Carta al ciclista psicòpata

Benvolgut, o no, ciclista psicòpata:

Et vull dedicar aquesta carta a tu, desconegut ciclista psicòpata, que has estat a punt d’atropellar-me, a mi i a vàries persones, aquest migdia a Barcelona. I que consti que, tot el que et diré està expressament dedicat a tu i a tots aquells que formen part de la secta de ciclistes psicòpates. Perquè no tinc res en contra d’aquells que fan servir la bicicleta per moure’s per la ciutat. Ben al contrari. Crec que és un mitjà ecològic, sostenible i que permet fer esport. Tanmateix, no puc defensar als serial killers que es posen darrera d’un manillar, un volant, un timó, el comandament d’una aeronau o el joystick d’un OVNI. I tu ets un d’ells.

T’ho explicaré com si tinguessis dos anys (bé… si fa o no fa…). Hi ha dues palanquetes al manillar que es diuen frens. Reben aquest nom perquè, oh, casualitat, permeten frenar. Que no saps el que és frenar? Significa aturar-se. I quan t’has d’aturar? És molt, però que molt senzill. Si veus que al carril bici hi ha dibuixat un triangle al terra, no el confonguis amb un anunci de El Corte Inglés. No és això. Significa que has de cedir el pas als vianants. És a dir: t’has d’aturar. Ei, no t’ho havien dit? Vas fer campana el dia que van venir els policies al teu cole per explicar una mica de seguretat vial? Oh, quina llàstima. Molt bé, doncs ja ho saps. Si veus a unes vint persones que creuen per la vorera, com ha estat aquest migdia, no significa que allò és un control d’avituallament i tu l’Alberto Contador. No… no… Són vianants, persones, éssers amb forma humana… una cosa semblant a tu, però sense aquell trastorn psicopatològic que t’impedeix sentir empatia per ells.

Ja sé que et deus sentir el paio més feliç del món, amb la teva bici superguaychula i aquell aire de nen grassonet de Verano Azul, però et mous per una ciutat i no pel teu pati particular. Barcelona ara és supermegacool. És una ciutat d’Erasmus, comiats de solters de britànics i fantasies de Woody Allen.  I amb les bicis cada cop ens semblem més a Àmsterdam. Tot i així, no crec que Xavier Trias importi els seus Coffee Shops… ni el seu Barri Vermell. Però, també et diré una cosa: ara que l’Audiència Nacional s’ha quedat sense feina per la jubilació d’ETA, podria actuar contra tots els maleducats, incívics i prepotents com tu, que veuen a la resta de persones com una mena d’objecte mòbil que els fa nosa.

M’acomiado de tu amb un desig: que un dia pensis que una farola és un vianant al qual pots cridar que s’aturi, perquè tu no tens la mínima educació per fer-ho quan et toca. Tant de bo, això sí, no et facis mal. Un petit trau en la teva prepotència ja estaria bé.

Àlex Ribes

http://alexribes.wordpress.com/

Quant a

Si aquest bloc t'agrada el pots recomanar als teus amics... i si no t'agrada, fes-ho amb els teus enemics.

Arxivat a Cultura i Societat
One comment on “Carta al ciclista psicòpata
  1. Oriol López ha dit:

    Àlex, comprenc que estiguis cabrejat pel succeït que expliques, espero que no hagi pres mal ningú.

Els comentaris estan tancats.

%d bloggers like this: