El cinema és avui un luxe massa car, tret d’algun poble on es projecta i es cobra el cinema com el segle passat, que duri.

  2. Oriol López ha dit:

    Segons les estadístiques, cada cop hi ha menys gent que va a les sales comercials a veure cine i jo ho trobo comprensible per diverses raons:

    1) És car.
    2) La majoria de pel·lícules que s’hi projecten són molt dolentes.
    3) Com moltes sales són del Grup Balañá, quan hi anem estem subvencionant el partit anticatalà Ciudadanos, com ens explicava la premsa l’any passat: http://ves.cat/azqU

    Sort en tenim de la Filmoteca de Catalunya, que encara projecta bones pel·lícules de tots els temps i a preus mòdics: http://ves.cat/azqV

  3. C.Mordoh ha dit:

    En ciutats com Barcelona és relativament fàcil trobar cinema de qualitat menys habitual en circuits comercials. Però la situació en cinemes de pobles i ciutats petites és realment penosa, on la oferta de pel·lícules fa autèntica pudor.

    Quant el 3D, coincideixo amb la majoria de punts del decàleg, i hi afegeixo que la imatge a través de les ulleres es veu més fosca, els colors es veuen apagats.

  4. Maria Boix ha dit:

    Jo només n’he anat a veure una i, a Platja D’Aro, et donaven ulleres de pasta quan entraves i, a la sortida les havies de tornar. A mi també em mareja i, a sobre, en aquella època posar-me ulleres emp provocava mal de cap, ara n’he de portar i ja m’hi he acostumat, però va ser un calvari.

  5. Comprar-me una TV que emet en 3D ha estat una de les despess més inútils de la meva vida

Els comentaris estan tancats.

%d bloggers like this: