D’ultratomba

Vallderoures, antic cementiri, Manel Zaera, Flickr

Vallderoures, antic cementiri, Manel Zaera, Flickr

Al sonar les batallades
de les dotze de la nit
pertot arreu s’aixecaren
les lloses del cementir.Fent remor de llenya seca
dels sepulcres hem sortit,
i sentant-nos en rodones
hem parlat del temps d’ahir.

A l’esment d’aquells que estimo
m’ha vençut estrany fatic,
i he cobert dels ulls les conques
amb los ossos de mos dits.

Mes d’un gall la cantarella
que anunciava el ros matí
ha ressonat dins ma testa
i, poruc, m’he deixondit.

Cada fossa té un cadavre!
entorn meu cap dels amics!…
M’he distret, ha passat l’hora
i la llum m’ha aconseguit.

Vull tornar al meu sepulcre
i és tancat de part de dins…
i ja canten les cigales
i puja el sol de l’estiu.

Veig, de lluny, entre els xipressos,
com un ull enterbolit,
amb una dalla per cella,
la porta del cementir.

l embolcat en la mortalla,
lo front caigut sobre el pit,
vers ella se’n van mos passos
com duts per un mal encís.

Ja veig la plana ufanosa;
enllà el poble en què nasquí;
lo campanar… la caseta
de ma esposa i de mos fills!

Allà estan mes alegries
allà em ploren dia i nit!…
Fills meus, esposa volguda,
gireu los ulls, sóc ací!

I mon cos tresca que tresca,
de dret al poble nadiu.
Passa la gent feinatera;
ningú em sent, ningú m’ha vist.

Eixa és l’era de les balles,
ençà la font dels fadrins…
les comares saberudes
que no sentin mon trepig…

Enllà el portal de ma casa;
sembla que el cor m’he sentit!…
Vull sorprendre’ls sens que em vegin;
que no sentin mon trepig.

Per eixa escala unes ombres
me baixaren bon matí,
i el meu cos traquetejava
dintre la caixa ensopit.

Vora la taula d’alzina
veig assentats a mos fills,
que espigats i que xamosos
des del temps que no els he vist!

De l’escó de la vellúria
l’or han tret que els hi deixí;
prou lo compten i recompten,
i l’un canta i l’altre riu.

En la cambra de la dreta
he escoltat com un sospir:
fou cambra del meu nuviatge;
esposa meva, ja vinc!

Encara parets i sostre
los veig del color antic,
i és blanca la musselina
d’on surt un pilar del llit.

La finestra és mig tancada;
lo sol hi passa ben trist;
la cambra està silenciosa…
ningú veig i algú he sentit.

La cortina de l’arcova
l’han mogut de part de dins!
M’hi repenjo, l’arrabasso…
i en terra caic fent un crit.

Déu me valga! No és pas sola
la que és mare de mos fills!
Ara sé perquè al sepulcre
lo meu cos s’ha consumit!

Vull alçar-me de la terra
i entre quatre posts estic;
esguardo entorn, i la fosca
la veig que m’esguarda a mi.

Vull cridar i estendre els braços,
i em trobo les mans al pit
amb un rosari lligades
empresonant un Sant Crist!

La sepultura altra volta,
la soledat i l’oblit!…
Oh gràcies, mon Déu; benhages;
he somniat que era entre els vius!

Àngel Guimerà

En aquest poema, “D’ultratomba”, Àngel Guimerà (1845-1924) ens narra el somni d’un mort que somnia que visita la seva família al món dels vius i com, horroritzat del que allí veu, desperta i dóna gràcies que aquesta visita al món dels vius hagi estat només un somni.

Oriol López

Quant a

M'agrada llegir i el món de la tecnologia.

Tagged with: , , ,
Arxivat a Cultura i Societat
2 comments on “D’ultratomba
  1. voro monjo ha dit:

    Aquest poema em possa els pels de punta.., la qual cosa m’esperona i em deixa un bon regustet, mescla de “blues” i “nit de tots sants”. Molt agrait.

Els comentaris estan tancats.

%d bloggers like this: