De gestos inesperats i de cartes amagades

Ahir, al Congreso de los Diputados de Madrid, el PSC, contra tot pronòstic —suposo que la trajectòria d’un partit durant més de trenta anys dóna per fer molts pronòstics i generalment serien molt encertats— va votar a favor dels drets fonamentals de Catalunya i en contra del vot que li exigia papà PSOE. No volen la independència, lògicament, però sí van ser prou valents com per declarar-se partidaris que els catalans i les catalanes puguem gaudir del dret a l’autodeterminació, aquest principi fonamental dels Drets Humans que els diferents governants espanyols han anat passant-se democràticament pel cul any rere any. Ahir va ser el primer dia en més tres dècades en què el PSC va semblar ser el PSC i no pas el PSOE-C. És una sorpresa força agradable, la qual, personalment, no em sembla en absolut irrellevant. Bé, sí, és cert que per allà al mig hi ha una tal Carme Chacón (vivaspaña, vivalrey) que mereix un tracte a part, però no el busquin pas en aquest bloc. Provin a La Razón, El Mundo, l’ABC o qualsevol altre paper de vàter d’un euro amb trenta cèntims.

De tota manera, no voldria pas que em prenguessin per un ingenu. He dit que fou una sorpresa agradable, certament. Sorpresa, perquè fou inesperat i gairebé inimaginable. I agradable, perquè tot i no estar a favor de la nostra llibertat, sí que van declarar-se a favor de la democràcia, a favor d’expressar la voluntat d’un poble a les urnes. Això és quelcom inaudit a Espanya; és un posicionament valent que desconcerta Las Cortes tot i el fet d’haver jugat amb les cartes a mig amagar. M’explicaré.

Els socialistes catalans van votar a favor del dret a decidir perquè sabien del cert —com qualsevol altre ciutadà d’aquest univers— que tot i els seus vots, la causa no prosperaria al Congreso. Ras i curt. I com que la causa no prospera, si volem fer un referèndum haurà de ser al marge de les arcaiques lleis espanyoles. I com que els socialistes ja ens van assegurar que no donarien suport a cap referèndum al marge de les arcaiques lleis espanyoles, ja tindran l’argument perfecte per anar de nou en contra nostra. Un doble rol de Dr. Jekyll i Mr. Hyde, perfectíssimament assajat i digne de la millor època de Convergència i d’Unió. Perquè no convé oblidar els desastrosos resultats del PSC a les passades eleccions. Ni la creixent desafecció de l’anomenat “sector catalanista” i dels votants afins, que ja veuen el partit més com al citat PSOE-C que no pas com a PSC. Ni les barrabassades del senyor Pere Navarro, el republicà partidari del Rey Felipe VI. El PSC, per molt unionista o anti-independentista que sigui, ha de recuperar vots al Principat perquè és la gent del Principat qui els vota o qui els deixa de votar, ni més ni menys. I per desgràcia, d’opcions marcadament unionistes i antidemocràtiques ja en tenim dues de ben definides. Una tercera, per molt de “socialisme” que hi intentin transferir amb les seves sigles, ja està comprovat que no funciona.

El que vull dir amb tot plegat és que sí, que estic content que el PSC hagi madurat prou com per portar la contrària públicament a la seu central. Que sí, que valoro positivament el gest. Però, escoltin, tampoc no ens passem amb la festa, que amb la ressaca ens quedarem sense defenses i un simple constipat se’ns pot transformar en grip. Qui avisa no és traïdor.

Bixo.
http://elblocdelbixo.blogspot.com

Quant a

Rojoseparatista animalista de Barsalona. Can Fanga. Catalunya. Reino de España.

Arxivat a Cultura i Societat
One comment on “De gestos inesperats i de cartes amagades
  1. Oriol López ha dit:

    A molts ens agradaria algun dia poder veure un PSC independent del PSOEspañol.

Els comentaris estan tancats.

%d bloggers like this: