“Oasi”, de Francesco Sgroi, al Flickr
Els oasis són l’ànima del desert; sense ells, la vida al desert seria impensable.
Paul Bowles
Llegeixo la cita anterior de Paul Bowles (1910-1999) al llibre Seduccions de Marràqueix (1996) d’en Josep Piera i em fa pensar en el miracle que un petit oasi converteixi un vast desert al seu voltant en un lloc ple de vida.
Algunes persones són com aquests oasis del desert, ho transformen tot el seu voltant. Tots en coneixem alguna, d’aquestes persones-oasi. A elles, dedico aquesta entrada, a mode de petit homenatge.
Oriol López
M'agrada llegir i el món de la tecnologia
Des de la Mediterrània 
Comparteixo l’homenatge a les persones oasi i afegiria que també hi ha situacions, grups de persones, oasi, lloc on et pots refocilar i reanimar de l’estrès i de les preocupacions. Nosaltres amb una colla de persones ens trobem tot l’any un cop a la setmana en una placeta de Barcelona i fem tertúlia: tenim cadires i les posem, convidem a seure amb nosaltres a tothom qui passa i li oferim té i les coses que puguem haver portat aquell dia. Ens diem Cruïlles i tenim un blog: http://cruilles.ning.com Us ho dic per si algú hi vulgués participar. Ara ens hem posat un lema semblant a Oasi: “Un microclima de comunicació veïnal al carrer”.
Em sembla una iniciativa genial; un dia d’aquests potser m’hi acosto. Gràcies per compartir-ho.
Oriol, No cal dir que sempre hi seràs molt ben rebut i que ens agradarà molt conèixer-te personalment. Aquests dies de fred rigurós ens fiquem en alguna casa però si fos així trobaríes escrit a la pissarra que tenim a la Placeta on ens podries trobar. Normalment aguantem al carrer amb fred i tot…
Què faríem sense les persones que injecten vida i alegria a la resta? què faríem sense les persones que duen un somriure a la cara?
Sí, sense elles, res no seria igual.