I què esperaven? Sobre balons i melons d’alger

Artur-Oriol-Junqueras

A l’hora d’analitzar des de Madrid les qüestions relacionades amb la perifèria, i més encara si hom fa referència a Catalunya i País Basc, se sol confondre amb una obstinació malaltissa la realitat i el desig. Un baló de futbol verd obscur, posem per cas, és un baló, tot i que, des d’una certa distància, puga semblar un meló d’alger. Això fa que es practiquen dos jocs mediàtics i polítics divergents, com dues línies paral·leles que mai no es tocaran. No vol dir això que, moltes vegades, a Catalunya i País Basc es deforme o idealitze la pròpia realitat, però el coneixement sobre el terreny facilita que l’anàlisi siga, si més no, més precís.

D’aquesta tensió no sols sorgeix la negació de l’altre, sinó que, fins i tot, s’arriba a articular diagnòstics i raonaments amb fets i conclusions que no estan sobre la taula. Posem per cas, presentar la immersió lingüística a Catalunya (o El País Valencià, tant se val) com una realitat conflictiva basant-se en un grapat de denúncies de pares. De cop i volta, un corrent extraordinàriament minoritari esdevé en Madrid material de primera plana. El baló i el meló d’alger. I si la matèria de discussió és, ni més ni menys, replantejar l’estructura de l’Estat, la bilis i la irracionalitat es disparen.

Què votaren els electors catalans les passades eleccions? Si analitzem les afirmacions de la dreta política i mediàtica espanyola (i part de la progressista), els catalans votaren que CiU havia d’amagar en una caixa forta el seu pla sobiranista. El PP s’apuntà la victòria malgrat haver pujat molt menys del que esparaven (els vots de millora se’ls endugué Ciutadans, no esguitat per les retallades) i malgrat que la suma de les candidatures partidàries de realitzar la consulta va ser nítidament majoritària. Catalunya votà, en part, per això. El pacte entre CiU i Esquerra Republicana recull, de forma clara, la voluntat popular.

Segona distorsió: atés que Esquerra Republicana és una formació d’esquerres, a Madrid s’apela a qüestions com ara la inestabilitat i que es puga posar en perill les polítiques d’austeritat pressupostària. L’abisme, anar contracorrent, pacte “contra natura”… Si el PP i el PSOE pacten a Euskadi és una cosa extraordinària. Però si ho fan uns altres, és un problema. El problema el té l’Estat, és clar. Però és que, reprenent el fil, els ciutadans catalans també votaren en contra de les retallades, d’ací els resultats de CiU, molt lluny de les aspiracions i l’ambient messiànic de la campanya. Qualsevol modulació que la formació d’Oriol Junqueras puga introduir en aquestes polítiques també té el vist-i-plau d’una ampla majoria ciutadana.

Sense entrar en el contingut concret del pacte, ni en la confiança o desconfiança que puguen generar els seus actors, conjuntament o per separat, el que s’ha fet és portar al paper el mandat de la ciutadania. Quines hòsties esperaven? Que CiU abandonara la idea de la consulta i es llançara als braços peluts del PP català, per soldar l’espanyolitat de Catalunya i continuar la política suïcida de retallades? Un pacte entre CiU i un PSC moribund i desconcertat? La dissolució d’Esquerra i els seus objectius, segurament la formació més premiada en els comicis? Una nova convocatòria electoral el mes vinent?

Comptat i debatut, no hi havia molta més eixida amb els resultats electorals a la mà. En tot cas, si jo fóra català, els recordaria als signants a tota hora que el poble ha votat alguna cosa més que la consulta. Per si un cas.

sotalacreueta.blogspot.com.es

 

Quant a

Periodista independent i escriptor, amb dues novel·les publicades, "Si no ho dic, rebente" i "Els neons de Sodoma". També faig tertúlies de ràdio i televisió, guions i gestió de comunicació.

Arxivat a Cultura i Societat
2 comments on “I què esperaven? Sobre balons i melons d’alger
  1. Oriol López ha dit:

    I aquestes distorsions interessades de la realitat catalana per part de l’estat espanyol compten amb un poderós aparell mediàtic creador d’opinió.

  2. xavieraliaga ha dit:

    Evidentment, això se sosté amb aquell poderós aparell. Per això arriba a ser una realitat paral·lela, amb llocs comuns, argumentari, dades… Per això l’enfrontament és tan gran.

Els comentaris estan tancats.

%d bloggers like this: