Els Arthur Caravan s’han fet grans: ‘Atles enharmònic’

Potser el seu primer disc, de títol homònim, no tingué el ressò que mereixia, però els alcoians Arthur Caravan contribuïren a la decisiva diversificació estilística de l’escena valenciana i, per què no dir-ho, a augmentar el llistó de qualitat. Per això alguns esperàvem  amb autèntica expectació per on anirien els trets en el seu segon treball, batejat amb el suggeridor nom d’Atles enharmònic (2011), per l’esperança trufada de convicció que anava a passar alguna cosa gran.

Prova del segon disc superada. De molt llarg. És possible que aquest segon disc haja perdut una mica de la màgia del primer, un àlbum estrany, de portes obertes, amb visites musicals i textuals enigmàtiques, però una mica irregular. Però ara, suposant que això siga cert, que s’ha perdut una mica de capacitat de sorpresa, hi ha més precisió en el discurs, com si el grup haguera trobat el camí després de les proves i experiments. I una major contundència, no sols per l’aposta de guitarres més esmolades, sinó també perquè el conjunt de l’àlbum té una major concreció, els temes més arrodonits i els arranjaments més acoblats a la pell de les cançons.

Un disc que remet a l’slowcore de Polar i Low (l’enorme Balada d’indios i comboixos), a les pujades i baixades d’energia de Mogwai (L’interval del diable), a un fum de referències encreuades, totes bones (L’harmonia de les esferes), a l’èpica d’Arcade Fire(Vents), a Los Planetas més inquiets (El dia de tots sants), a no se sap quines (glorioses) hòsties quan visiten el seu camarada i compatriota Hugo Mas en la fantàstica Cançó de l’alba. A ells mateixos en Himne a l’alegria o Somnis amb música perfecta, amb les petges del primer disc presents. Sense oblidar l’infecciós i canònic primer tall que l’obri, Majors i menors. Un disc sense llacunes, sense minuts de rebuig, que acaba en alt amb la gojosa El bon dia.

Els Arthur Caravan s’han fet grans. En el sentit de maduresa i en el d’amplitud i abast de la seua proposta, colpidor quan troben una veu pròpia i eficaç quan reelaboren discursos musicals més o menys familiars per donar-los un gir amb marca de fàbrica. Un disc que guanya a cada reproducció, que els hauria de posar en el mapa de la independència estatal (com ha passat amb Senior i el Cor Brutal) i que té l’aroma de les gravacions perdurables. El podeu escoltar íntegrament i obtenir més informació de primera mà ací mateix.

sotalacreueta.blogspot.com

Quant a

Periodista independent i escriptor, amb dues novel·les publicades, "Si no ho dic, rebente" i "Els neons de Sodoma". També faig tertúlies de ràdio i televisió, guions i gestió de comunicació.

Arxivat a Altres
2 comments on “Els Arthur Caravan s’han fet grans: ‘Atles enharmònic’
  1. Oriol López ha dit:

    Caram, l’estic escoltant i, certament, sona molt bé.

  2. Xavier Aliaga ha dit:

    Celebre que t’hagen agradat. Són molt bons i massa desconeguts per al meu gust, sobretot al Principat. No sols de Manel viu l’home!!

Els comentaris estan tancats.

%d bloggers like this: