La llengua catalana a l’Aragó i al Maestrat

L’examinand aclareix que no neutralitza les e àtones. Estrany, tenint en compte que l’examinador ha vist discretament que viu al Baix Llobregat. No passa res, perquè l’estàndard de la llengua catalana és policèntric, i la realització oral, mentrestant s’ajuste a la normativa, és correcta. Diu sí, és que sóc de la Franja de Ponent, de la Llitera, i explica la seua circumstància familiar. Que encara que no hi viu, té la seua gent allà, perquè en són els pares i ella, pel contacte sovintejat, n’ha mantingut l’accent. I que li dol tot això que està passant ara, amb l’agressió que han suposat les darreres decisions del parlament aragonès (no em feu buscar el nom oficial) en matèria de llengües. Ja ho sé que ho hauria pogut matar dient l’acrònim maleït que s’han inventat per desbaratar la realitat. Però no ho faré. Se n’ha fet molta conya, o conyeta, entre els detractors de la decisió, de la ridiculesa que suposa canviar el nom d’una llengua europea per un acrònim inventat que només és un intent infecte d’atacar la llengua de Ramon Llull. Llàstima que tots hagen fet córrer com un missatge viral llençat a la Xarxa el terme motiu de burla. Els ha sortit ben debades, la campanya, als maquinadors de la malifeta. Si algun favor volen fer els defensors de la llengua catalana, a l’Aragó i a fora, és d’estalviar-se aquest terme impostat que no pronunciaré ni que em maten, que deia el poeta de Burjassot, el qual, per cert, també ha rebut darrerament.

L’examinand ho compensa dient que la seua família és del Campell, el primer municipi a posicionar-se en contra de la reforma de la llei de llengües infringida per la majoria parlamentària aragonesa. No hi ha problema, l’examinador és del Maestrat i s’alegra i tot de sentir aquest parlar tan proper. L’examen és de coneixements superiors de llengua catalana. Si la ubicació de la seu fos més avall del Sénia, tampoc no se’n diria de llengua catalana, i això l’examinador del Maestrat també ho entén perfectament. Perquè el relat de l’atac perpetrat contra la llengua catalana a l’Aragó és molt recent, però més avall del Sénia ja fa molt de temps que dura. Tal com deia la cançó “Lladres” d’Al Tall, hi ha posat la cova en casa i des d’ella governa. De fa més de 30 anys. I l’embestida (ja ho deia Unamuno: uno piensa y nueve embisten) perpetrada contra les llengües minoritàries d’Aragó respon al mateix clixé suat que va executar el búnquer barraqueta valencià en temps de la transició, amb la connivència dels canviats de jaqueta a la democràcia i la participació entusiasta dels filofeixistes d’aleshores i més tard repartint estopa quan va convenir. Gràcies a la passivitat policial, tot s’ha de dir. Així és que la jugada és la mateixa: negar l’evidència, canviar-ne el nom, els símbols, desfigurar el que es puga, embolicar tant com es puga la troca per confondre els ànims, per convertir-ho en un problema. I fer-se el pesat fins a l’extenuació. Goebbels n’estaria satisfet, d’aquesta metodologia. I mitjançant aquest modus operandi, el govern de l’estat i tots els qui hi treballen a sou es passen pel ses els punts 2 i 3 de l’article 3 de la constitució espanyola, que diuen: 2. Les altres llengües espanyoles seran també oficials en les respectives Comunitats Autònomes d’acord amb els seus Estatuts. 3. La riquesa de les diferents modalitats lingüístiques d’Espanya és un patrimoni cultural que serà objecte d’especial respecte i protecció. Lletra morta.

I mentrestant, l’altre cap de setmana va tenir lloc a Sant Mateu la Festa per la Llengua 2013 del Maestrat, promoguda per Mestrat Viu i Escola Valenciana, que ha comptat amb el suport de l’ajuntament santmatevà, al capdavant del qual hi ha la diputada socialista a les Corts Valencianes Ana Besalduch. Un contrapunt més aparent que no real a la situació que es viu a la Franja de Ponent. Ja em pareix molt bé que se celebren aquest tipus d’actes. Sobretot perquè es visualitza com de transversal és el suport que té la llengua catalana al Maestrat, malgrat el peatge d’haver-la d’anomenar amb un altre gentilici, que personalment trobo igualment vàlid, si bé traeix el mateix esperit que tractàvem més amunt. I és això: que l’educació en la llengua pròpia, després de 30 anys de constitució espanyola i tot el discurs que hi vulgueu afegir, continua depenent de l’esforç de les famílies i les organitzacions educatives, perquè l’administració, que és qui se n’hauria d’ocupar, mira cap a una altra banda.

De tot això se n’hauria de prendre bona nota per saber què és el que se n’ha de fer el dia que una majoria política estiga en disposició de canviar la situació. Les mitges tintes formen part del passat.

Quant a Vicent Sanz

Sóc el que faig. Per això no puc parar.