El titular que el ens ha deixat el darrer baròmetre del CEO és el següent:
I no m’estranya, sincerament. Perquè tot i que no és cap secret que la clau de volta per guanyar la independència la tenen els indecisos i aquells independentistes forjats “a última hora” a cop de veure que la Catalunya justa i pròspera on voldrien viure no té cabuda a Espanya, nosaltres ens encaparrem dia a dia a posar-los les coses ben difícils. Així doncs, una persona l’opinió de la qual és quelcom com ara “la independència? Sí, segurament estaria bé, potser ens aniria millor, sí, però ara mateix hi ha coses més importants” el 27S podrà triar si votar una llista unitària i transversal que li garantirà una independència de la qual no les acaba de tenir totes (i les altres coses ja les decidirem més endavant, que ara no toca) o si votar una de les moltes candidatures de l’unionisme, que es presentarà en totes les formes i colors possibles.
L’unionisme, la permanència a Espanya, coparà tot l’espectre ideològic: des del federalisme al centralisme recalcitrant passant per un procés constituent —espanyol, és clar— o una reforma de la Constitució; des de preteses noves esquerres alternatives que van de bracet dels ecologistes, fins a la dreta hereva del franquisme. Nosaltres no, nosaltres busquem la transversalitat. Tots a una. Molt bé. Queda molt maco. Però la transversalitat només abraça tots els que ja són a dins. Per als que dubten si entrar-hi o no, la transversalitat és una cortina que els impedeix de veure què es trobaran a l’altra banda. Per sort, som a temps encara de recapacitar. Som a temps encara de deixar de fer el ridícul i de presentar-nos el 27S ben units en la diversitat i no en la transversalitat. Per anar ben units només cal un punt en comú en cada programa de cada partit independentista, un compromís idèntic al programa de cada formació.
El baròmetre del CEO només és la primera alerta que ens hem desviat una mica del rumb. Podem ignorar-la, i tant, però aleshores no tindrem cap dret a posar el crit al cel quan ens adonem que per donar una altra passa ens caldrà esgotar la propera legislatura espanyola i demostrar empíricament, per fi, que a Espanya no hi cap cap federalisme ni cap plurinacionalisme que pugui resoldre, ni tan sols intentar-ho, el “problema català”.
Bixo.
http://elblocdelbixo.blogspot.com
Rojoseparatista animalista de Barsalona. Can Fanga. Catalunya. Reino de España.
Des de la Mediterrània 
M’ha agradat el seu article. És veritat tot allò que expressa. Miri, si em permet, jo voldria estendre’m un xic més. Vegem, com molt bé diu Vostè en aquella transversalitat de la qual tan se’n omplen la boca els partits afins a la independència, són aquells que ja hi som, i que per tant la seva fita, seria convèncer aquells unionistes que amb una bona pedagogia, possiblement canviessin llur opció.
Però com volen aquests polítics, politicastres per a mi, convèncer els indecisos, si l’única cosa que saben fer barallar-se i marcar paquet, com els gossos quan pixen per les cantonades, per marcar territori.
Els qui estem imbuïts per una ideologia, ja sabem a qui haurem dea votar, o per quina opció votar. Però aquella part de la societat, que per ideologia votarien opcions espanyolistes, si en comptes de barallar-se comencessin a explicar-los que les pensions es cobraran igualment, i que amb una mica de sort potser fins i tot s’augmentarien un xic. Que la sanitat i l’ensenyament, i la cultura, i el transport i, en resum la nostra qualitat de vida, es milloraria en no poder espoliar-nos els 16.000 milions d’euros mensuals des de can madrit.
És vergonyós que encara ahir, vair escoltar en algun lloc de la televisió o d’alguna emissora, no ho recordo ara, encara hi havia persones que preguntaven si les pensions les cobrarien.
M’avergonyeixo dels partits polítics que tenim, i ells, només ells, seran els culpables del nostre fracàs. Fracàs que si arriba, cal que Déu ens agafi confessats, perquè des de can madrit, llavors pla s’abocaran sobre nosaltres, i la gota malaia, serà poc davant del què se’ns farà.
Salutacions.
Totalment d’acord en això que diu. Ara bé, tampoc caldria donar la culpa de tot, d’absolutament tot, als polítics. Els moviments de l’anomenada “societat civil” també els fan el joc amb la martingala de la “llista unitària” i en lloc de posar les coses a lloc, continuen organitzant festives cercaviles pels carrers de Barcelona. N’hi ha per llogar-hi cadires.
Potser té raó Vostè amb aquest apunt que ha fet. Però si els polítics, insisteixo, politicastres, fessin la seva feina com haurien de fer, lluitar per i per al poble, que suposo que per això se’ls va votar, no hi hauria cap necessitat de llistes úniques ni altres punyetes. Ja vindrà el moment, el dia i l’hora quan en el procés constituent, es fotin els plats pel cap. ara, és l’hora, ho diu aquell eslògan, i el què han de fer, és arremangar-se i deixar els seus paquets penjats a la porta del bany. Jo hi tant, si perdem aquest tren, els maleiré amb tot el meu cor i fins i tot des de l’altre barri, perquè el què fan és immoral, puix estan jugant amb el sentiment de les persones i més d’aquelles que per la seva edat ja mai més tindran una altra oportunitat de veure el seu somni realitzat.