Sé que sotmeto a la meva imaginació a unes excessives dosis de ficció i que això pot tenir conseqüències nefastes. I sinó, que li diguin al Quixot. A mi no m’agraden les novel·les de cavalleria, però sí que el meu cervell necessita enormes dosis de pel·lícules i de series de televisió. Dic això perquè el cas Urdangarín m’ha recordat a una sèrie i a una pel·lícula.
La sèrie és Los Soprano. Per si no la heu vist, m’agradaria dir-vos que es tracta, en la meva humil opinió, de la millor sèrie de la dècada. El protagonista és Tony Soprano, una mena de revisió actualitzada de Michael Corleone; és a dir, Al Pacino a El Padrino. La diferència fonamental és que Toni Soprano té una cita setmanal amb una psiquiatra perquè experimenta crisis d’angoixa. I quina relació veig amb la Casa Real? La dona del protagonista és Carmela Soprano. Es tracta d’un personatge que li perdona al seu marit absolutament tot: infidelitats, crims, actes irresponsables i egoistes… I tot ho fa per mantenir el seu tren de vida i el poder que li atorga les influencies de la seva parella. En teoria, Toni Soprano es dedica a la “gestió de residus” però tothom sap que és una tapadora per amagar la seva vida plena de corrupció. En el cas Urdangarín hi ha tres preguntes que suposo que volten el cap de moltes persones: la infanta Cristina no sospitava res? No preguntava mai d’on sortien aquells diners? És la nostra Carmela? Suposo que ja heu escoltat l’acudit: Urdangarín es dedicava al talonmano. Això sí, presumptament. Era la seva “gestió de residus”?
La pel·lícula és Los padres de ella. En aquest divertit film, el Robert de Niro interpreta a un exagent de la CIA que vol examinar amb tot tipus de mètodes al seu futur gendre, a qui dóna vida el Ben Stiller. Hi ha una escena en la qual el pare de la núvia li diu que, si es porta bé, ell li deixarà entrar en el seu cercle íntim, en la seva família. Ho sento per la meva malaltissa imaginació però veig al Rei com una mena de Robert de Niro assegurant al Urdangarín que ja no el vol dins d’aquell cercle. Li pot dir alguna cosa semblant a aquesta: “es un motivo de honda satisfacción anunciarte que ya no eres uno de los nuestros”. I és que la Casa Real comença a ser una casa de ficció.
Àlex Ribes
http://alexribes.wordpress.com/
Si aquest bloc t'agrada el pots recomanar als teus amics... i si no t'agrada, fes-ho amb els teus enemics.
Des de la Mediterrània 
Una barreja de ficció i realitat que no em sorprendria veure “Próximamente, en los mejores cines”.
Recordi que Cervantes aprofita les circumstàncies mentals del Quixot per descriure críticament la seva època, de vegades els bojos i els nens són els únics que diuen la veritat que els assenyats no gossen dir.
Ara toca opinar sobre els Borbons i els que els envolten. Bé, crec que en temps de crisi l’Estat hauria de mirar d’estalviar-se despesses inútils, no sé si ho he dit prou clar.
No havia sentit això del “Talonmano”. Molt bo.
Bones les similituds que has buscat. Aquest cas em té intrigat. No entenc com algú pot ser tant tonto (si es demostra que ha fet el que la premsa ve insinuant), a no ser que es pensi que és el més llest i en definitiva s’ha passat de llest i de frenada.
Tampoc és de rebut pensar que la seva dona penses que es podien comprar una casa de 6 milions d’Euros amb el sou o els guanys que es poden percebre d’un “no negoci” sense ànim de lucre. A més de la casa imagino que hi havia moltes altres coses i despeses. Per tant, no s’entén.
Tot sembla una burla, la magnitud de la qual ens l’acabarà explicant el jutge i les proves.