Com cada matí he consultat la safata d’entrada des del meu smartphone i com passa de tant en tant, hi he trobat un mail de l’àvia. El somriure ha estat inevitable. A l’assumpte hi he llegit una paraula curta, sintètica però amb molt de significat; suficient per saber de què anava el mail. L’he obert i a dins m’hi he trobat un parell de frases escrites amb el català de l’escola franquista i un document adjunt. Una foto. Una foto d’unes orquídies que ella mateixa havia descarregat d’Internet. ‘Caram àvia!’, he pensat en veu alta.
I és que el joves d’avui dia estem acostumats a enviar mails amb documents, fotos i arxius adjunts. Fins i tot els més petits de casa no tenen cap problema per desbloquejar un d’aquests aparells i indagar-hi fins arribar al joc o la pàgina del Youtube que volen. “La nova generació 2.0″, els anomenen. Però des del meu entendre, s’equivoquen. No ens ha de sorprendre que els joves i la mainada sàpiguen fer servir a la perfecció els aparells, les xarxes socials, les aplicacions 3G i tot allò que té a veure amb la Societat de la Informació del segle XXI. El què ens hauria de fer reflexionar és la voluntat de totes aquelles persones grans, avis i àvies com la meva que no volen deixar passar el tren de llarg sinó que volen pujar-hi, encara que ho facin a l’últim vago.
Aquesta sí que és la nova generació 2.0. Aquella que sense que els vingui donat pel moment de la història que els ha tocat viure comencen de zero. I per voluntat pròpia s’interessen per la tecnologia i hi posen tot el seu esforç, probablement molt més del què s’imaginaven, per entendre i aprendre a fer anar unes ‘màquines’ -com ho acostumen a anomenar- ‘que fan de tot’, afegeixen. L’àvia assegura que no es vol convertir amb una experta però sí que li fa gràcia enviar-se correus electrònics amb els seus néts. “Abans escrivíem les cartes a mà i quan venia el carter hi anàvem corrents a veure si n’hi havia una per nosaltres”, sempre ens recorda. Ara en canvi, “faig un click al botó d’enviar i els rebeu a l’instant, sembla impossible”. Però real, penso. Ella ho ha fet realitat i cada correu que m’envia és una lliçó més que em toca aprendre. Això sí, sempre amb el somriure que només aconsegueixen els mails de l’àvia.
Anna Mira Perich
Des de la Mediterrània 
[…] meva iaia no em pot enviar emails amb documents adjunts com fa la iaia de l’annamiraperich però estic segur que si no fos perquè és morta des de fa més de vint anys, ben segur que […]
Anna, tens una àvia valenta i decidida. Felicita-la de part meva!