Si dic que em va sorprendre assebentar-me que la policia va confiscar els xiulets dels aficionats barcelonistes que van anar a la final de la Copa del Rei celebrada a Madrid estaria mentint. No em va sorprendre. I no ho va fer perquè la capacitat per a la sorpresa se m’està esgotant.
T’imagines al rei caçant elefants i et dius: no, impossible, no pot ser. Veus després la famosa fotografia i obres els ulls al màxim per tratar d’esbrinar on es nota el photoshop. Però no. És veritat. Llegeixes que el seu net es fot un tret al peu i dius: no, impossible, no pot ser. I sí. És veritat. El nen, en comptes de donar puntades de peu a les pilotes o de jugar amb la Play, vol ser tan guerrer com el seu avi.
Observes al gendre del rei anant a declarar perquè s’ha embutxacat tota la pasta que ha volgut i dius: no, impossible, no pot ser. I sí, els ulls no et menteixen.
Agafes el diari i veus que el paio del bigoti que deia “España va bien” assegura que ell sap com sortir de la crisi i dius: no, impossible, no pot ser. I sí, és tan cert com que a Francesc Camps li agradaria presidir Espanya, que Esperanza Aguirre creu que xiular és un delicte i que Rodrigo Rato mai respondrà penalment per la seva criminal gestió en Bankia. I sí, així és el país que ens té adoptats.
Per aquest motiu no em va sorprendre que la policia requisés els xiulets. Perquè, xiular equival a protestar i protestar equival a questionar i questionar equival a posar en crisi els models i posar en crisi els models equival a que tots aquells que s’aprofiten de la tradició, dels valors suposadament incuestionables i d’un statu quo aconseguit amb la sang d’aquells que mai han tingut veu, s’adonin que ara hauríen de tancar la porta darrera seu. Però no ho faran. Perquè, per a molts, xiular contra les seves idees és un delicte. El simple acte de bufar un xiulet suposa que tremolin els ciments d’allò en què creuen que, no és res més, que allò que encara els fa vius: una societat acrítica lobotomitzada pel “podríem estar pitjor”. Potser els ciments no són tan forts. Perquè si ho fossin, no tindrien tanta por a que un xiulet fos perillós. No els caldria 100000 watts per acallar multituds o policies per assegurar el silenci.
Ara, cada vegada que vegi a un nen jugant amb un xiulet, no podré evitar pensar que potser és un instrument d’higiene democràtica. Una altra explicació és que els xiulets requisats fossin d’aquells que només escolten els gossos.
Àlex
Si aquest bloc t'agrada el pots recomanar als teus amics... i si no t'agrada, fes-ho amb els teus enemics.
Des de la Mediterrània 
A aquest noi li van requisar el xiulet.
http://soundcloud.com/latdp-1/la-policia-requisa-xiulets-als
La policia espanyola va requisar, a més dels xiulets, altres objectes tan perillosos com màscares d’elefant i una gralla.
Si els fa por la crítica, vol dir que són vulnerables. Hi ha esperança (i no em refereixo a l’Aguirre)!
En a mi no m’agradaria que en un hipotètic Catalunya – España, els d’allà xiulessin el meu himne. Dit això, entenc que aquests xiulets són els de la impotència cap a un Estat que no vol veure que l’España que en el seu dia es va plasmar a la Constitució, no és la que volem uns quants milions de persones que vivim (ara per ara) dins les fronteres oficialment establertes.
Els xiula perquè no hi ha cap altra possibilitat d’exposar certes idees.
Es xiula per mil motius, i es censura, quan hi ha milers de coses de les que estan passant que són molt més greus i sembla que el Govern no li dona importància.
Recomano llegir un petit article de Valentí Almirall de 1879, llegint-lo lveig que és un text molt vigent.
Porque queremos hablar nuestra lengua nos llaman secos y maleducados. Porque queremos conocer nuestra historia nos tildan de exclusivistas y de malos espanoles, de rebeldes y de perturbadores. Si queremos defender nuestro trabajo y pretendemos que se nos de no lo que nos corresponde sino una pequena parte de lo que se nos deberia, nos tratan como a los pobres que piden limosna y se te quitan de encima con la frase “Pide mas que un catalan”. (…)
Manana el catalan sera la lengua oficial de nuestra tierra catalana, manana no solo conoceremos la historia, sino que la iremos construyendo con nuestros hechos; manana no tendremos que pedir proteccion para nuestro trabajo, ya que nos lo protegeremos nosotros mismos de una manera efectiva, con nuestra actividad librada ya de trabas, con nuestra energia moviendose en libertad, con nuestro caracter mas reflexivo que imaginativo; manana ni mandaremos ni nos mandaran, sino que nos las apanaremos en casa como mejor nos convenga. Manana nos presentaremos tal y como somos, con nuestras buenas cualidades y con las malas, con nuestras costumbres y nuestras leyes (…) y Cataluna, hermana, que no hermanastra, de las demas regiones espanolas, estara unida a todas ellas por lazos de sangre y de carino, no por los de la imposicion y la violencia; manana, en una palabra, todos iremos mejor que hoy, y tendremos una buena armonia (…).
Sera entonces cuando el catalanismo habra conseguido la plenitud de su desarrollo. Sera entonces cuando habra triunfado la idea catalana. V. ALMIRALL, Catalanisme de debó, 1879
A diferència d’Almirall jo no crec que Espanya ens entengui mai.