Un viatge (inter)galàctic a través del catàleg de Charles Messier: M45, les Plèiades

La nostra propera etapa ens condueix a un destí en majúscules: les PLÈIADES. Amb una magnitud aparent, des de la Terra, de +1,6, són possiblement un dels cúmuls estel•lars més distingibles, amb sis o set estels visibles a ull nu. Charles Messier no se’l podia deixar en la seva primera edició del “Catàleg”. I, per tant, ara ens toca anar-hi. Ho fem des de la Menjadora o Pessebre (el cúmul estel•lar obert del Rusc o Eixam). Des d’aquesta posició, les Plèiades, apareixen un xic menys brillants i ocupen un tros de cel més reduït. Lògicament, la morfologia que veiem des de la Terra també és diferent. A mesura, que ens apropem, els estels es fan més brillants i el cúmul guanya en diàmetre aparent, alhora que “es dilueix” una mica en el cel. En total, entre l’M44 i l’M45, hi ha 570 anys-llum (175 parsecs, 5,4•1018 m). Entre el Sistema Solar, l’M44 i l’M45 es forma gairebé un triangle isòsceles, del qual el costat més curt és que separa les Plèiades del Sistema Solar. De fet, en aquesta etapa, hem reduït la distància en 140 anys-llum (fins a 430 anys-llum). Pràcticament, no hem modificat la nostra distància al centre galàctic, més que un feble apropament de 60 anys-llum (fins a quedar-nos a 27.380 anys-llum del centre galàctic). Des del punt de mira de l’observador de la Terra, hem caminat un bon tros de cel, ja que tot sortint del Cranc hem anat a parar al Bou, tot creuant la gran constel•lació dels Bessons.

Astrofotografia en la que veiem com Orió surt tot just de l’horitzó. Per damunt d’ell trobem les Híades, el cúmul d’estels més proper al Sistema Solar. Més amunt, hi ha les Plèiades que, com són un xic més llunyanes, apareixen més amuntegades.

El coneixement de les Plèiades

Aquest curiós objecte, vislumbrat com l’acumulació d’una mà d’estels en un petit segment del cel, ha estat reconegut pràcticament per totes les cultures. Situada a una latitud de 24ºN, és especialment visible per a les cultures de l’hemisferi nord, però també hi ha referències entre els maorís i els pobles aborígens d’Austràlia.

Entre els tamils, les Plèiades s’associen a Murugan (el Thamizh Kadavul, el Déu dels Tamils), perquè Murugan, també conegut com a Kartikeya, Skanda o Subrahmanya, fou educat per sis germanes, les Karththikai Pengal o Kartikeyan. En aquesta història, els sis estels principals de les Plèiades s’identifiquen amb les sis germanes de Murugan. Però, a ull nu, hom pot veure-hi fins a set estels, de manera que el setè pot ésser el propi Murugan. L’astronomia hindú denomina les Plèiades amb el nom sànscrit de Krttika, o Kartika, i constitueix una de les 27 naksatras (cadascuna de les divisions del zodíac fetes per seguir el mes sideral)

Entre els babilonis, les Plèiades eren conegudes com Mul-mul, l’estel dels estels. Encapçalaven el llistat de les constel•lacions del Zodíac, probablement perquè les fonts originàries de l’astronomia mesopotàmica remunten al segle XXIII a.C., quan aquest cúmul estel•lar marcava el punt vernal (on es troba el Sol en l’equinocci que marca el pas del Sol de l’hemisferi sud a l’hemisferi nord).

En el 1999, Henry Westphal i Mario Renner trobaren un tresor que data de l’any 1600 a.C., a Nebra, a Saxònia-Anhalt, entre els quals hi havia aquest disc de bronze, de 30 cm. Fins el 2001 no el van poder recuperar les autoritats. Procedent de la denominada “cultura d’Unetice”, es recobert d’una pàtina blavosa que representa el cel nocturn, amb símbols daurats que representen estels. En la part superior, trobem set estels més propers els uns dels altres, que podrien representar les Plèiades.

El nom grec de Plèiades el trobem testimoniat en Homer. Homer l’esmenta entre els catasterismes que ajuden Odisseu a trobar el rumb de Feàcia (Odissea, 5, 272). També apareixen les Plèiades, citades pel seu nom, quan Hefestos fabrica l’escut d’Aquil•les, “i disposa en ell la terra, el cel i la mar, i el sol incansable, la lluna plena i tots els estels de les constel•lacions que coronen el cel, les Plèiades, Híades i la força d’Orió i l’Óssa” (Ilíada, 18, 483-487).

