Des de que escoltava aquesta cançó de petit sempre m’ha intrigat la lletra. És el monument a les banyes més espectacular que s’ha fet mai. Analitzem el seu contingut amb calma.
Mirándote a los ojos juraría
que tienes algo nuevo que contarme.
Empieza ya mujer no tengas miedo,
quizá para mañana sea tarde,
quizá para mañana sea tarde.
No sé per què però en la versió moderna d’aquest paio me l’imagino llegint els SMS que un tal… no ho sé… Alfredo, per dir un nom, li ha enviat a la seva parella. 543 missatges en un mes? Semblen molts. I després entrant en el seu Facebook i veient que l’Alfredo dels pebrots posa M’agrada en tots els comentaris de la seva parella. I, acabant en el Twitter i comprovant que l’Alfredito retuiteja totes les piulades de la seva dona. Us imagineu la cara del pobre protagonista de la cançó? Com dient… “mirándote a los ojos juraría que tienes algo nuevo que contarme”.
¿Y Cómo es él?
¿En qué lugar se enamoró de ti?
¿De dónde es?
¿A qué dedica el tiempo libre?
Pregúntale,
¿Por qué ha robado un trozo de mi vida?
Es un ladrón, que me ha robado todo.
Aquesta, sense cap mena de dubte és la part que millor capta la psicologia masculina. ¿Y cómo és él? no és sinó una manera molt fina i delicada de preguntar qui és millor al llit. Perquè… de veritat t’importa a què dedica el seu temps lliure? Imagina’t que la teva parella et diu: és un assassí a sou que s’ha especialitzat en carregar-se a marits gelosos. Necessites saber aquesta informació? Si ja tens prou amb les banyes que t’han posat! A més a més, ja saps a què dedica el seu temps de lleure. Doncs això, a jeure amb la teva dona. I després: Pregúntale, ¿por qué ha robado un trozo de mi vida? I l’assassí a sou responent: porque estás muy buena… juas, juas, juas.
Arréglate mujer se te hace tarde
y llévate el paraguas por si llueve.
Él te estará esperando para amarte
y yo estaré celoso de perderte.
Aquest home es mereix un monument! En plena xacra social de la violència de gènere al paio només li falta donar-li una capsa de preservatius per si de cas! Quina bonhomia! És l’assertivitat portada a les darreres conseqüències! Potser pertany a una d’aquelles esglésies americanes del tipus “església adventistovanguardista dels banyuts dels darrers dies”.
Y abrígate, te sienta bien ese vestido gris.
Sonríete, que no sospeche que has llorado.
Y déjame que vaya preparando mi equipaje.
Perdóname si te hago otra pregunta.
Com que “perdóname si te hago otra pregunta”? Tio, que t’ha fet el salt! Reacciona! No has vist mai Ventdelpla? La gent s’enfada quan algú li és infidel! I, a més a més, què collons li vols preguntar? Allò de “y cómo es él”? Que ja t’ho ha dit! Cinc i la propina! Vols que t’ho expliqui amb pomes?
I una altra cosa, Perales: “sonreir” no és cap verb pronominal. És com “correr”. Bé… mal exemple.
Moltes vegades he imaginat el rostre del protagonista de la cançó. I sempre em surt el Perales, amb aquella expressió de bon nen. Perquè… aquesta cançó és autobiogràfica? I si és així, de veritat li va abrigar, li va donar el paraigües i va fer l’equipatge?
Tot i així, el que més m’intriga d’aquella època és si Dan Brown trobaria una connexió entre aquesta cançó i la que cantava el Raphael:
Yo soy aquél que cada noche te persigue.
Yo soy aquél que por quererte ya no vive.
El que te espera, el que te sueña.
El que quisiera ser dueño de tu amor.
Amb raó al protagonista de la cançó tant li era que li posessin les banyes. El brokeback mountain ja estava més que organitzat!
Tot i així, crec que aquesta cançó es va avançar un munt d’anys a l’actualitat política del nostre país. Narra els amors fraudulents entre Francesc Camps i El Bigotes: y abrígate, te sienta bien ese vestido gris. Llegiu la lletra de nou i imagineu que la protagonista és la dona del Camps. Tinc o no tinc raó?
Si aquest bloc t'agrada el pots recomanar als teus amics... i si no t'agrada, fes-ho amb els teus enemics.
Des de la Mediterrània 
Hi ha moltes cançons que, si et fixes en les lletres, al·lucines. Recordo una de SAU, “Corre,corre’t, corre” que diu “faré l’amor amb el cabell” i, la meva mare, quan la va sentir, tot rient, va dir: “I què fa, se la lliga?”.
Necessitava riure i he obert el correu adequat. Gràcies Àlex.
Doncs jo trobo que si tots fóssim capaços de reaccionar com el protagonista de la cançó, en lloc de reaccionar a la manera de “la maté porque era mía”, demostraríem més civilització i més estimació cap a la persona que s’ha enamorat d’un tercer però a la que se suposa que estimem i que volem el millor per a ella, fins i tot si això implica que s’allunyi de nosaltres.