Després de llegir aquesta notícia he arribat a una conclusió: el govern del PP del País Valencià mai ha vist un espectacle de dansa. Que els paquets dels ballarins tinguin la mateixa forma que els paquets dels toreros no significa que siguin dos espectacles iguals. Per començar, en cap muntatge d’aquest meravellós art que és la dansa, mai he vist que es maltracti a cap ballarí, ni se’l torturi. A l’espectador a vegades potser sí, però mai als ballarins.
Tot i així, m’he adonat que si agafes el text i canvies unes poques paraules aconsegueixes definir un munt d’activitats. Anem a comprovar-ho:
“El que en el seu origen va ser una cerimònia per a la construcció d’una taula, ha acabat sent un acte creatiu i sempre interessant, en el qual l’home, el fuster, gràcies al total domini d’una tècnica específica, sotmet la força bruta i crea una obra d’art –una espècie de ballet en què la possibilitat de la tragèdia real (picar-se un dit) plana durant tota la seua execució”.
“El que en el seu origen va ser una cerimònia per a la preparació d’un ou ferrat, ha acabat sent un acte gastronòmic i sempre agraït, en el qual l’home, el cuiner, gràcies al total domini d’una tècnica específica, sotmet la força bruta i crea una obra d’art culinària–una espècie de ballet en què la possibilitat de la tragèdia real (que es trenqui l’ou) plana durant tota la seua execució”.
“El que en el seu origen va ser una cerimònia per a un joc col·lectiu, ha acabat sent un acte festiu i sempre multitudinari, en el qual l’home, el futbolista, gràcies al total domini d’una tècnica específica, sotmet la força bruta i crea una obra d’art en moviment –una espècie de ballet en què la possibilitat de la tragèdia real (fallar el penal) plana durant tota la seua execució”.
“El que en el seu origen va ser una cerimònia per a un joc sexual, ha acabat sent un acte festiu i algunes vegades multitudinari, en el qual l’home, l’actor porno, gràcies al total domini d’una tècnica específica, sotmet la força bruta i crea una obra d’art en moviment–una espècie de ballet en què la possibilitat de la tragèdia real (poseu-li imaginació) plana durant tota la seua execució”.
M’encanta que l’art no tingui límits!!! O potser sí: la tortura no és cultura.
Àlex
Si aquest bloc t'agrada el pots recomanar als teus amics... i si no t'agrada, fes-ho amb els teus enemics.
Des de la Mediterrània 
Estic d’acord amb tu, la tortura no és cultura. Què en podem esperar d’aquesta gent? Res de bo i gens de sensibilitat, per tant, incompatible amb el ballet. Suposo que ho descriuen així per si cola i ho aconsegueixen. Qui ho hagi dit, es mereix un monument a l’estupidesa. Jo crec que fan el ridícul, però, com que el món està tan boig…
Molt bo el de l’ou ferrat. M’has fet riure molt. Gràcies.
Totalment d’acord amb vosaltres, la tortura no és cultura, per molt que sigui la cosa més semblant a la cultura que sigui capaç d’emocionar el torturador i el seu públic.
A mi em sembla perfecta que els “pro-taurins” més rancis s’entossudeixin a defensar l’indefensable mitjançant lleis i declaracions institucionals. És una demostració que no troben arguments per evitar que la seva “fiesta” perdi cada dia més adeptes i seguidors. (D’alguna cosa han de servir 6000 anys de civilització… No?). La mal anomenada “fiesta” se’ls hi mor poc a poc, i ells s’entesten a mantenir-la artificialment viva a base de decrets i imposicions, amb una tràgica similitud a tot aquell muntatge del “equipo médico habitual” de l’any 1975.
Més a més, aquesta defensa aferrissada d’un espectacle patèticament anacrònic és una altra forma de que el món sencer se’n adoni que a Catalunya mengem a part.