Amb peus de plom

Catalunya serà lliure, tindrà Estat propi, aquest és un extrem enraonadament innegable. Manca, això sí, saber el com i el quan, unes qüestions sobre les quals –sinceríssimament els ho dic– no en tinc ni puta idea (al contrari de molts polítics, en actiu i semiretirats, que tot i tocar-se els collons amb les dues mans i no fer absolutament res per la independència, es veu que són autèntics vidents). Però, com els deia, el fet és innegable i avui dia ja ho sap tothom. Ho sabem a Catalunya i arreu dels Països Catalans, ho saben a Brussel·les i ho saben a Espanya. I a Espanya, a més de saber-ho, els cou, els pica, els turmenta i els indigna. Sobretot perquè se saben impotents, perquè saben que si ho volem, ho tindrem, sense que ells puguin venir a dir-nos ni ase ni bèstia. Els guanyarem la guerra sense disparar-los ni un sol tret. Serà la derrota més gran que mai hagin patit; la més humiliant. Serà així o no serà. Això també ho saben i fan mans i mànigues per fer-nos caure al seu parany.

Mirin, per exemple, què ha dit un coronel de l’exèrcit espanyol: que si volem la independència, haurem de passar pel damunt del seu cadàver. Aquest gall typical spanish, aquest fatxa fatxenda made in La Meseta, no ens ha de preocupar el més mínim, com tampoc ens ha d’importar en absolut la malaltissa verborrea que laalaman seva claca vessa a Twitter i als platós de cadenes de televisió neofranquistes. Els qui ens insulten, ens amenacen i/o ens provoquen, ho fan per un de dos motius: estratègia o indigència mental. Estratègia, perquè saben que si responem la provocació amb violència els estarem servint en safata de plata i davant de tot el món l’excusa perfecta per esclafar tot el moviment; indigència mental, perquè és molt exagerat arribar a creure’s que segons qui té prou neurones en actiu com per comprendre què collons és una estratègia. Els aviso, de tota manera, que depenent de la persona, la línia que separa ambdós motius pot esdevenir molt i molt confusa.

La batalla, doncs, ja ha començat. Cal estar atents i no badar. Cal tenir pebrots i ser valents. Però també ens cal ser més llestos que ells perquè –no ens equivoquéssim– no són pas ximples (bé, no tots). Hem de saber que aprofitaran la mínima ocasió que se’ls presenti per fer-nos quedar malament, per desprestigiar tot el moviment.

Observin, si no em creuen, la pantomima perpetrada a Twitter pel periodista neofranquista Juan Carlos Girauta. Si fan una cerca a Google veuran que aquest personatge “català” ideològicament repulsiu porta força temps atacant Catalunya directa i/o indirectament tant com pot i per diversos mitjans (remember Boadella). Fa un parell de dies, però, un usuari de Twitter anònim –dic anònim no perquè piuli sota pseudònim sinó perquè no es tracta de ningú “conegut” ni més o menys famós com en Girauta– va decidir dir-li quatre coses en un to massa contundent. Violència verbal innecessària (no dic pas immerescuda) que estic segur que l’espanyolista esperava en candeletes perquè va córrer a fer-se l’ofès. Després va somicar, va insultar durament el nacionalisme català en general i va tancar el compte. Òbviament, sabia que la seva claca no el deixaria sol i s’encarregaria de fer-lo quedar com una víctima, de pintar-lo com un pobre home que només expressava les seves idees, de catalogar el “separatismo” de moviment violent i de tergiversar la realitat, en definitiva.

Tot plegat res, foc d’encenalls, perquè el tal Girauta, al capdavall, no passa de ser un pixatintes amb més o menys repercussió mediàtica en mitjans de la seva corda. Tot i així, no ens ho podem permetre. Trobo que ara més que mai, hem d’anar amb peus de plom.

Bixo.
http://elblocdelbixo.blogspot.com

Quant a

Rojoseparatista animalista de Barsalona. Can Fanga. Catalunya. Reino de España.

Arxivat a Cultura i Societat
3 comments on “Amb peus de plom
  1. Oriol López ha dit:

    Jo també crec que el que hem de fer és no respondre a aquestes amenaces i provocacions i dedicar totes les nostres energies en fer via cap a la independència.

  2. Un Ganxó ha dit:

    Perdoneu Oriol, però m’heu de permetre discrepar de Vós. Qui primer ha de respondre i amb contundència, és aquell govern que diu que representa el poble de Catalunya, cosa que dit sigui de passada no m’he cregut mai. El govern català no pot romandre amagat o posar el cap sota l’ala. Si és que ho ha fet, ha estat molt després que SI i ERC ho hagin fet de forma fefafent. I si CiU ho ha fet, ha estat amb la boca d’ocellet, la petiteta, perquè ni a la premsa ha sortit. Per tant i per a mi, aquest govern, si jo fos convergent, no podria representar-me ja que s’ha ofès la meva dignitat. No hem d’oblidar que una amenaça d’aquesta magnitud, mai no pot quedar en un no res. És que els catalans hem de viure sempre sota la por del garrot ??. Per l’amor de Déu, això s’ha d’acabar!!!

  3. Tomàs ha dit:

    Molt d’acord amb el que dius.

    Hem de fer el nostre camí, la llibertat dels pobles forma part del “corpus” de legislació supra estatal, està més enllà de les constitucions de cada país.

    En quasi bé tots els comentaris que he fer al respecte d’aquest afer i després de llegir altres posts, com el teu, i artícles que he anat llegint o m’han anat passant, estic convençut que una bona part de la labor l’hem de fer a fora del nostre País. Hem de saber explicar a la comunitat internacional el que volem i com ho volem fer. Ens hem de procurar aliats, o en tot cas que els països importants no s’hi oposin. Brussel·les i EEUU, vulguem o no, estan entre les tecles que s’han de tocar de manera preferent.

    He fet un post sobre el mateix tema.

Els comentaris estan tancats.

%d bloggers like this: