Londres 2012: el karaoke globalitzador

He llegit comentaris a internet sobre la cerimònia de clausura dels Jocs Olímpics i, pel que sembla, va agradar bastant. He de dir que a mi em va semblar un enorme “bluf”. Potser estic equivocat, però crec que aquests tipus d’esdeveniments planetaris han de tenir una base més narrativa. En la meva molt humil opinió es tracta d’explicar una història, amb més o menys missatge, que d’una manera a una altra, sintetitzi una certa idea de concòrdia universal. Ja sé que la música (amb el permís del McMenú) constitueix el llenguatge més conciliador i globalitzador possible però, calia sotmetre a l’espectador a tres hores del karaoke més gran inventat per l’ésser humà? Al final no sabies si eren els Jocs Olímpics o una llista de Spotify! I si el que es pretenia era demostrar al món la vàlua de la música britànica, podem dir que Take That, les Spice girls o One direction són la seva millor mostra? Al final ens vam quedar amb uns Madness grassonets a sobre d’un camió, com si fossin la panera d’una rifa de Nadal; un Ray Davies clarament enemistat amb el seu perruquer i un Brian May que cada vegada més sembla un creuament entre Doc de Regreso al Futuro i el nostre estimat Eduard Punset.

El millor de la nit van ser les aparicions virtuals del Freddie Mercury i del John Lennon (Amy Winehouse no va gaudir del mateix honor). No vull ni imaginar-me que a Madrid 2020 vulguin fer el mateix amb El Fary. Per cert, parlant de Madrid 2020, el seu guió a partir d’ara hauria d’agafar idees de qualsevol pel·lícula de gàngsters. Ja sabeu: “que sembli un accident”. No resulta raonable que, amb la que està caient, ara ens posem a organitzar un esdeveniment d’aquestes característiques. Si tenen enveja de Barcelona ja els farem arribar fotos del Cobi però fem que sembli un accident la no obtenció dels JJOO. Dono idees. Que els del COI participin en el programa de televisió alemany sobre Lloret, que aterrin a l’aeroport de Castelló, que paguin als peatges de Catalunya, que s’imaginin a Mourinho com a amfitrió, que parlin amb Rajoy i s’adonin que aquest cervell privilegiat és el que ens farà sortir de la crisi, que arribin a la terminal 1 de l’aeroport de El Prat i intentin anar en tren a Barcelona, que facin un sorteig a cara o creu amb el Rei caient (i que apostin sempre a cara per perdre), que sintonitzin Intereconomía… En definitiva, que vegin com està ara mateix el país. Després la premsa ja trobarà culpables. Ho sento però una cerimònia de clausura de tres hores a Madrid 2020 amb Alejandro Sanz, Julio Iglesias, Bertín Osborne i La oreja de Van Gogh (com a mostra de modernitat) no crec que fos fàcilment suportable.

Àlex

http://societatanonima.wordpress.com/

Quant a

Si aquest bloc t'agrada el pots recomanar als teus amics... i si no t'agrada, fes-ho amb els teus enemics.

Arxivat a Cultura i Societat
3 comments on “Londres 2012: el karaoke globalitzador
  1. Oriol López ha dit:

    D’aquests tipus d’esdeveniments tampoc no se’n pot esperar gran cosa…

  2. Anglaterra té coses molt millors que els que sortiren, Bryan Adams, Blur, Robbie Williams i tants i tants d’altres. Treure “The Who” ho vaig trobar penós, s’ha de donar pas a les noves generacions i no només a la seva. Bon escrit.

  3. Tomàs ha dit:

    No em va agradar massa la cerimònia inaugural de Londres 2012 (la clausura no la vaig veure). Crec que va ser com dir a tot el món: mireu, des de les revolucions socials, a les econòmiques, a la música, tot a nascut en aquí. Som els millors.

    Pel que fa a Madrid. Crec que té rivals febles i que aquesta és la seva oportunitat. Ja veurem com ho fan.

Els comentaris estan tancats.

%d bloggers like this: