Desert de béns, d’amics e de senyor … Amb aquestes paraules comença el conegut poema de Jordi de Sant Jordi (1395?-1424). És molt diferent llegir aquest poema en el moment en que va ser escrit o en l’actualitat. El temps canvia el context cultural i el significat dels mots i així, poden passar-nos desapercebuts determinats recursos que va utilitzar l’autor, o just al contrari, aparèixer recursos literaris que no eren presents en l’esperit de la redacció original del poema. En Joan Fuster ens exemplifica això darrer amb el vers esmentat:
Aquest «desert», per a un català del XV, equivalia, més o menys, a «desposseït»; per a nosaltres, el seu valor semàntic és diferent, i la idea que ara ens suggereix, encaixada en la situació del poeta presoner que es lamenta de la seva total solitud, adquireix una dimensió metafòrica nova. Mossèn Jordi no podia imaginar-se el germen de metàfora que el temps -el canvi- li havia de proporcionar. No hi ha dubte que el «desert» interpretat segons l’accepció actual és un anacronisme. La més elemental informació filològica dissiparà les valències ambigües del vocable. Ara: no per això aquesta ambigüitat desapareix, ni minva en poder suggestiu. El vers queda enriquit per un atzar venturós.
El text anterior correspon a un escrit de Joan Fuster de 1969, recollit a Escrits sobre la llengua, editat per Tàndem el 1994. Podeu accedir al poema referenciat a l’adreça següent, on també hi trobareu altres poemes de Jordi de Sant Jordi:
Oriol López
M'agrada llegir i el món de la tecnologia
Des de la Mediterrània 