No és política, és pura merda

Imaginin que vaig al cinema. Bé, vull dir: imaginin que sóc multimilionari i em puc permetre de pagar el preu desorbitat d’una entrada de cinema. Imaginin que m’apropo a la taquilla d’un dels insubstancials multicinemes que tant de moda estan, i li dic al senyor venedor:

–Bona tarda, una per a la sala dos, per veure La caputxeta vermella.

–La caputxeta vermella?– respon el venedor tot enarcant les celles i amb un mig somriure als llavis –Bon home, em sembla que es confon; a la sala dos hi tenim programat Superman. La caputxeta vermella no es projecta en aquest cinema. De fet, no es projecta en cap cinema…bé, potser en alguna sessió infantil, però d’això no en tinc ni idea.

–I tant que s’hi projecta! La fan a la sala dos. Doni-me’n una entrada, faci el favor.

–Senyor, li ho repeteixo: no fem La caputxeta en aquest cine. –Em mira un pèl desconcertat, intentant esbrinar si miro d’aixecar-li la camisa o si és que no hi sóc tot –Em sap greu.

–Escolti, doni’m una entrada per a la sala dos i no em prengui més el pèl– exigeixo tot seriós.

–No li prenc pas el pèl; si entra a la sala dos l’única cosa vermella que hi veurà serà la capa d’en Superman.

–Que vingui l’encarregat!– ara em faig l’enfadat.

–Està bé, està bé; esperi’s un moment. –el venedor sembla donar-se per vençut.

Imaginin ara que al cap de dos minuts apareix la senyora encarregada del cinema, em fa passar als sofàs de l’avantsala –sí, és un cinema dels bons, escoltin, i no les merdes que hi ha ara–, em convida a seure i em diu el següent:

–Senyor, el venedor m’ha explicat el que ha ocorregut a la taquilla i primer de tot li he de dir que em sap molt de greu tota aquesta confusió, potser ha vist la cartellera en algun diari o plana web i result…

–No he vist cap cartellera ni cap plana web –la tallo, sec– i això no és cap confusió. A fora hi diu que fan La caputxeta a la sala dos i vull entrar a la sala dos.

–Senyor, sóc l’encarregada del cinema i li asseguro que a la sala dos no hi projectem La caputxeta sinó Superman. Ara bé, si hi vol entrar i ho comprova vostè mateix, no hi tindrem cap problema– fa l’encarregada tot arronsant les espatlles.

–Per descomptat que hi entraré!– torno a fer-me l’enfadat– Perquè sé el que proven de fer! Proven d’enredar la gent dient que fan pel·lícules que en realitat no fan! Pel·lícules que ningú vol veure!

Tot seguit m’aixeco i marxo rabent de nou cap a la taquilla, compro la meva entrada per a la sala dos i me’n vaig cap el meu seient a esperar que comenci la projecció.

Quan comença el film jo no tinc cap dubte que allò és, en efecte, Superman. Mentre esperava fins i tot he vist un nen, d’uns cinc o sis anys, amb el seu pare, que li ha permès de venir al cinema tot disfressat del mític superheroi. La sala s’ha omplert a vessar. Tot i així, jo no m’espanto ni cedeixo. Cada cop que en Superman salva una vida, jo victorejo la caputxeta; cada vegada que el senyor Kent està en perill, jo maleeixo les males arts del llop. Al principi em costa una mica d’ignorar els insults indignats provinents d’altres butaques, però confesso que al final de la pel·lícula ja pràcticament ni els sento.

Imaginin també que en arribar a casa escric una extensa carta a La Vanguardia relatant com de meravellosa m’ha semblat l’adaptació de La caputxeta vermella als espectadors del segle XXI. Òbviament, no puc passar per alt la incompetència dels empleats del cinema, que no saben ni tant sols què hi ha en cartellera. Per acabar, recomano tothom que hi vagi sense pensar-ho.

Què els sembla? Què em dirien, si els dic que això és cert? Què em farien, si els dic que tot això és veritat? Tractar-me de boig, suposo, oi? Fins i tot potser pensarien que el millor seria tancar-me al manicomi. I no els culpo, és ben normal.

Però què passa si tot això (o quelcom molt i molt semblant) ho fa un polític i no amb el cinema sinó amb la voluntat de tot un país? Un polític que menteix, tergiversa, manipula i enganya, i aquí no passa absolutament res. Surt a la tele, surt al diari, la gent se’n fa creus, però no passa res. I el més greu no és que no el tanquin al manicomi; el més repugnant és que entre tots li paguem el sou.

Bixo.
http://elblocdelbixo.blogspot.com

Quant a elbixo

Rojoseparatista animalista de Barsalona. Can Fanga. Catalunya. Reino de España.