En la literatura antiga hebrea, les Plèiades apareixen sota el nom de “Kime”. El Llibre del Profeta Amós recorda que Jehovà “és qui ha fet les Plèiades (Kime) i Orió (Ksil), el qui treu l’alba de la fosca i fa del dia negra nit; el qui crida les aigües de la mar i les aboca sobre la terra” (Amós, 5, 8). Aquesta mateixa referència la trobem en el Llibre de Job (“qui ha fet l’Ósssa (Osh), Orió i les Plèiades i les Cambres del Sud”, Job 9, 9). Similarment, quan Jehovà interpel•la Job li diu “Pots lligar les Plèiades amb cordes i desfer el Cinyell d’Orió, o fer sortir el Zodíac (Mzruth) al seu temps i guiar l’Óssa amb els seus petits? (Job, 38, 31-32).

Les Plèiades són una constel•lació zodiacal. Ja hem vist com en el segle XXIII a.C., la seva aparició en el cel matutí (ort heliacal) assenyalava el començament de la primavera boreal. Amb el transcórrer del temps, la data de l’ort heliacal de les Plèiades s’ha desplaçat respecte de les estacions climatològiques (per la precessió dels equinoccis), de manera que avui té lloc ben passats dos mesos després de l’equinocci vernal. Will Kyselka s’ha ocupat de com aquest fenomen ha estat rebut per diverses cultures (On the Rising of the Pleiades), particularment en la hawaiana. Hesíode, que escriu en el segle VII a.C., recomana a “Les obres i els dies” que “Quan les Plèiades, filles d’Atles, s’alcen, comença la collita, i comença a llaurar quan es posin. Durant quaranta nits són amagades i apareixen de nou a mesura que l’any volta, i és llavors quan ha d’afilar la falç.” (383-385).

En l’astronomia maia, les Plèiades són conegudes com a Tzab-ek. Entre els alemanys, encara s’utilitza el nom de “Gluckhenne”, literalment la Benaurada Gallina, la qual cosa indica una interpretació del cúmul com una gallina i els seus sis pollets. Un altre nom popular, present a Castella i a d’altres països, és el de “cabretes”.

Subaru és el nom japonès de les Plèiades. En la imatge tenim el logo de la marca automobilística que, en 1954, va decidir posar aquest nom al seu primer model de vehicle.

Representació del Déu Negre, que entre els Navajo (Diné) és el Cel Estel•lat. El nas del Déu comença amb una lluna creixent i conclou amb el sol. Aquest nas allargat és l’eclíptica. En el costat esquerre del rostre (el costat nord) trobem sis taques, que són la representació de les Plèiades, que els Diné denominen “els Nois de Sílex”. Segons el mite, el Déu Negre resultà de la separació del Cel i de la Terra. Originàriament, els “Nois de Sílex” eren al peu del Déu Negre. El Déu Negre féu un salt, i passaren al genoll; un altre, i passaren al meluc; un tercer, i passaren al muscle; un quart, i passaren al front.

Ja hem vist, com en l’astronomia grega, el nom de les Plèiades és reconegut des de l’època d’Homer. És remarcable que les Plèiades i les Híades fossin reconegudes en la mitologia com a dos grups de germanes. Atles, fill de Jàpet i de Clímene, és, doncs, cosí germà de Zeus. Arran de la Titanomàquia, Atles és castigat havent de suportar tot el pes de la volta del cel damunt de l’esquena, resident a Hespèria (la terra de l’Occident Llunyà). Atles és el pare de les Híades, però també el pare de les Plèiades. Les Plèiades són set germanes, filles d’Atles i Pleione: Astèrope, Mèrope, Electra, Maia, Taígete, Celeno i Alcíone. L’etimologia de les Plèiades és fosca. Hom l’ha volgut relacionar amb la idea de “pleos” (multitud), o amb la de “plein” (navegar) o de la “peleiades” (estol de coloms).

Aratos (mort l’any 240 a.C.), en el poema “Fenòmens”, enumera primer les constel•lacions situades al nord de l’equador celeste, i en arribar a les Plèiades diu:

Prop del meluc esquerre [de Perseu], es mouen les Plèiades, totes en un cúmul, perquè petit és l’espai que les conté i individualment llueixen feblement. Són set en els cants dels homes, per bé que tan sols sis són visibles als ulls. Amb tot cap estel, us asseguro, ha mort en el cel sense notícia d’ençà de la memòria més antiga de l’home, però, amb tot, això és el que es diu. Les set reben per noms Alcíone, Mèrope, Celeno, Electra, Estèrope, Taigete i la reina Maia. Petites i febles, totes s’assemblen, però amb una fama estesa roden pel cel per la matinada i el vespre, per la voluntat de Zeus, que els encomanà de comunicar el començament de l’estiu i de l’hiver i l’arribada del temps de llaurar.

La referència d’Aratos sobre si són set o sis els estels visibles a ull nu de les Plèiades és remarcable. Al capdavall, cal una agudesa visual mínima per poder distingir els set estels principals de les Plèiades. Dels set estels, trobem un de magnitud +2,86, uns altres cinc amb magnituds que van de +3,62 a +4,29, i un setè que es troba, de mitjana (és un estel variable) en +5,09. És lògic que les persones amb menys visió (miopia i astigmatisme) en vegin sis, o fins i tot quatre o cinc. Hiparc va ser duríssim contra Aratos per haver dit que tan sols sis estels de les Plèiades eren visibles. Possanza ha considerat, però, que la interpretació d’Aratos que fa Hiparc és errònia, i que Aratos s’hauria limitat a dir que, per algunes persones, tan sols sis de les set Plèiades són clarament visibles. Ovidi, en aquest aspecte, va dir “Quae septem dici, sex tamen esse solent”. A les Plèiades hom les ha anomenat de vegades Hexastron, i s’ha referit melangiosament a la “Plèiade perduda”, la setena, per bé que tot plegat pot ésser més aviat un reflex de la polèmica d’Hiparc contra els versos citat d’Aratos.

Aquesta imatge de John C. McConell fou presa el 18 de juliol del 2009, quan la lluna minvant creuava l’espai de les Plèiades. La lluna plena té un diàmetre aproximat de 30 minuts d’arc, mentre que el diàmetre mitjà del camp de les Plèiades és d’uns 72 minuts d’arc.

En l’astronomia persa, les Plèiades són conegudes, senzillament, com “els Estels” (Soraia). En àrab, reben el nom d’Ats-tusraiya, literalment “els petits”. Segons algunes interpretacions, l’Estel (Najm) esmentat en la Sura 53 de l’Alcorà, és l’estel múltiple de les Plèiades.

En general, en l’astronomia clàssica grega considerà les Plèiades com una constel•lació (catasterisme) propi. No obstant, Ptolomeu, bo i mantenint la denominació, situa les Plèiades en la constel•lació del Bou. Marcus Manilius, en el seu poema Astronomica (segle I d.C.) es refereix a les Plèiades com a estel aglomerat (glomerabile sidus)

Les Plèiades se situen, en la divisió del cel en constel•lacions, en la del Bou.

En els temps anteriors a la introducció del telescopi, les Plèiades es convertiren en un objecte per avaluar la capacitat visual de l’individu. L’individu amb una visió mitjana pot distingir-ne, ja ho hem dit, set estels principals. No és, però, infreqüent, detectar-ne únicament sis. Ara bé, en bones condicions atmosfèriques, les persones més ben dotades visualment poden escatir encara dos estels més. En el 1579, Michael Moestlin, a 29 anys, poc abans d’esdevindre professor de matemàtiques a la Universitat de Heidelberg, va comptar un total d’11 estels, i va dibuixar-ne les posicions. Johannes Kepler, citant observacions d’altres persones, arriba a un comptatge de 14 estels.

Mapa de les Plèiades. Assumint una distància de 430 anys-llum, una distància angular aparent de 25’30’’ equival a un parsec (una mica més de 3 anys-llum). L’estel més brillant és Alcione, identificat amb la gallina, mare de tots els pollets. Després tenim Atles, que és l’estel de la “cua”. Electra, Maia i Mèrope completen amb Alcíone el quadrilàter central de les Plèiades. Taigeta és el sisè estel en termes de lluïsor. Completa el septet Pleione, la lluminoitat del qual és variable. En bones condicions podrien ser visibles també Celeno i Estèrope. Si comptem Estèrope dues vegades per ésser un estel doble i afegim 18 Tauri, arribem als 11 estels referits per Moestlin en 1579. És important indicar que els noms del mapa són els noms contemporanis, els quals combinen els noms de les set Plèiades originàries amb les dels progenitors (Atles i Pleione). És possible que en l’antiguitat s’utilitzessin adscripcions diferents encara que, en general, els estels individuals restaven innominats.

En el catàleg de Johann Bayer, del 1603, inclòs a “Uranometria”, es consignen denominacions per a 1564 estels de tot el cel. En el cas de les Plèiades, Bayer els dóna una denominació comuna, Eta Tauri, per bé que també és pot entendre que l’estel principal de les Plèiades (Alcíone) és aquest Eta Tauri.

Els recomptes més elevats de Kepler empal•lidirien amb la introducció del telescopi. Galileo Galilei, per exemple, va incloure aquest gràfic de la “Constel•lació de les Plèiades” en una de les seves obres:

En el gràfic Galileu assenyala sis estels visibles, corresponents a (d’esquerra a dreta) als actualment coneguts Atles, Alcíone, Mèrope, Maia, Taigeta i Electra. A més, consigna una trentena d’estels “telescòpics”

Giovan Battista Hodierna, astrònom oficial de la cort de Palma di Montechiaru, va posar en el 1654 les Plèiades al capdavant del seu catàleg de nebuloses i cúmuls estel•lars, tot dient:

El primer i el més lluminós de tots els ensamblatges d’estels, llueix en el ventre del Bou. Sis o set estels són els més evidents. Després, n’hi ha moltes d’altres.

Hodierna va estimar el nombre d’estels de les Plèiades en 37, bo i advertint que aquesta era una estimació mínima.

Si en Bayer, els estels són referits per lletres, en John Flamsteed els designa per nombres, i procura que aquests nombres segueixen un ordre posicional en cada constel•lació. D’aquesta manera 16 Tauri és correspon a Celeno; 17 Tauri és Electra; 18 Tauri és un dels principals estels telescòpics; 19 Tauri és Taigeta; 20 Tauri és Maia; 21 Tauri és Estèrope A, mentre Estèrope B és 22 Tauri; 23 Tauri és Mèrope; 25 Tauri és Eta Tauri o Alcíone; 27 Tauri és Atles; i 28 Tauri és Plèione. En total doncs, afegint-hi 15 Tauri, 24 Tauri i 26 Tauri (uns altres tres estels telescòpics), el catàleg de Flamsteed inclou referències a 14 membres del cúmul. Amb les addicions de Tobias Mayer i Pierre Charles le Monnier, queden ben fixades les posicions d’uns altres 14 estels, que fan un total de 28.

En el 1767, John Mitchell va publicar un article al Philosophical Transactions sota el títol “A Inquiry into the Probable Parallax, and Magnitude of the Fixed Stars, from the Quantity of Light Which They Afford us, and the Particular Circumstances of Their Situation”. Entre els aspectes tractats hi havia la qüestió de si les Plèiades són realment un cúmul estel•lar físic, o bé simplement és un agregat òptic d’estels, on es barregen alguns estels propers amb uns altres de molt més llunyans. Assumint la hipòtesi d’un arrenglerament fortuït, Mitchel calculà que la conformació dels estels en un espai tan reduït requeria d’una probabilitat de 1/496.000. Així doncs, acceptava amb força probabilitat, la noció històrica d’un cúmul real d’estels. Mitchel estengué aquesta conclusió als altres cúmuls estel•lars.

Charles Messier va incloure les Plèiades en l’entrada 45 del seu catàleg (“un cúmul d’estels, conegut pel nom de les Plèiades”). Com a posició dóna la corresponent a Alcíone (Eta Tauri): ascensió recta de 53º27’04’’ i declinació nord de 23º22’41’’. Messier va estudiar les posicions i distàncies relatives de les Plèiades en diverses ocasions. D’acord amb les mesures preses en 1785, 1790 i 1796, Messier assumí que no hi havia modificacions, cosa refermada en observacions més antigues d’altres autors.

Johann Elert Bode inclou les Plèiades (“un cúmul ben conegut de petits estels”) en l’entrada 8 del seu catàleg. També dóna la posició d’acord amb l’estel principal, Alcíone. En les 34 plaques de coure que publica en el 1782, les Plèiades apareixen en les plaques 14 i 30. Prenent per base les aportacions de Flamsteed, Mayer, le Monnier i Réginald Outhier, Bode presenta en aquestes plaques un total de 120 estels per al cúmul. En aquestes plaques s’assenyalen els nous estels principals que porten nom propi, ja en la disposició contemporània.

En el mapa d’Edme-Sébastien Jeaurat, elaborat en el 1782 i publicat en el 1786, apareixen uns 64 estels.

En el catàleg de Bedford, William Henry Smyth inclou entrades pròpies per a Taigeta (19 Tauri, entrada 138), 15 Tauri (estel de magnitud +8, entrada 139), Mèrope (23 Tauri, entrada 140), Alcíone (Eta Tauri, entrada 142) i Atles (27 Tauri, entrada 144). Smyth considera que les Plèiades són una constel•lació a banda del Bou, de manera que on nosaltres hem dit “Tauri”, ell diu “Pleiadum”.

En el Catàleg General de John Herschel, les Plèiades no tenen entrada pròpia com a tal. L’entrada 768, però, es dedica a la nebulosa que envolta Mèrope, de la qual Herschel diu el següent: “magnífica, brillant, molt gran, de figura irregular i variable”. Aquesta nebulosa havia descrita inicialment el 19 d’octubre del 1859 per Ernst Wilhelm Leberecht Tempel.

Imatge de la nebulosa de reflexió IC 349. Aquesta nebulosa consisteix en pols interestel•lar que reflecteix part de la llum rebuda des de Mèrope i d’altres estels del cúmul. La nebulositat de les Plèiades no és nebulositat primària sinó secundària, és a dir producte de la interacció del cúmul amb una regió rica en pols per la qual passa en l’actualitat.

En el Nou Catàleg General, de John Dreyer, la nebulosa de Mèrope figura en l’entrada 1435. A més, en l’entrada 1432 se cita, descoberta en 1885 pels germans Paul i Prosper Henry, la nebulosa al voltant de Maia, que és descrita com a “extremadament feble, molt gran i difusa”. Una tercera nebulosa associada a les Plèiades és descrita en el complement del catàleg (entrada IC 349), com a “extremadament feble, molt petita, situada a un angle de 165º i una distància de 36 minuts d’arc de Mèrope”.

El cometa Machholz, fotografiat el 8 de gener per Rochus Hess, en un fotomuntatge que inclou les Plèiades. És remarcable com la nebulosa que envolta Alcíone ens recorda la imatge d’un petit cometa.

Ja en l’era de l’astrofotografia, Solon Irving Bailey estima el diàmetre aparent de les Plèiades en 120 minuts d’arc (2º). Les considera, alhora, un cúmul estel•lar (de classe D3, és a dir irregular i amb estels de diferents magnituds) i una nebulosa (de classe B1, difusa i irregular). En certa manera, si bona part de les nebuloses percebudes en l’antiguitat (com ara la Menjadora o M44) resultaren finalment cúmuls estel•lars, resulta curiós constatar que un cúmul estel•lar conegut des de l’antiguitat hagi revelat el seu caràcter nebulós ben entrat el segle XIX. Bailey continua sobre les Plèiades:

El nombre d’estels que pertanyen realment a aquest cúmul és dubtós. S’hi ha fotografiat diversos milers, però no hi ha proves que molts d’aquests pertanyin al cúmul, ja que aquest gran nombre no és pas més gran, que la d’una àrea igual de les regions dels voltant. Aparentment, el cúmul mateix consisteix en uns pocs estels brillants.

El Cúmul de les Plèiades en xifres

Les nebulositats que envolten alguns dels estels de les Plèiades són un indici estrany de joventut. L’aspecte dominant és l’estel•lar i no pas l’interestel•lar. Diferents dades assenyalen que el procés astrogènic ja s’ha aturat en la regió. Som davant d’un cúmul estel•lar obert jove, amb una majoria d’estels que no tenen pas més de 100 milions d’anys, però no pas en una situació anàloga a la que trobavèm en les nebuloses d’Orió (l’M42 i l’M43). L’indici de joventut de les nebulositats és, en part, enganyós. La pols que envolta Mèrope o Alcíone, o la que sembla que lliga Maia amb les dues Estèropes i amb Taigeta, no és tant un record del procés astrogènic, com una mera eventualitat. En efecte, en el curs del seu camí, el cúmul obert de les Plèiades ha entrat en una regió rica en pols interestel•lar, una pols que just ara s’evidencia en ésser il•luminada pels estels. Però pols i estels tenen orígens diferents. La velocitat relativa del núvol de pols respecte del cúmul estel•lar és de 11 km•s-1.

El nucli de les Plèiades s’amuntega en un radi de 8 anys-llum. Amb una massa total de 1,6•1033 kg, el radi tidal seria d’uns 43 anys-llum. Hi ha més de 1000 estels, encara que les que dominen aclaparadorament són un grapat d’estels blaus. Podem destacar-ne els onze principals:
– Alcíone (Eta Tauri, 25 Tauri), magnitud absoluta -2,74, tipus espectral B7IIIe.
– Atles (27 Tauri), magnitud absoluta -1,98, tipus espectral B8III.
– Electra (17 Tauri), magnitud absoluta -1,90, tipus espectral B6IIIe.
– Maia (20 Tauri), magnitud absoluta -1,74, tipus espectral B7III.
– Mèrope (23 Tauri), magnitud absoluta -1,43, tipus espectral B6IVev.
– Taigeta (19 Tauri), magnitud absoluta -1,31, tipus espectral B6V.
– Pleione (28 Tauri, BU Tauri), magnitud absoluta variable al voltant de -0,51, tipus espectral B8IVpe. És l’estel que presenta una velocitat de rotació més elevada. A la superfície la velocitat de rotació volta els 300 km•s-1, i a conseqüència d’això s’hi ha format una coberta gasosa al voltant de l’estel.
– Celeno (16 Tauri), magnitud absoluta de -0,16, tipus espectral B7IV.
– Estèrope A (21 Tauri), magnitud absoluta de +0,04, tipus espectral B8Ve.
– 18 Tauri, magnitud absoluta de +0,05, tipus espectral B8V.
– Estèrope B (22 Tauri), magnitud absoluta de +0,81, tipus espectral B9V.

Aquesta llista, naturalment, varia en el temps. Els estels citats es troben en el mig del camí de la seva vida, uns més avançats que uns altres, i així s’han anat i s’aniran succeint en la capitania del cúmul.

Imatge de raigs X de les Plèiades. Per orientar la imatge, s’assenyalen amb quadrats verds les posicions dels set estels principals. Els raigs X posa de manifest els estels amb temperatures atmosfèriques més elevades.

Aproximadament, per cada tres estels de les Plèiades, n’hi hauria un nan bru. Aquests objectes subestel•lars, però, no suposen més que un 2% de la massa total del cúmul.

També hi ha una població de nans blancs. Aquests estels són el resultat de la curiosa evolució dels estels més massius del cúmul. En principi, aquests estels haurien d’haver degenerat en estels de gran densitat (estels de neutrons i, eventualment, forats negres), però com que en el procés han perdut massa, han compaginat un cicle vital de menys de 100 milions d’anys amb una estabilització en l’estadi final de nan blanc.

Tots els cúmuls oberts s’obren més i més fins a esvaïr-se. En el cas de les Plèiades, aquest procés de disgregació és relativament accelerat. Es calcula que, en 250 milions d’anys, ja no es podrà parlar de cúmul obert si no, en tot cas, de corrent estel•lar, amb els membres separats per distàncies cada vegades més grans. Aquest no és un procés continu, sinó que s’accelera segons les interaccions gravitatòries entre el cúmul i el seu entorn, particularment les interaccions amb núvols moleculars gegants.

La fotogènia de les Plèiades queda molt marcada per aquesta nebulositat sobrevinguda. Vistes de prop, potser el cúmul no és tan bell com des de la Terra. I és que, tot sovint, la bellesa de la natura la contemplem millor des de la distància. En creuar, però, la magnificiència d’alguna de les nebuloses de reflexió que poblen les Plèiades, canviem d’opinió i ens congratulem que Charles Messier les inclogués en el seu catàleg.

Arxivat a Ciència i Tecnologia
One comment on “Un viatge (inter)galàctic a través del catàleg de Charles Messier: M45, les Plèiades

Els comentaris estan tancats.

%d bloggers like this: