Els discursos del rei són la màxima expressió del “copiar-enganxar” que té qualsevol programa informàtic. Estic segur que fins i tot els monàrquics més fervorosos són incapaços de situar-los en el temps, si no fos pel visible deteriorament del campechano. Són un mantra recurrent que obren el Nadal i que resulten tan embafadors com els polvorons.
El cas és que ahir no me’l vaig mirar, no vaig escoltar tot el que va dir (aka “llegir el que li havien escrit”). Tanmateix, si mires les paraules en negreta de qualsevol resum periodístic, et pots adonar fàcilment de que no diu el que realment m’interessa: que ho deixa i que la república no està gens malament.
El campechano s’ha convertit en el company de feina que sempre explica el mateix acudit. Quan el vas conèixer li feies cas, però ara te’n vas a fer un cafè a la màquina mentre ell és l’únic que es riu del mateix acudit dolent. Això sí, quan el cafè recorre la teva gola no pots evitar un cert sentiment de vergonya aliena. Aquest home (recordo que és un home i no una deïtat) és la fotografia de la decadència. Aquest país és una màquina vella, amb uns cargols rovellats i un motor que sona a imminent averia. Però vet aquí que l’Espanya rància, de dretes (i no tan de dretes), que creu que ser espanyol és un obsequi d’un de tants déus capaços de marcar agendes polítiques, se la mira amb la ceguera de l’amor incondicional.
Un detall molt maco a l’escenografia em va cridar l’atenció. A la taula hi havia un exemplar de la Constitució. Mira què bé! És el llibre aquell que diu que si vols votar el que ell no vol que votis li deixa cridar l’exèrcit per fer la desfilada del “Dia de l’orgull Rei”. Tot i que, vista la seva història més recent, hagués estat més apropiat “Cinquanta ombres del Rei”, vull dir… d’en Grey.
Twitter: @alexsocietat
Si aquest bloc t'agrada el pots recomanar als teus amics... i si no t'agrada, fes-ho amb els teus enemics.
Des de la Mediterrània 