Els empèdocles moderns – Morris William Travers (1898) i l’element 36 (Kr) – criptó (niltrihexi, Nth)

Superman és el superhome o superheroi de còmic per antonomàsia. Certament potser no és el personatge més interessant ni el que ha produït les obres més memorables del còmic ni en les translacions radiofòniques, televisives, en el cinema o en el videojoc. Però ha generat una notable literatura sobre la seva història i les seves arrels filosòfiques, culturals, socials, polítiques. En la primera versió de Superman a “The Reign of Superman” (1933), el guionista Jerry Siegel (1914-1996) i el dibuixant Joe Schuster (1914-1992) ens presenten un supervillà, amb poders telepàtics, el nom del qual es vincula amb el concepte de “Superman” (Übermensch) que ocupa un lloc central en “Also Sprach Zarathustra” (1883), la novel•la de Friedrich Nietzche. Però aquest Superman seria reelaborat completament més tard. De supervillà passa a superheroi amb una falsa identitat complementària d’home-corrent (Clark Kent). La construcció de Superman en el període que va del 1933 al 1938 va marcada per diversos intents infructuosos de col•locar editorialment el personatge. Siegel arribà a treballar amb altres dibuixants. Alhora, construïa un relat sobre els orígens del superheroi, com ara un que el presenta com ha arribat al nostre temps en la infantesa des del futur llunyà de l’extinció de l’ésser humà. Així, Clark Kent hauria estat la identitat “normal” que hauria acompanyat Superman durant tota la vida. El juny del 1938, té lloc ja la primera aparició de Superman en la coberta del primer número d’Action Comics, editat per National Allied Publications. En aquesta historieta, hom ja fa referència a l’origen extraterrestre de Superman, arribat quan era un nen des del planeta Krypton. De fet, Superman hauria estat l’únic supervivent del planeta. La versió que esdevindria canònica, i que seria recollida en el film del 1978, el nom criptonià de Superman era el de Kar-El, fill de Jor-El. Jor-El, davant la destrucció imminent del planeta per la inestabilitat del seu nucli, aconsegueix de llençar un cohet amb el seu fill destinat al planeta Terra. A la Terra, Kar-El podrà sobreviure i, fins i tot, degut a la menor força del camp gravitatori superficial i a d’altres factors, hi tindrà superpoders. Ho farà, en efecte, adoptat pels Kent, que li donaran el nom de Clark. Les referències a Krypton i a d’altres supervivents kryptonians esquitxen moltes històries de Superman (pensem en el film del 1980). Però sobretot el nom de Krypton apareix associat a la “kryptonita”, un mineral procedent de Krypton, en presència del qual Superman perd els seus poders. La “kryptonita” apareix ja en el nº61 de Superman (juny del 1943), amb color vermell, i adoptarà el color verd fluorescent més popular l’agost del 1951. D’una banda, la “kryptonita” pot ser útil a Superman per controlar els seus poders quan és Clark Kent, però el més comú és que sigui emprat per als seus enemics. La “kryptonita” juga en Superman el rol que el taló juga en Aquil•les, o aquell punt de l’esquena no tocat per la sang del drac en el cas de Siegfried. La proliferació de diversos tipus de “kryptonites” és un exemple de la complexitat creixent de “l’univers de Superman”. En l’anomenada Època Daurada del personatge (particularment en els anys 1940), cada historieta feia passar l’heroi per una sèrie d’aventures i de destrets, als quals se sobreposava, bé fossin supervillans, fets d’injustícia social o catàstrofes naturals. Aquest esquema d’historietes sense continuïtat evoluciona, ja en els anys 1950, a alteracions més profundes, que amenacen l’esquema clàssic, introduint a una “continuïtat retroactiva” (retcon). L’etimologia de Krypton i de la kryptonita, basada en l’arrel grega de les coses amagades o poc pregones, κρυπτός, és comuna a la d’un dels gasos nobles. I és així com arribem al nombre 36 de la nostra sèrie.

El 31 de gener del 2003, amb motiu del 70è aniversari de la creació de Superman, la Royal Society of Chemistry (RSC) organitzà una performance en Piccadilly Circus. Superman, a la imatge, portava, degudament envasada, una mostra de “criptonita”. Si la retcon ens feia ja dubtar de si Superman era viu o mort, natural o no de Krypton, i vulnerable o no a tal o a tal altre tipus de kryptonita, també el gas criptó havia violat el principi dels gasos nobles en demostrar-se la possibilitat de sintetitzar compostos químics amb criptó. De fet, la RSC encomanà al Departament de Química de la Universitat de Leicester la síntesi d’una veritable criptonita, és a dir d’un mineral que contingués criptó. Des de Leicester presentaren un cristall de difluor de criptó (F2Kr), amb impureses que li donaven una coloració verda.

Morris William Travers i la descoberta del criptó

Morris Travers, en la seva època de director de l’Indian Institute of Science

Ja vam parlar en una ocasió anterior, amb motiu del neó, de Morris William Travers. Nascut a Kensington (Londres), el 24 de gener del 1872, els seus pares eren William Travers (1838-1906) i Anne Pocock. El pare, doctor en medicina, es va fer un nom en el desenvolupament i difusió de l’asèpsia en tècniques quirúrgiques.

Després d’estudiar a Ramsgate, Woking i Blundell, començà estudis al University College. Allà eventualment començaria a col•laborar amb sir William Ramsay.

William Ramsay, esperonat per Lord Rayleigh, havia començat a investigar la primavera del 1894 la raó de la discrepància de densitat entre el nitrogen obtingut de l’aire i el nitrogen sintetitzat en reaccions químiques. Tots dos creien que la discrepància podia explicar-se per l’existència de gasos encara més inerts del nitrogen que eren presents en l’atmosfera. El gener del 1895, Ramsay i Rayleigh presentaven una comunicació titulada “Argon, a new Constituent of the Atmosphere”. Havien triat el nom d’argó per a la “manca de reactivitat” d’aquest gas elemental, que suposava vora 1% del volum de l’atmosfera de la Terra.

Ramsay i Travers feren diversos experiments sobre les propietats físiques no sols de l’argó, sinó també d’un altre gas inert, l’heli. Aquest gas havia estat detectat inicialment en el Sol, del qual era el segon component més important després de l’hidrogen. Ramsay havia demostrat que el gas heli era emès per alguns minerals, com la cleveïta, quan eren atacats amb àcid sulfúric. La línia de recerca sobre els gasos inerts era, doncs, doble. D’una banda, l’estudi sobre la presència d’aquests gasos en diversos tipus de minerals. De l’altra banda, l’estudi de la seva presència en mostres atmosfèriques.

A partir del 1898, treballaven en la destil•lació fraccional d’aire liquat. Això els permeté obtindre una quantitat notable d’argó líquid, al qual exposaven a diferents condicions de pressió i de temperatura.

En un experiment d’ebullició de l’argó líquid, realitzat el 30 de maig del 1898, Ramsay i Travers observaren una fracció que continuava líquida. Ramsay pensà que es tractava d’un altre gas elemental, que havia quedat ocult per l’argó en les observacions anteriors, i per tant més tard li donaria el nom de “criptó” (del grec κρυπτός, que vol dir amagat o secret, però també dissimulat o enganyós).

De fet, des del 1897, Ramsay sospitava que l’heli i l’argó eren tan sols dos exemples d’un llistat més ampli de gasos inerts. De fet, n’hi havia d’haver un per cadascun dels períodes de la Taula de Mendeleev. L’heli seria, amb l’hidrogen, integrant del primer període. L’argó, del tercer. L’estimació del pes atòmic del criptó, per exemple, el situava en el quart període. En qualsevol cas, el 9 de juny del 1898, William Crookes reflexionava sobre com la introducció de l’heli, de l’argó i del criptó alteraria la taula periòdica.

En les setmanes següents, la idea de Ramsay seria confirmada. El juny del 1898, identificaren una fracció d’argó amb un punt d’ebullició més baix. Es tractava del “quart gas elemental”: li donarien el nom de neó (per nou) i l’adscriurien al segon període. El 12 de juliol apareixeria encara un cinquè gas, que rebria el nom de xenó (per estrany), i que era el de major pes atòmic i major punt d’ebullició, i que es correspondria al cinquè període de la taula de Mendeleev.

La integració dels “gasos nobles”, com els denominà Hugo Edmann en el 1898, a la taula periòdica s’aconseguí adjuntant-los en un nou grup, el grup VIII:

Caricatura de William Ramsay amb els gasos nobles afegits a la Taula Periòdica. El criptó, amb el símbol Kr, apareix en el quart període, amb un pes atòmic de 82.

Espectre d’emissió del criptó. Aquestes línies corresponen a transicions electròniques i poden variar lleugerament per als diferents isòtops del criptó. Una d’elles, la corresponent a la transició entre els nivells 2p10 i 5d5 del criptó-86, fou la base, en el 1960, de la primera definició electromagnètica oficial del metre (vg. el post que vam fer en el seu moment). Concretament, el metre era definit com a 1650763,73 vegades més gran que la longitud d’ona d’aquesta transició. El 1983 aquesta definició fou superada en definir-se el metre en relació al segon, com la distància que la llum viatja en el buit durant un període de 1/299792,458 s

En el 1930, Imre Bródy (1891-1930) patentà una bombeta incandescent amb criptó com a gas inert per comptes d’argó. Per reduir els costos que suposava aquesta substitució, Bródy millorà el mètode d’obtenció de criptó a partir de l’aire. La producció d’aquestes bombetes no començà fins el 1937, però durant un temps foren la bombeta més econòmica del mercat en relació a la seva perdurabilitat.

En el 1963 hom reportà el primer compost conegut del criptó, el difluor, KrF2. La reacció (Kr + F2 → KrF2) requeria certament condicions extremes.

El criptó: isòtops i abundància

La massa atòmica estàndard del criptó, de 83,798 uma, resulta de la mitjana ponderada dels seus isòtops més abundants, 84Kr, 86Kr, 82Kr, 83Kr, 80Kr, 78Kr i 81Kr. Un llista complet dels isòtops coneguts faria:
– criptó-69 (69Kr; 68,96518 uma). Nucli format per 36 protons i 33 neutrons. És un isòtop molt inestable, amb una semivida de 0,032 s. Decau a brom-69, amb emissió d’un positró.
– criptó-70 (70Kr; 69,95526 uma). Nucli format per 36 protons i 34 neutrons. És un isòtop molt inestable, amb una semivida de 0,052 s. Decau a brom-70, amb emissió d’un positró.
– criptó-71 (71Kr; 70,94963 uma). Nucli format per 36 protons i 35 neutrons. És un isòtop molt inestable, amb una semivida de 0,100 s. Decau majoritàriament (94,8%) a brom-71 (amb emissió d’un positró) o, alternativament, a seleni-70 (amb emissió d’un protó i d’un positró).
– criptó-72 (72Kr; 71,942092 uma). Nucli format per 36 protons i 36 neutrons. És un isòtop inestable, amb una semivida de 17,16 s. Decau a brom-72, amb emissió d’un positró.
– criptó-73 (73Kr; 72,939289 uma). Nucli format per 36 protons i 37 neutrons. És un isòtop inestable, amb una semivida de 28,6 s. Decau normalment (99,32%) a brom-73 (amb emissió d’un positró) o, alternativament (0,68%), a seleni-72 (amb emissió d’un protó i d’un positró). Posseeix un estat metastable (73mKr) a 433,66 keV, que té una semivida de 1,07•10-7 s.
– criptó-74 (74Kr; 73,9330844 uma). Nucli format per 36 protons i 38 neutrons. És un isòtop inestable, amb una semivida de 690 s (12 minuts). Decau a brom-74, amb emissió d’un positró.
– criptó-75 (75Kr; 74,930946 uma). Nucli format per 36 protons i 39 neutrons. És un isòtop inestable, amb una semivida de 257 s (4 minuts). Decau a brom-75, amb emissió d’un positró.
– criptó-76 (76Kr; 75,925910 uma). Nucli format per 36 protons i 40 neutrons. És un isòtop inestable, amb una semivida de 5,33•104 s (15 hores). Decau a brom-76, amb emissió d’un positró.
– criptó-77 (77Kr; 76,9246700 uma). Nucli format per 36 protons i 41 neutrons. És un isòtop inestable, amb una semivida de 4460 s (74 minuts). Decau a brom-77, amb emissió d’un positró.
– criptó-78 (78Kr; 77,9203648 uma). Nucli format per 36 protons i 42 neutrons. Teòricament, decau a seleni-78, amb emissió de dos positrons, però ho fa amb una semivida superior a 3,5•1027 s (10 ordres de magnitud superior a l’edat actual de l’univers). A efectes pràctics, és un isòtop estable. Presenta una abundància relativa de 0,355%.
– criptó-79 (79Kr; 78,920082 uma). Nucli format per 36 protons i 43 neutrons. És un isòtop inestable, amb una semivida de 1,261•105 s (35 hores). Decau a brom-79, amb emissió d’un positró. Posseeix un estat metastable (79mKr) a 129,77 keV, que té una semivida de 50 s.
– criptó-80 (80Kr; 79,9163790 uma). Nucli format per 36 protons i 44 neutrons. És un isòtop estable, amb una abundància relativa de 2,286%.
– criptó-81 (81Kr; 80,9165920 uma). Nucli format per 36 protons i 45 neutrons. És un isòtop inestable, amb una semivida de 7,23•1012 s (229000 anys). Decau, per captura electrònic, a brom-81. És present en forma de traces en mostres naturals, originat a partir del bombardeig de l’alta atmosfera amb raigs còsmics. És emprat en tècniques de datació d’aigües subterrànies (*), és a dir que han romàs sense contacte amb l’atmosfera (el rang quantificador de la tècnica va de 50.000 anys a 800.000 anys). Posseeix un estat metastable (81mKr) a 190,63 keV, que té una semivida de 13,1 s, i que bé decau a l’estat basal (99,975%) o, directament (0,025%) a brom-81.
– criptó-82 (82Kr; 81,9134836 uma). Nucli format per 36 protons i 46 neutrons. És un isòtop estable, amb una abundància relativa de 11,593%.
– criptó-83 (83Kr; 82,914136 uma). Nucli format per 36 protons i 47 neutrons. És un isòtop inestable, amb una abundància relativa de 11,500%. En bona mesura, la seva presència a la Terra deriva de la desintegració d’isòtops radioactius pesants, de la fissió dels quals és producte. Posseeix dos estats metastables, un a 9,4053 keV (83m1Kr; amb una semivida de 1,544•10-7 s) i un altre a 41,5569 keV (83m2Kr; amb una semivida de 6590 s).
– criptó-84 (84Kr; 83,911507 uma). Nucli format per 36 protons i 48 neutrons. És un isòtop estable. És l’isòtop més abundant, amb una freqüència de 56,987%. En bona mesura és producte de la fissió d’isòtop radioactius pesants. Posseeix un estat metastable (84mKr) a 3236,02 keV, amb una semivida de 1,89•10-6 s.
– criptó-85 (85Kr; 84,9125273 uma). Nucli format per 36 protons i 49 neutrons. És un isòtop inestable, amb una semivida de 3,401•108 s (11 anys). Decau a rubidi-85, amb emissió d’un electró. Producte de fissió d’isòtops radioactius pesants (urani, plutoni) i de la irradiació de l’atmosfera amb raigs còsmics, és present en traces en mostres naturals. Els assaigs d’armes nuclears dels anys 1950 comportaren, a través de la fissió d’urani i de plutoni, un alliberament notable a l’atmosfera de 85Kr. Encara que després del tractat del 1963 que limitava aquests assaigs, la taxa d’augment minvà, també cal comptar l’alliberament de 85Kr associat als usos civils de l’energia nuclear. Així s’explica l’heterogeneïtat del contingut de 85Kr en l’atmosfera, que és un 30% superior en la zona àrtica respecte de la zona antàrtica. És emprat, juntament amb el 81Kr en tècniques de datació d’aigües subterrànies. Posseeix dos estats metastable, un a 304,871 keV (85m1Kr; amb una semivida de 1,613•104 s; i que decau en 78,6% a rubidi-85 i en un 21,4% a l’estat basal) i un altre a 1991,8 keV (85m2Kr; amb una semivida de 1,6•10-6 s).
– criptó-86 (86Kr; 85,91061073 uma). Nucli format per 36 protons i 50 neutrons. Teòricament decau a estronci-86, amb emissió de dos electrons. La semivida, però, seria tan llarga que, a efectes observacionals, és un isòtop estable. La seva abundància relativa és de 17,279%. En bona mesura és producte de la fissió d’isòtops radioactius pesants.
– criptó-87 (87Kr; 86,91335486 uma). Nucli format per 36 protons i 51 neutrons. És un isòtop inestable, amb una semivida de 4580 s (76 minuts). Decau a rubidi-87, amb emissió d’un electró.
– criptó-88 (88Kr; 87,914447 uma). Nucli format per 36 protons i 52 neutrons. És un isòtop inestable, amb una semivida de 1,02•104 s (3 hores). Decau a rubidi-88, amb emissió d’un electró.
– criptó-89 (89Kr; 88,91763 uma). Nucli format per 36 protons i 53 neutrons. És un isòtop inestable, amb una semivida de 189 s (3 minuts). Decau a rubidi-89, amb emissió d’un electró.
– criptó-90 (90Kr; 89,919517 uma). Nucli format per 36 protons i 54 neutrons. És un isòtop inestable, amb una semivida de 32,32 s. Decau a 90mRb, amb emissió d’un electró.
– criptó-91 (91Kr; 90,92345 uma). Nucli format per 36 protons i 55 neutrons. És un isòtop inestable, amb una semivida de 8,57 s. Decau a rubidi-91, amb emissió d’un electró.
– criptó-92 (92Kr; 91,926156 uma). Nucli format per 36 protons i 56 neutrons. És un isòtop inestable, amb una semivida de 1,840 s. Decau normalment (99,96%) a rubidi-92 (amb emissió d’un electró) o, alternativament (0,033%), a rubidi-91 (amb emissió d’un neutró i d’un electró).
– criptó-93 (93Kr; 92,93127 uma). Nucli format per 36 protons i 57 neutrons. És un isòtop inestable, amb una semivida de 1,286 s. Decau majoritàriament (98,05%) a rubidi-93 (amb emissió d’un electró) o, alternativament (1,95%), a rubidi-92 (amb emissió d’un neutró i d’un electró).
– criptó-94 (94Kr; 93,93436 uma). Nucli format per 36 protons i 58 neutrons. És un isòtop molt inestable, amb una semivida de 0,210 s. Decau majoritàriament (94,3%) a rubidi-94 (amb emissió d’un electró) o, alternativament (5,7%), a rubidi-93 (amb emissió d’un neutró i d’un electró).
– criptó-95 (95Kr; 94,93984 uma). Nucli format per 36 protons i 59 neutrons. És un isòtop molt inestable, amb una semivida de 0,114 s. Decau a rubidi-95, amb emissió d’un electró.
– criptó-96 (96Kr; 95,94307 uma). Nucli format per 36 protons i 60 neutrons. És un isòtop molt inestable, amb una semivida de 0,080 s. Decau a rubidi-96, amb emissió d’un electró.
– criptó-97 (97Kr; 96,94856 uma). Nucli format per 36 protons i 61 neutrons. És un isòtop molt inestable, amb una semivida de 0,063 s. Decau bé a rubidi-97 (amb emissió d’un electró) o a rubidi-96 (amb emissió d’un neutró i d’un electró).
– criptó-98 (98Kr; 97,95191 uma). Nucli format per 36 protons i 62 neutrons. És un isòtop molt inestable, amb una semivida de 0,046 s.
– criptó-99 (99Kr; 98,95760 uma). Nucli format per 36 protons i 63 neutrons. És un isòtop molt inestable, amb una semivida de 0,040 s.
– criptó-100 (100Kr; 99,96114 uma). Nucli format per 36 protons i 64 neutrons. És un isòtop molt inestable, amb una semivida de 0,01 s.
– criptó-101 (101Kr). Nucli format per 36 protons i 65 neutrons. És un isòtop molt inestable, amb una semivida de poc més de 6,35•10-7 s. Decau bé a rubidi-99 (amb emissió de dos neutrons i un electró), a rubidi-100 (amb emissió d’un neutró i d’un electró) o a rubidi-101 (amb emissió d’un electró). Fou detectat per primera vegada a final del 2011.

L’energia d’ionització és l’energia necessària per arrencar un electró d’un àtom neutre. Els valors més elevats els presenten els gasos nobles, si bé d’una manera decreixent de període en període

L’àtom neutre de criptó conté 36 electrons, amb una configuració basal d’escorça de 1s22s22p63s23p63d104s24p6. És una configuració completa per a les quatre primeres capes de l’escorça electrònica. Això el situa com l’element del grup 18 (gasos nobles) per al període 4, que ell mateix clou. L’estat d’oxidació més habitual és 0, encara que hom l’ha descrit formant compostos amb estats d’oxidació de +2 i +1. El radi de Van der Waals és de 2,02•10-10 m.

Gas criptó en tub de descàrrega. El color de descàrrega no sols depèn de les propietats físiques del criptó, sinó també dels paràmetres de descàrrega i del material de les parets del propi tub

En condicions estàndards de pressió i de temperatura, el criptó es troba en forma de gas elemental monoatòmic (Kr). La densitat a 273 K i 101325 Pa és de 3,749 kg•m-3. La transmissió del so a 296 K és de 220 m•s-1.

En condicions estàndards de pressió, el criptó liqua a 119,93 K. En el punt d’ebullició, la densitat del criptó líquid és de 2413 kg•m-3. La transmissió del so en el criptó líquid és de 1120 m•s-1.

En condicions estàndards de pressió, el criptó solidifica a 115,78 K. El criptó sòlid, de color blanc, adopta una estructura cristal•lina cúbica centrada en les cares.

Hom coneix tan sols un grapat de compostos químics amb criptó. El més conegut és el difluorur de criptó (KrF2). Aquest compost, en condicions estàndards de pressió i de temperatura, es presenta com un sòlid incolor. La majoria dels altres compostos resulten de reaccions del KrF2. Així, hom ha descrit enllaços del criptó amb l’oxigen (Kr(OTeF5)2) i amb el nitrogen ([HC≡N-Kr-F]+). També s’han descrit anions poliatòmics amb l’hidrogen (KrH+) i amb l’argó (ArKr+).

L’abundància del criptó de l’univers és condicionada pels processos de nucleosíntesi estel•lar, per la diversa estabilitat dels seus isòtops, i per les reaccions de fissió d’isòtops radioactius més pesants. Com correspon als elements de nombre Z parell, el criptó és més abundant que els elements que el flanquegen en la taula periòdica, el brom i el rubidi. Dels elements de Z inferior també supera a l’arsènic i al beril•li. Dels elements de Z superior no n’hi ha cap de major abundància atòmica. En el Sistema Solar, per cada àtom de criptó hi ha més de 180000 de silici.

Com a element atmòfil, la presència en els planetes rocallosos, com la Terra, és extraordinàriament reduïda (de l’ordre de 1 part de 1010 pel que fa a l’escorça continental). Encara que produït contínuament com a resultat de la fissió d’isòtops radioactius pesants, fonamentalment d’urani, el criptó produït es perd també contínuament en l’exosfera.

La concentració en la hidrosfera depèn dels bescanvis de l’atmosfera. La concentració oceànica de criptó es calcula en 0,21 mg•m-3.

En termes de concentració relativa en el nostre planeta, el criptó assoleix la màxima abundància en l’atmosfera. En termes de volum, el criptó suposa 1,10 ppm. La dotació atmosfèrica de criptó té pèrdues, per bé que molt minses, a través de l’exosfera, i s’alimenta de les aportacions litosfèriques que deriven de la radioactivitat natural. La concentració atmosfèrica de criptó en el pol nord s’estima superior en un 30% a la del pol sud, cosa que s’atribueix, si més no en part, a l’existència de fons antropogèniques lligades a les centrals nuclears.

La concentració en la biosfera és, aparentment, la determinada pels bescanvis passius amb la hidrosfera i l’atmosfera. No es coneix cap rol fisiològic del criptó ni de cap altre gas noble.

El criptó, com altres gasos inerts, és classificat com un gas asfixiant. Ho és per desplaçament físic, i no pas per cap propietat tòxica. L’efecte asfixiant del criptó es pot estimar a través de la seva potència narcòtica, que és set vegades superior a la de l’aire.

Aplicacions del criptó

El criptó s’obté a través de la destil•lació fraccionada de l’aire liquat. Aquesta font determina el preu mitjà del criptó que és, per termes generals, dos ordres de magnitud superior al preu de l’argó.

Muntatge de tubs de descàrrega de criptó. L’existència de múltiples línies d’emissió fa que, encara que les més fortes siguin en la banda del verd i del groc, la llum del criptó sigui força blanca

L’aplicació més generalitzada de l’argó és la que té a veure amb l’emissió de llum. Podem esmentar:
– l’ús en rètols lluminosos. En solitari o, més comunament, barrejat amb altres gasos, és utilitzat per a confeccionar tubs que emeten colors del verd al groc. Molt sovint, els anuncis de “neó” de colors llampants es basen més en el criptó que no en el neó. Al capdavall, la densitat de potència lluminosa del criptó és superior a la del neó en la zona vermella de l’espectre.
– l’ús en bombetes de flaix en màquines fotogràfiques, especialment en aplicacions de fotografia d’alta velocitat.
– làsers vermells de criptó

El criptó també és emprat en la confecció d’atmosferes inerts per a diferents aplicacions:
– hom empra barreges d’argó i de criptó com a atmosfera de làmpades fluorescents. L’ús de gasos nobles, d’una banda redueix el consum energètic d’aquestes làmpades, bo i que de l’altra banda en redueix l’emissió lluminosa i augmenta el cost global.
– el criptó, sol o barrejat amb xenó, és emprat en l’atmosfera de làmpades incandescents. Per a aquest ús, no obstant, l’argó ha estat sempre preeminent, pel seu menor preu. L’atmosfera de criptó, en tot cas, permet reduir l’evaporació del filament de tungstè i allargar la vida de la bombeta quan aquesta opera a temperatures molt elevades. Les bombetes de criptó emeten una coloració més blavosa que les d’argó.

El criptó-83, amb un spin nuclear de 9/2+, és emprat en tècniques d’imatge per ressonància magnètica de vies respiratòries. El 83Kr hiperpolaritzat (Pavlosvskaya et al. 2005) pot servir com a contrast, en la distinció entre superfícies hidrofòbiques i hidrofílies de les parets respiratòries.

En tomografia computeritzada, barreges de criptó i xenó permeten aprofitar les propietats del xenó en l’exploració regional de la ventilació sense que es produeixen els efectes anestèsics de l’ús de xenó pur.

El criptó-85, isòtop radioactiu de síntesi, ha estat emprat en diverses aplicacions, com ara en els circuits elèctrics de propulsors a reacció, en oferir uns nivells d’ionització consistents.

El criptó líquid ha estat emprat en la construcció de calorímetres electromagnètics quasi-homogenis, utilitzats en experiments de física de partícules. Per exemple, l’experiment NA48 emprà un calorímetre amb 27 tones de criptó líquid. Aquestes aplicacions són limitades a casos on els paràmetres del criptó (radi de Molière de 47 mm) són més atractius que l’argó, que és el que hom utilitza més habitualment en aquests calorímetre.

Calorímetre de criptó

Els làsers de difluorur de criptó (KrF2) han tingut rellevància en la recerca sobre l’energia nuclear de fusió. El KrF2 pot ser sintetitzat, entre d’altres mètodes, per la irradiació UV sobre una barreja de gasos fluor i argó a temperatures de 4 K. El KrF2 és estable a temperatures de fins a 195 K. El làser de KrF2 té una longitud d’ona de 248 nm, és a dir en la banda de l’ultraviolat profund.

Arxivat a Ciència i Tecnologia
%d bloggers like this: