La revolució de la vàlvula de buit

"Philips 529 HU", de  Dennis van Zuijlekom, Flickr

“Philips 529 HU”, de Dennis van Zuijlekom, Flickr

Tot i que avui en dia les vàlvules o tubs de buit com els que es poden veure a la imatge, corresponent a l’interior d’un antic receptor de ràdio dels anys 30, siguin uns components electrònics superats en la majoria d’aplicacions, van ser els responsables de l’auge de l’electrònica de la primera meitat del segle XX fins que, a partir dels 50, un nou component, de menor tamany, consum i molt més barat, els transistors, les anirien substituint gradualment.

Les vàlvules de buit basaven el seu funcionament en l’efecte d’emissió termoiònica reportat inicialment per Frederick Guthrie el 1873 i, més tard, per Thomas Alva Edison que, encara que no fou capaç d’explicar a nivell físic el fenomen ni de comprendre’n exactament les possibilitats, per si de cas el va patentar el 1884 amb el nom d’Efecte Edison. L’efecte es produïa en escalfar un metall en el buit o en un entorn gasós a baixa pressió, com podia ser el filament d’una làmpada, i consistia en l’emissió d’electrons.

El 1904 John Ambrose Fleming va situar una placa metàl·lica polaritzada positivament o ànode a certa distància del metall calent o càtode que estava emetent electrons, amb la qual cosa tancava el circuit elèctric. La gràcia del dispositiu era que el corrent tan sols es produïa quan es polaritzava negativament el càtode i positivament l’ànode i no si es feia a l’inrevés, ja que el metall fred era incapaç d’emetre electrons al buit, permetent el pas del corrent tan sols en un sol sentit, fent les funcions de díode.

El 1906 Lee de Forest va afegir-hi un tercer element, una reixeta metàl·lica entre el càtode i l’ànode. Si la reixeta  es polaritzava positivament afavoria l’emissió d’electrons del càtode cap a l’ànode, travessant-la, i si la reixeta es polaritzava negativament frenava l’emissió d’electrons. És a dir que, la tensió aplicada a la reixeta controlava la circulació de corrent entre càtode i ànode fent les funcions que més endavant farien els transistors. El dispositiu es va anomenar tríode i ràpidament va revolucionar l’electrònica del moment possibilitant aplicacions fins aleshores impensables.

El nombre i les variants dels tubs de buit disponibles va créixer ràpidament incorporant més càtodes, més reixetes de control, diverses unitats dins del mateix tub de vidre de manera que una mateixa vàlvula podia contenir al seu interior per exemple dos díodes o dos tríodes o una combinació d’ambdues funcions o d’altres.

Alguns encara recordareu aquelles ràdios antigues a vàlvules que calia engegar i esperar-se una estoneta per a que els filaments s’escalfessin i poguessin començar a funcionar.

Oriol López

Quant a

M'agrada llegir i el món de la tecnologia

Tagged with: , , , ,
Arxivat a Ciència i Tecnologia
2 comments on “La revolució de la vàlvula de buit
  1. joanbonetm ha dit:

    Molt bon article, per tractar els conceptes bàsics d’una vàlvula. És evident que tractar-les en profunditat, donaria per escriure molt i molt.

    Jo sóc un enamorat dels aparells de ràdio a vàlvules, en totes les seves variants, ja sigui regeneratiu, de reacció, superheterodí… A l’edat de 12 anys, em vaig sentir atret per aquests aparells i vaig començar a adquirir-ne uns quants, rescatats dels antics drapaires. Aleshores, es podien adquirir a un preu molt baix, perquè no es valoraven.

    Això, em va portar a estudiar el seu funcionament, que vaig aprendre de forma autodidacta, fins que les ganes d’aprendre, em va portar a estudiar-ne la tècnica en profunditat. Des dels origens de la meva afició, no he deixat de reparar-ne, per propi gaudi i per persones properes, que volen tornar a sentir aquell aparell que els hi porta tans records.

    Felicitats per la teva tasca!

    Salutacions.

    • Oriol López ha dit:

      Cert, és una tecnologia fascinant que donaria per a escriure’n molt més i per a moltes hores d’estudi i de gaudi. Gràcies pel teu comentari, Joan.

Els comentaris estan tancats.

%d bloggers like this: