‘Faula’, de Jaume C. Pons Alorda

Jaume C PONSTot i la seua joventut, Jaume C. Pons Alorda (Caimari, Mallorca, 1984) és un escriptor amb una densa i consistent producció poètica, amb una dotzena de poemaris publicats i una activitat molt notable en el vessant oral de la poesia, amb nombrosos espectacles i recitals realitzats al domini lingüístic i més enllà (Sèrbia, Croàcia, Alemanya, Mèxic o Itàlia). També ha traduït l’obra de Walt Whitman, entre d’altres, i fins i tot té publicat un dietari del rodatge de la pel·lícula d’Albert Serra Història de la meva mort.

Quan Jaume Pons em va dir que estava escrivint una novel·la se’m va despertar la curiositat, m’interessava veure com feia encabir el seu món hiperbòlic i excessiu en un format de vegades reglat com la novel·la. Sent, a més, molt seguidor de Miquel de Palol o Josep Palàcios, la idea m’atreia més encara. El resultat és, com no podia ser d’una altra manera, jaumeponsià, radical, passat de voltes i deliciosament delirant. Una mena de relat apocalíptic claustrofòbic i tremebund, ple de referències indirectes i molt reelaborades a la literatura i el cinema d’aquell subgènere, que manté el lector clavat als fulls, perplex. Però aquesta tendència al barroquisme expressiu i al deliri no significa que no haja una construcció narrativa sostenint l’edifici, que Jaume Pons no haja desenvolupat uns personatges versemblants i potents dintre de la lògica del relat, una història farcida de material simbòlic.

El resultat de tot allò és Faula (Lleonard Muntaner, 2012), una novel·la (?) que meresqué el Premi de Narrativa Mediterrània Pare Colom. Portem ací dos fragments, un de més contingut, que funciona com un relat breu, i un altre que marca (lleugerament) el to de la narració. No és una lectura molt nadalenca, però així són les coses.

La nena jugava sobre les runes. Pegava bots. Reia. Cridava. El gegant la mirava llançar-se a terra i baixar redolant, omplint-se de neu una vegada i una altra. Havien caminat durant dies sense trobar ningú. Varen jeure una estona mentre el blanc els cobria. La neu inundava els carrers, els edificis caiguts i els que encara estaven alçats. Sembla que els haguessin abandonat. La nena s’entortolligava i feia cuclavel·les i ballava. Veure-la feia que el gegant pensés en el dia que la seva filla i ell havien anat a jugar amb la neu per primer cop. Mentre el gegant s’entretenia pel seu cantó, la seva filla havia comparegut amb un regal. Tota la devastació al seu voltant seguia tapant-se de neu i el gegant no podia deixar de recordar com la seva filla li havia regalat, somrient, una calavera.

(Pàgina 45)

L’oficiari no podia dormir. Tenia ràbia. L’oficiari sentia com el vellard i el jove cridaven. Cada vespre cridaven. Feien molt de renou. Com si els estiguessin matant. No durava molta estona. El vellard era vellíssim i lleig. L’oficiari imaginava coses. La suor. L’oficiari imaginava que era ell qui feia cridar la jove. L’oficiari tenia ràbia. Perquè no podia obrir el maletí. Tremolava tant que no podia. El vellard li ordenava cada dia que l’obrís. Però l’oficiari no podia. I aquella altra ràbia, més fonda que l’altra, perquè l’oficiari pensava en la carn pútrida del vellard tocant la pell de la jove. Travessant-la. En la summa carícia. I perquè tots dos cridaven tant. Encara que no durés massa estona. A vegades l’oficiari es tocava.

(Pàgina 102)

sotalacreueta.blogspot.com.es

Quant a

Periodista independent i escriptor, amb dues novel·les publicades, "Si no ho dic, rebente" i "Els neons de Sodoma". També faig tertúlies de ràdio i televisió, guions i gestió de comunicació.

Arxivat a Cultura i Societat

Subscriviu-vos-hi gratuïtament i rebreu els nous articles al vostre correu!

RSS
RSS
RSS
%d bloggers like this: