‘La nevada del cucut’, de Blanca Busquets

 

Arribe a La nevada del cucut (Random House Mondadori, 2010), de la barcelonina Blanca Busquets, amb retard, per indicació d’un amic. No havia llegit les seues novel·les anteriors. I el preciós títol d’aquella era un bon estímul. Tot i que la contracoberta, que parla d’una dona d’un entorn rural que escrivia d’amagat i, un segle després, té algun tipus de connexió amb altra dona del present, em provoca una certa prevenció. Sense cap base sòlida: la novel·la m’ha acompanyat plàcidament moltes nits de l’estiu, al caliu d’una llum tèbia, acaronat per un silenci absolut. Condicions òptimes (tot suma) per gaudir d’una història commovedora.

Per a bastir-la, Busquets confessa obertament que ha escabussat en els orígens rurals de la seua família materna. I d’ací i d’allà, se suposa, extrau diferents materials narratius, a més de la necessària informació per ambientar la novel·la. I afegeix uns altres, sospite, de collita pròpia, amb el resultat global d’una història d’aquelles que arrenca de forma suggeridora, amb la vida de Tònia als inicis del segle XX, narrada en primera persona, que captura amb rapidesa l’atenció i l’interés del lector. L’alternança de plànols temporals i narradors (de les intenses vivències de Tònia passem a contemplar, amb un narrador omniscient, el personatge contemporani de Lali), i la projecció en el present de fets i objectes del passat  (un curiós quadre del qual no en donarem més pistes argumentals), ajuden a sostenir la història i fer-la llegidora.

Sumeu a això la perícia formal de l’autora. La prosa de Busquets ens parla de milers d’hores de vol com a escriptora i guionista: és agradosa i eficient, càlida, extraordinàriament fluïda. Una escriptura que domina les pauses, l’administració dels fets, els sempre difícils diàlegs. Els trucs, en el bon sentit, d’una bona narradora, que també sap trobar els moments precisos per fer emergir el vessant més líric i metafòric de la història, portant-la a interessants cotes literàries. També podem destacar el to equilibrat, que evita la idealització banal sense caure tampoc en la recança. Una necessària alternança de goig i dolor, de patiment i realització. Realització, expliquem-ho, a través de l’art, com un dels eixos de la història.

I, també, l’ús de la intertextualitat, una mena d’homenatge gens amagat a la novel·laSolitud, de Caterina Albert (publicada, ja ho sabeu, amb el pseudònim de Víctor Català) i, segurament, un cert influx de la narrativa de Mercè Rodoreda. Un classicisme assumit en funció de la narració que Busquets té entre les mans. No busqueu ací grans innovacions literàries ni la intensitat i cruesa de la narrativa contemporània, sinó una valenta (i segurament en contra del corrent) revisió d’un tipus de literatura, d’una forma de contar. Jutgeu-la pels seus molt estimables resultats. El Premi Llibreter de Narrativa 2011, que organitza el Gremi de Llibreters de Catalunya, és el seu aval.

sotalacreueta.blogspot.com.es

Quant a

Periodista independent i escriptor, amb dues novel·les publicades, "Si no ho dic, rebente" i "Els neons de Sodoma". També faig tertúlies de ràdio i televisió, guions i gestió de comunicació.

Arxivat a Cultura i Societat
2 comments on “‘La nevada del cucut’, de Blanca Busquets
  1. Oriol López ha dit:

    Jo crec que cada cop hi ha més gent que selecciona les seves lectures en part pels comentaris d’alguna persona que coneix que ha llegit algun llibre que li ha agradat i ho fa saber, com esmentes que va ser el teu cas amb aquest llibre, que el boca-orella funciona molt bé. Prenc nota de la teva recomanació.

  2. xavieraliaga ha dit:

    Bé, tal volta us estic posant massa “deures”, ha, ha!! Deixat guiar també pel teu instint.

Els comentaris estan tancats.

%d bloggers like this: