Una llengua, poc cervell

D’acord que el català és la llengua pròpia i no obstant minoritzada a casa nostra. D’acord que el castellà s’imposa per norma i ús als mitjans. D’acord que hem de protegir la nostra llengua, sobretot a l’escola, per fer-la prosperar i per a que una majoria de persones, les que tinguin estudis, la parlin correctament (circumstància que no es dóna actualment; dono fe que hi ha professors universitaris incapaços de fer sevir un sol pronom feble, per posar un exemple). D’acord que el castellà no és la llengua pròpia de Catalunya, sinó un idioma que fou imposat per la força. D’acord que la caverna xenòfoba espanyola ens odia per parlar en català. D’acord que hem de lluitar i que no ens hem de deixar trepitjar. Però la qüestió primera, en tota lluita, és identificar l’enemic, saber contra qui hem de lluitar per guanyar la guerra. I alguns, aquí, erren fatalment. Alguns creuen que l’enemic és la llengua castellana i probablement, tots els seus parlants. Erren fins al punt d’afirmar amb pedanteria que una persona castellanoparlant, tot i que no sigui totalment castellanoparlant, no pot ser de cap manera tan independentista com qualsevol persona catalanoparlant. Odien una llengua i/o una cultura simplement perquè n’odien una part dels qui la parlen. Viuen en un món fictici, irreal. Els compadeixo profundament.

Jo parlo habitualment català i castellà, en la intimitat i en el que no és intimitat. Tinc la immensa sort d’ésser capaç de parlar-les fluidament i –em sembla– de manera força correcta. Una, el català, és la llengua pròpia no només del meu país sinó també de la major part de la meva família i per tant, sempre que puc, la prioritzo. En català m’hi sento més còmode i –què coi– frueixo més parlant-lo i escrivint-lo. El castellà no és la meva llengua pròpia, però m’agrada saber-lo parlar i sobretot, poder-lo parlar bé. Sí, el castellà, senyores i senyors, també me l’estimo. Sóc conscient que havent escrit això és probable que rebi un munt d’improperis i/o d’unfollows tuitaires de personatges tan intel·ligents, però tant, que censuren algú segons les llengües que vol i pot parlar. Penso que aquesta actitud és prou eloqüent per ella mateixa, així que sobra cap comentari de qualsevol tipus. El pitjor del cas arribarà el gloriós dia en què assolirem la independència i tocarà plantar cara a aquesta incipient caverna xovinista, tan rància i mentalment pobra com l’espanyolista, que provarà d’imposar les seves tesis. Jo, ho he explicat diverses vegades: sóc independentista però no nacionalista. Molts em deien que no existeix aquesta diferència, que no jugui amb els mots. Doncs mirin-la, la diferència; jo sóc català i independentista, però no pas xovinista ni xenòfob. No em busquin, per tant, entre els ignorants que censuren persones segons la llengua que parlen, sigui quina sigui, perquè no m’hi trobaran.

Per acabar, aprofito per repescar un boníssim article que publicaren en relació a tot això n’Albert Branchadell i en Ferran Requejo, fa uns quatre anys: Lengua única, democracia pobre”.

Actualitzo amb l’enllaç a un article d’en Gerard Quintana a propòsit de tot això i arran de les llengües que va fer servir en la seva aparició al programa “El Convidat” de TV3: “Vull viure en un país lliure amb gent lliure”. Essencial.

Bixo.
http://elblocdelbixo.blogspot.com

Quant a

Rojoseparatista animalista de Barsalona. Can Fanga. Catalunya. Reino de España.

Arxivat a Cultura i Societat
7 comments on “Una llengua, poc cervell
  1. xavieraliaga ha dit:

    Entenc perfectament la idea de l’article: la meua llengua materna és el castellà. Però li hem de treure solemnitat a aquestes coses: els xiquets que estudien en català incorporen també el castellà a través de la televisió, l’entorn, etcètera. S’està fent allò correcte amb les polítiques d’immersió i normalització. Als vuitanta i noranta alguns sociolingüistes apostaven per substituir el bilingüisme català-castellà pel bilingüisme català-anglès. Una tesi ridícula, quan tenim l’oportunitat impagable de dominar dues de les principals llengües de comunicació global i, a més, conservar la nostra.

  2. Álex Ribes ha dit:

    elbixo: m’ha encantat el teu punt de vista. El suscric al cent per cent. Aquest és l’independentisme que més m’agrada. Chapeau per explicar-ho tant bé. Te envío un abrazo porque lo que separa no son las lenguas sino la intolerancia, sea del color que sea. Estamos creando, entre todos, una sociedad bipolar, maniquea y simplificadora de realidades complejas. Catalunya ha de ser un estat integrador, europeu i respectuós. Res… molt bon article.

  3. francesccat4 ha dit:

    La llengua és el mitjà, l’objectiu és la comunicació.

  4. Oriol López ha dit:

    És realment difícil trobar a Catalunya una persona que no entengui el castellà; en canvi, hi ha un percentatge encara molt gran de persones que viuen a Catalunya des de fa molts anys que no entenen (ja no dic parlen) el català. Per això entenc que tots els esforços han d’anar en la direcció de potenciar la llengua minoritzada, que és el català. Això no vol dir tancar-se al coneixement d’altres llengües, especialment les llengües germanes de la nostra en quan filles del llatí, com l’aranès, el castellà o el gallec, per posar-ne només uns exemples, com tampoc a la llengua vehicular de la cultura i el coneixement a nivell mundial que és, ara per ara, majoritàriament l’anglès.

  5. Jordi Bonastre ha dit:

    Felicitats per l’article! No només hi estic totalment d’acord, sinó que a més m’hi sento totalment identificat!

  6. Tomàs ha dit:

    Molt bon punt de vista i molt ben explicat.

    Esperem ens arribi el moment en que, des de la independència haguem de lluitar pel que tu destaques.

Els comentaris estan tancats.

%d bloggers like this: