Quan el drac mata Sant Jordi

De tant en tant torno a passejar pel meu antic barri, Collblanc, i em deixo portar per allà on les meves cames em volen fer anar. I rumio una mica en tot i mica en res fins que pràcticament sense voler es fa l’hora de sopar. Avui, però, la cosa ha anat diferent. Avui, tombo una cantonada i observo quelcom que em crida l’atenció. Una llarguíssima filera de persones s’estén per la vorera al llarg d’uns cent o cent cinquanta metres. Sembla talment que facin cua per entrar en una llibreria. Què fan? Volen comprar llibres? No pot pas ser. M’atanso a la darrera persona de la cua amb l’esperança que pugui aclarir els meus dubtes.

És un noi d’uns vint-i-cinc o trenta anys que va vestit amb l’uniforme del Caprabo.

—Dispensi, jove. —faig jo— Que em podria dir què hi passa aquí? Que regalen alguna cosa?

—Coi, que no se n’ha enterat?— em mira amb els ulls a punt de sortir de les conques.

—No, de què?

—Coi! De que han tancat l’epubcat!

—L’epubcat? Es refereix al famós web pirata on uns pirates piratejadors piratejaven llibres en català perquè uns altres pirates piratejants poguessin descarregar gratuïtament els llibres en català piratejats?

—Exactament. Algun personatge mediàtic es veu que ho va denunciar i miri, ja ens hem quedat sense!

—Està bé, però continuo sense entendre-ho. Què hi fa aquí tota aquesta gent? Que regalen els llibres de l’epubcat, en aquesta llibreria?

—No! Però si no els podem descarregar gratuïtament bé els haurem de comprar, no? Pensi que l’epubcat era l’únic web on podíem trobar llibres en català!

—M’està dient que tota aquesta gentada està fent cua per comprar llibres en català perquè ja no els poden aconseguir gratis?

—Exactament! I per a molts això és un esforç, no es pensi. Miri’m a mi mateix: ara els diners que em sobrin del meu sou quasimil·leurista un cop descomptat el lloguer, el menjar, la llum, l’aigua, el gas, el telèfon, l’assegurança, el pàrquing i la benzina del Lamborghini Aventador, els hauré d’invertir en adquirir de mica en mica tota la col·lecció de llibres que Internet em nega. Pensi que ja he parlat amb el banc per cancel·lar tots els meus dipòsits d’alta rendibilitat.

—Em deixa d’una peça.

—Res! Tot sigui per la cultura. I sobretot per la cultura en la nostra llengua. Hem de llegir i hem de llegir en català. No s’hi valen dreceres. Hem de pagar el preu que sigui, encara que hàgim de treballar el doble o el triple.  —rebla el xaval en un clar missatge de suport a les editorials.

M’allunyo del noi sense acabar de creure-m’ho encara. Tinc l’estranya impressió que m’ha pres el pèl, no sé per què. O potser he anat a parar a alguna mena d’univers alternatiu. Tant de bo hagués llegit (pagant, és clar, per descomptat, només faltaria) algun llibre de l’Stephen Hawking.

A poc a poc deixo Collblanc i arribo a Sants. La sorpresa m’assalta de nou quan em topo amb una altra cua immensa davant d’una altra llibreria. I el mateix em passa a La Bordeta. I exactament igual quan pujo cap a Les Corts. Constato, impressionat, la cua de persones de la llibreria d’El Corte Inglés, que baixa fent ziga-zaga des de la segona planta fins a peu de carrer i arriba més enllà del Palau de Congressos. M’explica una senyora que els empleats han hagut d’aturar les escales mecàniques perquè la gent que feia cua allà aprofitava per colar-se mecànicament i ja hi havia hagut més d’una batussa.

Deixo Les Corts i m’enfilo una miqueta per la Diagonal, fins a Pedralbes. Allà sembla que la gent conserva una mica més el senderi. Sí que hi ha cua en alguna llibreria, però res comparable al que he descrit fa unes ratlles.

Caminant, caminant, vaig cap a Sarrià. L’afluència de lectors àvids de nou material és notablement més baixa en aquestes zones de l’Upper Diagonal. Decideixo entrar en una petita llibreria a tocar de la Via Augusta.

Amb un cop d’ull ràpid compto tres persones esperant per pagar al mostrador de caixa i m’apropo a l’última, una senyora que deu fregar la cinquantena. Va vestida amb un abric de pell de vagin a saber quin pobre animal i una ridícula bossa de mà on jo no seria capaç d’encabir ni la clau de la bústia de casa. Ah, i ulleres de sol tipus El Chaval de la Peca. La llibreria està certament ben il·luminada, com ha de ser, però, sincerament, trobo que no n’hi ha per tant.

—Perdoni, senyora. —la saludo— Està aquí per això de l’epubcat?

¿Cómo dice? —em contesta abaixant-se les ulleres fins a mig nas per mirar-me per sobre.

Que digo que si está usted aquí por eso de las descargas de los libros.

No, gracias, no estoy interesada en que me descargue usted nada de ningún sitio.  —m’etziba.

No, me parece que no me he explicado. Digo que…

Mire, yo creo  —em talla alçant la veu— que debería usted hacer algo más normal como vender clínex o mecheros.


Llençat aquest utilíssim consell, la senyora paga un llibre titulat “Juntos Podemos” i marxa sense ni tan sols tornar a mirar-me. El llibreter m’observa de forma inquisitiva, i jo sóc més de comprar llibres electrònics, així que decideixo que és bon moment per tocar el dos.

Em dirigeixo cap a l’estació de La Bonanova dels ferrocarrils, que estic cansat, que Déu n’hi do la caminada. De camí, se m’encén la bombeta i decideixo fer un truc per verificar si tota aquesta bogeria lectora s’ha traslladat també a la vessant digital.

Telefono a Amazon España i demano per la persona responsable de vendes. Em passen amb un senyor que per la veu sembla estar tan sorprès com jo mateix. —La verdá que estoy sorprendido, sí. —declara —La verdá que sí. Antes en catalino vendíamos muy poca cosa. Nah, algún ejemplar de los grandes como Pla, Rodoreda, Sagarra, Guimerà, Verdaguer o Màrius Carol, pero ahora las ventas de escritores que parecía que no conocía ni el Tato se han disparao como la espuma, oye. Es pa flipar. Bueno, namás te diré que se nos ha caío el servidor ya un par de veces porque se conoce que no ha podío aguantar tantas conexiones y tantas transacciones monetarias. Esta gente se tié que estar forrando.

Sobrepassat per tot plegat, agafo el ferrocarril i després d’un parell de transbordaments arribo a casa. La meva senyora no es creu l’epopeia llibretera que li explico mentre em trec la jaqueta al rebedor. Em pregunta si a Collblanc m’he retrobat amb velles amistats. M’ensuma l’alè. Evidentment, em faig l’ofès i li dic que no, que només he caminat i caminat i que no he tingut temps de retrobar-me amb ningú. M’ensuma la jaqueta i m’ensuma entremig dels dits. Cansat de tanta ensumamenta, la deixo palplantada i me’n vaig cap a la tele. Poso el 3/24.

Ahà, tal com m’esperava, al canal de notícies aborden el tema sota un rètol pampalluguejant d’ÚLTIMA HORA. Una reportera parla en connexió en directe des del carrer, just davant del que sembla un concessionari de cotxes esportius.“El tancament del web pirata de pirates piratejadors que piratejaven llibres en català i posteriorment els penjaven perquè altres pirates piratejants poguessin descarregar-los il·legalment, ha generat ja milions d’ingressos per als malaurats escriptors catalans que fins ara malvivien sota els ponts de Catalunya”. Un brogit eixordador interromp la locució de la noia i un cotxe groc llampant apareix al seu darrere, per la dreta de la imatge. És un Ferrari, diria jo, tot i que de cotxes no hi entenc un borrall.

El cotxe s’atura. La reportera es gira. La capota comença a baixar. La meva senyora exclama “i ara!“. La càmera se centra en la persona que hi ha al volant. Es veuen uns cabells grisosos i ondulats. Es veu un cigar havà que fumeja, llarg, gruixut, recte, fixat a la boca d’un senyor que ensenya les dents. Hi ha una picada d’ullet a la reportera. Hi ha una ganyota que fa caure la cendra de l’havà. Hi ha un peu que trepitja a fons l’accelerador. Torna el brogit eixordador. De zero a cent en no-sé-quants segons.

“Vaja, el senyor Monzó no ha volgut fer declaracions”, explica la reportera.

Quant a

Rojoseparatista animalista de Barsalona. Can Fanga. Catalunya. Reino de España.

Arxivat a Altres
6 comments on “Quan el drac mata Sant Jordi
  1. rexval ha dit:

    L’enhorabona. M’ha agradat molt el relats, que m’ha fet pensar en la ciència-ficció d’en Pedrolo i “El mecanoscrit del segon” origen. El que n´és ficció, sinó trita realitat és el tema de l’IVA. En els llibres de text és el màxim, el 21 % mentre que en la resta dels llibre es manté al 4 %. Per què? Molt senzill. L’estat vol traure diners d’on siga, fins i tot de productes bàsic. Un llibre de mates d’un nano por costar-te més de 30 E per culpa de l’IVA i dels preus abusius de les editorial. Aquestes empreses, que paguen una misèria als autors – això dels drets d’autors té molt de falàcoa – viuen dels llibres de text – que haurien de ser gratuïts – el 80% del negoci editorial en aquest país consisteix a vendre llibre de tex, qie són d’pbligada compra. La gent no llig, estem molt per davall de la mitja d’un país culte. Per això els llibres per plaer – els que no són de text – no tenen l’IVA pujat. Els famosos es tirarien damuny de Wert. Els pares s’han de fotres i gastar-se uns 300 E per fill en edat escolar. Que bonic, oi? Doncs bé. Sóc mestre en una escola pública on les famílies són molt pobres. Molts xiquets no tenenllibres. Sos pares no poden comprar-los. Les beques de llibre són pura utopia. Quasi tots porten – portaven – llibre de germans o amics anteriors. Wert, per afavorir les editorials, ha canviat els textos perquè “s’adequaren” a la seua llei. Ja dic, sense llibres – abanda de sense esmorzar – Una vergonya. En canvi si vols comprar-te un llibre pornogràfic, l’IVA és del 4 %. D’això se’n diu “món a l’inrevés”. Tant de bo caiguen aquests senyors en les properes eleccions.

    Regó, mestre de xiquets que ni porten llibre ni els mestres poden fotocopiar so pena d’infringir el sagrat copyright i els falsos drets d’autors.

    • elbixo ha dit:

      Celebro que li hagi agradat el petit relat.

      Vostè té molta raó en tot això que explica tan lúcidament.

      • didaclopez ha dit:

        Ciència-ficció? Pensava que era una crònica!

        • elbixo ha dit:

          Desgraciadament no ho era. Desgraciadament per als monzons, vull dir.

          • rexval ha dit:

            Molt irònic, sí. De vegades és molt difícil saber què és real. Els llibres de Monzó and company sols tenen un 4 % d’IVA – així Wert s’assegura que no parlen malament d’ell – en canvi els textos escolars estan supercarregats al 21 %. M’agradaria saber l’opinió dels mozons sobre el tema.

            Salut

  2. rexval ha dit:

    La propietat privada és sagrada; la vida humana, no. Quanta gent ha a nat a presó pels qui s’han suïcidat perquè el banc s’ha quedat el pis, per no tindre per mejar, etc. o senzillament s’ha mor perquè la pastilleta que podria haver-los salvat la vida tenia preus astronòmics i no entrava en la SS, que no solament vol dir “Seguridad Social”. Hipòcrites i lladres. El senyor que dirigia la SGAE un tal Teddy Bautista, tant de condenar la pirateria resulta que qui furtava era ell, directament de la caixa dels que dia protegir.Els “drets d’autor de la Bíblia qui els cobra, el Papa, el capellà del poble, algun evangelista o la Santíssima Trinitat al complet?

Els comentaris estan tancats.

Ciència i Tecnologia al Twitter

Subscriviu-vos-hi gratuïtament i rebreu els nous articles al vostre correu!

RSS
RSS
%d bloggers like this: