Sadisme i televisió

Una vegada, en una conferència, un membre del públic em va preguntar si s’havia fet algun estudi que demostrés la diferència entre la televisió que es realitza al nord d’Europa i la que es fa al sud, atès el seu diferent índex de consum cultural. Si he de ser sincer, desconec l’existència de qualsevol estudi en aquest sentit. Però la pregunta em va semblar interessant per la identificació que feia entre televisió porqueria i nivell cultural. Si surt el sociòleg que portem a dins segur que ens diu que, a més cultura, més nivell crític i, en conseqüència, menys probabilitat de ser espectador de segons quins programes. Això pot funcionar en el marc de la teoria. Tanmateix, la pràctica demostra que, tot i que en els països del nord d’Europa o en un altre mercat televisiu tant potent com és el japonès, la influència berlusconiana és minsa o directament inexistent, es practica un tipus de televisió d’una crueltat més refinada o d’una ètica molt més qüestionable que Belén Esteban cridant per tot arreu.

Un bon exemple és Gran Hermano. Caldria recordar que el format va ser inventat per l’holandès John de Mol, creador de la factoria Endemol, molt lligada a la televisió més sensacionalista.

Hi ha un exemple del que m’he abstingut de posar en aquest post per la seva duresa però que, si teniu un estomac fort podeu buscar al YouTube. Es tracta del show ANATOMY FOR BEGINNERS que emet el canal privat britànic Channel 4. En ell es fan disseccions de cadàvers humans davant del públic, format moltes vegades per estudiants de medicina. SálvameLa Noria i tots aquests programes que tant critiquem, jo el primer, són de parvulari davant d’aquesta bestiesa.

Però on s’escenifica la televisió més sàdica i cruel, on més s’humilia a la gent, és a Japó. Els concursos que posen en pantalla són una delícia per a tots els traumatòlegs del món i, sobretot, pel sadisme latent que la part menys racional del nostre cervell agraeix fins i tot provocant el riure. La pregunta és: ens agradaria veure a un ésser estimat sotmès a aquestes proves? Ja sé que si són allà és per què volen. Però, torno a formular la pregunta: ens agradaria veure a un ésser estimat sotmès a aquestes proves? Si la resposta fos sí, per què mai veiem als familiars dels productors d’aquests programes, o als mateixos productors, participant en proves d’aquest estil? I si la resposta fos no, reflexionem (jo el primer) sobre la pregunta que he formulat quan riem veient les seves cares de dolor o de por. No vull donar lliçons morals a ningú. Simplement dic: reflexionem tots plegats perquè una altra televisió és possible.

Quant a

Si aquest bloc t'agrada el pots recomanar als teus amics... i si no t'agrada, fes-ho amb els teus enemics.

Arxivat a Cultura i Societat
6 comments on “Sadisme i televisió
  1. Oriol López ha dit:

    Quina barbaritat! No tornaré a queixar-me dels programes de TV3 en una temporada…

  2. Maria Boix ha dit:

    Tens raó, a fora fan autèntiques animalades, posant en perill la seva vida; recordo un concurs que era anar bevent aigua i el primer que plegava perdia, això sí, sense anar al lavabo, un dels concursants es va posar molt malament i a sobre va perdre. A Espanya només perilla que acabin amb el nivell intel.lectual sota mínims.

  3. yeagov ha dit:

    Crec que era l’MTV que emetia a uns borinots que se sotmetien a proves molt bèsties, des de llençar-se pilotes de golf contra els ous a altres bestiesses semblants.
    En aquestes imatges que l’Àlex ens mostra per il·lustrar el seu article realment veiem mostres d’un sadisme molt bèstia. És rar que Telecinco no hagi decidit comprar els drets per fer el mateix, això si, enlloc d’usar a televidents corrents podrien participar en un programa així els col·laboradors del Sálvame.

  4. Tomàs ha dit:

    Japó és una societat complexa i que no entenc (potser ells en a mi tampoc i ho entendria). Són molt primmirats en algunes coses, en canvi en altres es passen 7 pobles.
    He decidit no intentar entendre’ls. No podré.
    Jo no hi aniria a un concurs com aquests que mostres que es fan a les televisions japoneses, però el cert és que hi van i en deu haver cua de gent esperant per poder-hi participar.
    Pel que fa a la televisió, desconec quina televisió és fa als països escandinaus, però no m’estranyaria que tampoc fos tant “blanca” com el Mite diu que és. De fet, la taxa de suïcidis és més gran en allà que no pas a l’Europa del Sud (i no ho dic per la televisió, sinó per la societat en general). Vull dir que no “todo el monte es orégano”.

  5. yeagov ha dit:

    Recordeu aquell programa que es titulava “Humor amarillo” on veiem els concursants fotent-se unes momes impressionants?. Crec que el director era Takeshi Kitano.
    Per nosaltres és difícil d’entendre els fenòmens que envolten la cultura televisiva japonesa, especialment la que envolta a determinades sèries de manga en què els aficionats arriben a disfressar-se del seu personatge favorit, crec que només és comparable a la dels aficionats a Star Trek i Star Wars.
    Crec que en el cas del Japó aquests fenòmens es deuen que ells tenen una societat molt rígida i això els permet desbravar-se.

Els comentaris estan tancats.

%d bloggers like this: