[…] jo em pregunto si el discurs sobre la mort imminent del català -una imminència que aviat complirà tres-cents anys, siguem francs- i fins i tot sobre el seu retrocés irrefrenable serveixen realment per a alguna cosa que no sigui encongir encara més l’autoestima dels seus parlants, refredar l’interès que el seu aprenentatge pugui suscitar, des del punt de vista dels que encara no el saben parlar o no s’atreveixen a utilitzar-lo, i satisfer aquells que troben en la nostra malenconia un indici satisfactori de la minva de la capacitat d’autoorganització de la nostra societat i de les nostres il·lusions col·lectives. Això és el que més em preocupa i és per això que crec sincerament que hauríem d’abandonar definitivament el cultiu de la nostra hipocondria lingüística i substituir-la per unes altres actituds més proactives, més audacioses i amb més possibilitats d’influir de manera positiva sobre la nostra realitat social.
Miquel Pueyo
La cita anterior correspon al llibre El fantasma de la mort del català (2006), d’en Miquel Pueyo, un llibre de lectura imprescindible en el qual l’autor ens prevé contra els discursos apocalíptics (i a vegades no gens innocents) sobre la presumpta i “imminent” mort del català que, a part de no basar-se i contravenir els estudis científics seriosos sobre la matèria, es fonamenten en impressions parcials i subjectives i no fan cap bé a la llengua, sinó tot el contrari, ja que provoquen el desànim i la desafecció.
Articles de Miquel Pueyo a Des de la Mediterrània
Oriol López
T'agrada:
M'agrada S'està carregant...
Des de la Mediterrània 