Amb cara de lluç


Sempre he sentit a dir, tot i que no sembla haver-hi cap prova fefaent, que el Doctor Sigmund Freud digué una vegada que el poble irlandès és l’únic poble immune a la psicoanàlisi. Els irlandesos i les irlandeses li devien semblar una gent de conducta totalment imprevisible, de reaccions totalment inabastables per a les teories de la ciència de l’estudi de la psique. Suposo que en aquella època la visibilitat del poble català al món devia ser si fa no fa la mateixa d’avui dia: pràcticament nul·la. Perquè, escoltin, molt em temo que si el Doctor Freud hagués vingut per aquí a fer un estudi de camp prenent-nos com a poble diferenciat dins la península, probablement ens hauria situat en un estat d’excepció mental similar —o més marcat encara— que el dels aborigens del país de James Joyce. Encara els diré més: si el Doctor Freud vingués des de l’altre barri a fer-nos una visita avui dia, possiblement postularia que som extraterrestres. O si més no, que som uns éssers d’una espècie aliena als homo sapiens que campen per la resta del Planeta.

I és que si aquell bon home entrés a analitzar la nostra conducta col·lectiva durant els darrers tres-cents anys, si parés atenció en la manera tan assenyada que hem tingut tenim d’encaixar i assimilar les vexacions i humiliacions més barroeres com a part del nostre tarannà connivent i del nostre rol de convivència, probablement arribaria a la conclusió que la nostra estranya passivitat quan algú arriba i se’ns pixa a la boca, sigui qui sigui, és única al món. Segurament li seria igual haver estudiat prèviament les conductes pacifistes. Segurament afirmaria que això nostre no és pas pacifisme, sinó “passivisme”  —si poséssim per cas que existís aquest mot—, que som un poble extremadament avesat a practicar un menfotisme exageradíssim davant provocacions que trasbalsarien en Mahatma Gandhi col·locat de Diazepam.

Dit tot això, deixin-me aclarir que trobo que aquesta passiva i ridícula actitud exhibida durant tants i tants anys potser ara —per fi— ens serà útil. Ho dic per allò de desconcertar l’enemic, de sorprendre’l, de fer allò que mai no esperaria que féssim. Si Sunzi observés la nostra actitud a través del seu prisma de l’art de la guerra, probablement ens concediria un guardó. Perquè no entendria què punyetes fem. No entendria com cony volem aconseguir-ho tot sense fer aparentment res. I s’escagarrinaria de por.

Ei, ara no em malinterpretin, amb això no vull dir que Espanya se sorprengués de veure’ns amb els braços creuats, com hem fet sempre, davant situacions que ens amenacen com a poble; vull dir que no espera que ho fem ARA, que no s’ho espera com a resposta a les seves noves escomeses. Perquè és evident que els afronts que rebem darrerament de part de l’Estat són els més forts d’ençà que van instaurar la pseudodemocràcia espanyola. Els nous embats estan elaborats amb tanta malícia que només un boig podria esperar veure’ns pràcticament impertèrrits, amb cara de lluç, mentre diem tan sols que “recorrerem al Tribunal Supremo“. Talment com si encara ens importés una puta merda la interpretació que uns jutges o uns tribunals totalment polititzats puguin fer d’unes lleis completament obsoletes.

Em sembla que estem atorrollant tant el món que al final guanyarem sense saber ben bé com collons ho hem fet. Esperem-ho.

Bixo.
http://elblocdelbixo.blogspot.com

Quant a

Rojoseparatista animalista de Barsalona. Can Fanga. Catalunya. Reino de España.

Arxivat a Cultura i Societat
2 comments on “Amb cara de lluç
  1. Victòria ha dit:

    Tens tota la raó. Molt bona la teva reflecció. Potser hem estat tots esperant que algún déu misteriós, ens ho fes per nosaltres i així no ens caldria fer res més que esperar. Fins el pobre Freud, tan complicadet ell també, ara ens podria dir, en un psicoanàlisi ben simple: qui vulgui peixos que es mulli el cul. Que jo sàpiga la llibertat no s’ha regalat mai, sempre s’ha hagut de guanyar, a tots els fronts i per tots i cadascú que l’ha volgut.

    • elbixo ha dit:

      Tota la raó amb això que diu de la llibertat, però tingui present que al pas que anem potser acabem essent el primer poble de la Història que l’obté a base d’anar posant cara de lluç.
      Però miri, jo, si li he de ser sincer, ja he arribat a un punt que m’és ben bé igual el mitjà que s’empri. Com si volen fer venir en David el gnom per proclamar-la. El que vull és que decidim ja el camí i tirem pel dret. O si no, al final ens acabaran donant pel sac com han fet sempre.

Els comentaris estan tancats.

%d bloggers like this: