Desnonaments. No ho dic jo. Ni ningú sospitós d’esquerranisme. Titular del diari El País: “Freno muy limitado a los desahucios”. Subtítol: “Presiones de Bruselas y la banca y el miedo a los mercados acotan las reformas”. Gran treball de titulació, expressiu i molt informatiu. Revelador. No hi ha dació en pagament. Ni retroactivitat. Ni canvis substancials en la llei que regula “els llançaments”. Tan sols modificacions cosmètiques i d’un cinisme brutal. En el govern d’un Estat que ja no és sobirà (Espanya com a entelèquia), majordoms servils i orgullosos d’estar al servei de l’amo. ¿A qui volen salvar, als humils o salvaguardar el cul dels poderosos? La pregunta ofén.
Mobilitzacions amortitzades. Seguiment desigual de la vaga general del 14N. No un fracàs, però s’ha estat lluny d’aturar-ho tot. En contraposició, manifestacions massives. Motius econòmics, por, impossibilitat real de fer vaga, d’esgotament del model, de credibilitat dels sindicats convocants (que ho eren, també, de les manifestacions: curiosa qüestió). En tot cas, cap efecte substancial, cap modificació, com ho demostra el tema dels desnonaments, en el llibre de ruta. Ambdues modalitats de mobilització semblen amortitzades. I unes altres, de més radicals i contundents (i no estic pensant en res violent), com ara retirar els diners dels bancs, la insubmissió fiscal o deixar de pagar totes les hipoteques (aquells que estiguen en condicions de fer-ho, s’entén) tindrien un seguiment ínfim i, per tant, ineficaç. Quan la caldera esclate, ho farà en la direcció equivocada. Estem fotuts de veritat.
Ara, França. La voracitat dels especuladors, dels servents del capital, és inabastable. Un dia d’aquells esgoten la munició contra els PIG’S i senten la necessitat d’ampliar el camp de tir. Ara és França l’objecte dels atacs. La reacció de donzella ferida en el seu orgull i la seua dignitat era previsible. Però tenen motius per estar preocupats: en mirar cap al sud poden albirar el futur. Perquè no agraden les mesures de François Hollande. Res no passa el filtre que no siga el model alemany.
La no lliçó d’Alcàsser. Per motius professionals, vaig fer una sobtada immersió en el repugnant crim (l’assassinat i totes les seues circumstàncies) de les xiquetes d’Alcàsser, que va complir aquesta setmana 20 anys. Més enllà del recordatori, i de conspiracions, misteris sense resoldre, ganes d’oblidar, o no de fer-ho, hi ha una qüestió tangencial però dolorosa: a aquell poble s’inaugurà una forma de carronyerisme informatiu que, malgrat les crítiques d’aleshores i d’ara, està institucionalitzat. Tan sols hem de veure el que va passar amb els casos deMarta del Castillo i de Ruth i José. Per no parlar del Madrid Arena. Curiosament,Nieves Herrero entrevistava fa poc en una cadena TDT a la mare d’una de les víctimes. Com fa 20 anys. ¿Qui ha fet triomfar el model? ¿El productor o el consumidor? Tenim dret a fer-nos la pregunta.
Periodista independent i escriptor, amb dues novel·les publicades, "Si no ho dic, rebente" i "Els neons de Sodoma". També faig tertúlies de ràdio i televisió, guions i gestió de comunicació.
Des de la Mediterrània 
Als qui remenen les cireres ja els va bé aquesta situació i no pensen pas fer res per canviar-la. Per què haurien de fer-ho? Ells tenen més beneficis que mai i per descomptat no són a l’atur, ni pateixen cap desnonament, ni…
Efectivament, Oriol. D’ací la importància de trobar algun mètode per canviar de forma efectiva les coses. La vaga general, com a procediment, ha exhaurit les seues possibilitats.
Tot el que estem veient té molta mala pinta i mal aturador. Per desgràcia el poble els interessa ben poc i els poderosos molt. Però alguns, jo no, els va posar al poder i ara ens arriben a tots les conseqüències.
Respecte a la vaga general, no tothom es pot permetre fer vaga i perdre la feina i, per exemple, Mercadona, posa al contracte que si fas vaga, vas al carrer.