Humitat relativa i flaires saludables

121111-0217-bFotografia: Antoni Alcázar, Fageda al Bisaura, Sta. M de Besora, 2012. Feu-hi clic per augmentar-la.

Tardor de 2012. Aquell dia havíem decidit d’anar a caçar bolets (tot i que, ben mirat, jo personalment no en caço cap, només vaig fotografies). Havia plogut tota la nit, el bosc era ben xop i la temperatura molt baixa. Vam decidir tanmateix d’anar-hi peti qui peti, tot calçant unes bones botes resistents al fang. No ens en vam penedir perquè al migdia les boires ja s’havien esvaït i vam tornar a casa enmig d’un munt d’aromes de terra mullada, fusta i fongs, amb un cabàs de trompetes de la mort i jo particularment amb una bona col·lecció d’imatges de boira i bosc. Però val a dir que també arrossegant crostons de fang a les botes!

I vet aquí que l’aigua en l’aire n’era la responsable de tot. I és que l’aire pot tenir més o menys humitat, és a dir, més o menys vapor d’aigua, però si hi ha més vapor que el que pot contenir, el sobrer condensa i forma les boires, les rosades i aquelles gotetes que llisquen damunt les fulles per deliri dels aficionats a la fotografia d’aproximació.

La manera d’indicar la quantitat de vapor d’aigua que hi ha en l’aire és la humitat relativa, la relació entre la pressió del vapor d’aigua en una mescla i la pressió del vapor en una mescla saturada. Com que l’aire sec sempre té la mateixa composició, és equivalent -i més entenedor- pensar en la relació entre la massa de vapor existent i la massa màxima que en pot contenir.

La humitat màxima de l’aire (o punt de saturació) depèn molt de la temperatura. Com més calent l’aire més vapor pot contenir. Per exemple, a 15 C, un quilogram d’aire pot tenir com a molt 10 g de vapor (100% d’humitat relativa), però a 30 graus, l’aire pot contenir-ne a prop del triple. En termes relatius, una humitat del 50% a 15 C vol dir que cada quilogram d’aire conté 5 g de vapor, però a 30 C, la mateixa humitat relativa correspon a més de 15 g de vapor. Per tradició, el terme humitat relativa és molt emprat però ja veiem que poca cosa diu si no l’acompanyem amb la temperatura… i amb algun gràfic com ara el d’aquest enllaç.

Un quilogram d’aire ocupa uns 830 L a pressió atmosfèrica i temperatures al voltant dels 20 C. D’un dipòsit d’aquest volum ple d’aire amb una humitat relativa del 100%, en trauríem uns 10 mL d’aigua (un parell de mesures del xarop per a la tos). Tot plegat no semblen quantitats realment gaire importants. Però, tot i així, fixeu-vos com pot alterar el paisatge…

I no només el paisatge!

La nostra transpiració a través de la pell, mecanisme pel qual regulem la temperatura corporal, depèn estretament del grau d’humitat: podem morir deshidratats en ambients molt secs, com ara al desert, sense adonar-nos de la pèrdua d’aigua, o podem emmalaltir en ambients excessivament humits. Els més primmirats usuaris de lents de contacte, la hidratació de les quals va lligada al confort, coneixen molt bé els problemes que poden tenir els dies freds d’hivern, amb una humitat molt i molt baixa, o a l’estiu, llavors que els aparells d’aire condicionat drenen tot el vapor que poden. Els estius de l’Empordà poden ser asfixiants quan bufen les bafes calentes del sud, plenes d’humitat, llavors que tothom desitja l’entrada de la tramuntana, fresca i seca. I els àcars, aquests al·lergènics minúsculs animalons que conviuen amb nosaltres, moren en ambients secs per sota del 50% a 20 C, però proliferen alegrement quan la humitat ateny el 80% a 20 C. Així que el nostre -i ja veiem que no només el nostre- marge d’humitat saludable és ben i ben estret.

Si la temperatura baixa sense que també baixi la quantitat de vapor, les situacions d’humitat relativa alta acaben en boires o rosades quan aquesta supera el valor de saturació (100%). És el que passa quan una massa d’aire calent i humit corre muntanya amunt i es barreja amb capes més fredes. És probablement el cas del bosc de la fotografia. El procés contrari també funciona: de fet, el dia de la foto, les boires es van anar esvaint al mateix ritme que augmentava la temperatura i, doncs, disminuïa la humitat relativa però no pas la quantitat d’humitat. La sensació aleshores era magnífica perquè la humitat era òptima i la temperatura evaporava lentament les essències, els olis i les reïnes, i tot l’aire era ple d’agradables i suggerents perfums… Ai! Dit altrement: tot l’aire era ple de molècules que només el vapor d’aigua pot transportar amunt i avall fins a trobar-se amb la pituïtària humana i engegar un procés electroquímic que acaba en un reguitzell d’hormones de les que ens fan sentir bé.

Aspireu, aspireu profundament salut a dojo, aspireu la flaire de la Química d’aquella tardor de 2012.

Tonilog

Quan a l’institut es trencava un termòmetre, fèiem una festa a la caça de les gotetes de mercuri; però podeu estar tranquils: en trencàvem pocs, perquè aquella era una educació de Crist i Franco a la paret, de pupitre, pissarra i cal·ligrafia, on el laboratori era només el premi per portar-se bé. Hi anàvem, doncs, poc, al laboratori, certament. Confesso formar part del fracàs escolar d’altre temps: la meva lletra és il·legible, el guix em fa al·lèrgia i m’encanten les cuinetes al laboratori, i sobre Franco i el Crist penjats, doncs bé, Què voleu!, no cal que en parlem…

Arxivat a Ciència i Tecnologia
%d bloggers like this: