Maestrat històric

bandera-de-sant-mateu.jpg

Bandera de Sant Mateu del Maestrat

Per un encàrrec que eixirà prompte a la llum, he hagut de pensar sobre el Maestrat històric. L’estat de la qüestió està a hores d’ara bastant embarrancat, si embarrancar en sentit històric pot concebre’s encara que només siga  com a metàfora del que es vol dir. Hi ha més d’un enfocament per abordar-la, la qüestió. El que interessa aquí i ara és de veure què entenem avui per Maestrat històric i quina continuïtat té a dia d’avui.

El reconeixement administratiu actual consisteix en dues demarcacions territorials homologades de segon grau per part de la Generalitat: l’Alt Maestrat i el Baix Maestrat. Aquestes entitats van ser delimitades en l’informe emès el 1987 de resultes del decret 170 de 28 d’octubre de 1985, en què la Generalitat demanava a la Conselleria d’Administració Pública per una eventual “creació de demarcacions funcionals amb incidència en el territori de la Comunitat Valenciana”. L’informe va ser fet tot establint una gradació de demarcacions territorials. En els 19 anys següents de vigència de l’estatut d’autonomia de 1982, que contemplava la creació d’una llei de comarcalització que havia de ser aprovada per majoria absoluta, no es va emprendre cap acció al respecte. El 2006, el nou estatut d’autonomia elevava aquesta majoria als dos terços de les Corts. En conseqüència, malgrat el manteniment de la possibilitat de comarcalització, els articles que tracten aquest aspecte de la legislació valenciana poden considerar-se lletra morta, sense cap efecte. Algú s’imagina que això puga produir-se en els propers temps? Així és que la delimitació existeix sobre el paper d’un informe de 1987, els municipis han mancomunat serveis que s’han de prestar d’aquesta manera a falta d’altres mitjans i les comarques valencianes, que són una realitat social molt viva, estan mancades de la rellevància i el contingut polítics que acumulen les diputacions provincials, institucions creades per l’estat liberal espanyol al segle XIX, sobre la qual estructura ha descansat per molt de temps la seua organització territorial.

Maestrat

El Maestrat històric és el territori corresponent al senyoriu patrimonial del mestre de Montesa, conegut històricament com a Maestrat Vell de Montesa. Va constituir-se el 1317, quan Jaume II va crear l’orde a causa de la desaparició de l’orde del Temple i hi va adscriure els territoris del Regne de València que eren feus d’aquest orde desaparegut i del de l’Hospital. D’aquesta manera, el Maestrat Vell va configurar-se a partir de set demarcacions depenents de castells: Cervera, Peníscola, Xivert,  Polpís, Les Coves, Ares i Culla. A més del Maestrat Vell, l’orde posseïa el Maestrat Nou, a l’Horta de València, i el castell de Montesa (Costera), que n’era la seu. El 1592, el rei Felip II de Castella va incorporar els béns de Montesa a la corona, de manera que l’orde va perdre la seua jurisdicció directa sobre el territori.

En les comarques actuals de l’Alt Maestrat i el Baix Maestrat de l’informe de 1987 no hi ha alguns pobles que pertanyen al Maestrat històric i que van ser incorporats a la Plana Alta i l’Alcalatén: Les Coves de Vinromà, la Sarratella, la Torre d’en Doménec i Vilanova d’Alcolea van pertànyer al castell de les Coves i van ser adscrits el 1987 a la Plana Alta; Atzeneta del Maestrat, Benafigos i Vistabella del Maestrat van pertànyer a la setena de Culla i van ser adscrits el 1987 a l’Alcalatén. També hi ha, en l’informe de 1987, algunes incorporacions sense base històrica: Vilafranca a l’Alt Maestrat i la Tinença de Benifassà al Baix Maestrat. Vilafranca pertany als Ports per la vinculació històrica amb Morella; la Tinença de Benifassà sempre va ser feu privatiu de l’abat del monestir.

Entre 1592 i 1987 hi ha alguns altres esdeveniments que intervenen en aquesta història. Després de l’abolició del feudalisme a començaments del segle XIX, pel qual es regien els pobles i el territori del Maestrat històric, en la primera guerra carlina o dels Set Anys (1833-1840), el general carlí Ramon Cabrera, mitjançant la creació d’una comandància, va establir la denominació Maestrazgo per als territoris que va arribar a controlar militarment: els Ports de Morella i l’Alt Maestrat, part de les Terres de l’Ebre, el Baix Aragó, part de la Serranía de Conca i algunes comarques valencianes, entre les quals el Baix Maestrat. De resultes d’aquesta extensió, va consolidar-se una ampliació imprecisa de l’abast del terme, castellanitzat, que, al cap del temps, havia d’incloure els Ports i el Baix Aragó.

Arribem a la segona meitat del segle XX. El 1972 el turisme era un fenomen que començava a tenir implantació i rellevància econòmiques. Es crea, de la mà de les diputacions provincials de Castelló i Terol, la Mancomunidad Turística del Mestrazgo, per a la promoció conjunta d’un territori a cavall de les dues províncies, que inclou els municipis que, per dir-ho d’alguna manera, bonament s’hi volen afegir. La mancomunitat, un engendre franquista, es basava en “arrels històriques comunes” que partien de la idea que a l’Edat Mitjana els territoris que hi participaven havien quedat sota la jurisdicció de “maestres” d’ordes militars que havien participat en la conquesta territorial als regnes de taifes musulmans. Aquesta argumentació per relacionar territoris que antigament havien pertangut no a ordes militars diferents sinó a regnes diferents, amb furs diferents, va donar lloc a una mistificació identitària que va durar fins que, al 2012, després d’anys d’inactivitat i baixes de municipis que hi havien estat adscrits, la mancomunitat va ser dissolta.

Mentrestant, el 2003, el Consejo General de Aragón estableix per llei la comarcalització del territori aragonès. Entre aquestes comarques, s’oficialitza la del Maestrazgo, amb seu a Cantavella, significativament un altre dels bastions principals de Cabrera, juntament amb Morella, durant la primera guerra carlina. D’aquesta manera, un territori que originalment no s’anomena així, pren el topònim del Maestrat original amb consistència administrativa reconeguda. Aprofundint una mica més, trobem que el topònim Maestrazgo es manté en l’anomenat Parque Cultural del Maestrazgo, una entitat turística que agrupa 43 municipis de sis comarques, en el que sembla ser la continuació terolenca de la mancomunitat franquista.

Aquesta utilització turística Aragó endins ha tingut el seu contrareflex costaner en la marca Costa del Azahar, avui abandonada per l’administració valenciana en favor de Castellón Mediterráneo. La designació del litoral del Maestrat històric com a Costa del Azahar o Costa Azahar, designació que englobava tot el litoral provincial, ha estat històricament un altre element que ha incidit en la identificació del Maestrat, sobretot de cara a la identificació que n’han fet els turistes.

455____mola-ares-maestrat-evadirte_208

Ares del Maestrat. Foto: evadirte.com

Per l’ampliació i l’ús que el terme Maestrazgo ha adquirit a l’Aragó i pel desdibuixament del terme “Maestrat” que altres denominacions turístiques com ara Costa de Azahar han suposat, avui la consistència referencial del terme “Maestrat” resulta com a poc confusa fins i tot per a la majoria dels habitants del seu territori històric. A més de la pseudolegitimació que va fer la Mancomunidad Turística del Maestrazgo franquista hi ha algunes altres causes que contribueixen a distorsionar la qüestió.

Després de més de 30 anys d’escola valenciana és com si aquest tema, com tants altres de la Història pròpia, no hagués format mai part dels continguts a aprendre, almenys als establiments educatius dels pobles que en formen part. L’esbós d’ordenació de 1987, que és el que al final ha resultat operatiu quan la Generalitat ha hagut de pensar estratègies d’articulació territorial, deixa fora de l’Alt Maestrat alguns pobles que fins i tot incorporen el nom en el seu topònim oficial (Vistabella i Atzeneta) i n’inclou d’altres que no hi han pertangut mai (Vilafranca). Per acabar-ho d’embolicar, en aquest darrer cas, la Gran Enciclopèdia Catalana opta pel topònim “Vilafranca del Maestrat”, sense més base que l’informe de 1987, i proporciona com a formes secundàries “Vilafranca del Sit” i “Vilafranca del Saït”, traducció de Villafranca del Cid, que també respon a una mistificació. I això que el topònim oficial ja fa anys que és Vilafranca, i prou. La mateixa estratègia d’articulació territorial dissenyada per l’anterior administració de la Generalitat, que hem esmentat, situa el Baix Maestrat amb Els Ports en una mateixa àrea funcional i inclou l’Alt Maestrat en l’àrea funcional de Castelló. Podria resultar molt innovador si no fos que curiosament aquesta delimitació talla amb molt poc marge de diferència exactament pels límits de les diòcesis de Tortosa i Castelló-Sogorb, establits durant la dictadura…

En aquest panorama, en què la comarcalització del mandat estatutari és lletra morta, les administracions han anat fent la seua segons els ha convingut. Com es dedueix de l’establiment de les àrees funcionals de 2010 per part de la Generalitat, el criteri general emprat fa únicament referència a la planificació del desenvolupament hipotètic del territori en atenció a les infraestructures de comunicació, sobretot pensant que potser un dia existirà un eix mediterrani ferroviari i l’autovia A-7 serà una realitat. Això pel que fa a l’àrea estricta d’Els Ports-Maestrat. A sí, me n’oblidava: també hi ha la il·lusió d’una A-68 que substituïsca l’N-232. En fi, per projectes que siga. Pel que fa a la Diputació de Castelló, el caràcter plenipotenciari d’aquesta administració pròpia d’un estat centralista, apte per a l’exercici d’un poder caciquil, tal com demostra la Història, és evident que si algun interès té en relació a la comarcalització consisteix a ofegar la idea per terra, mar i aire. És així que la tesi primigènia de la dreta valenciana que la Generalitat no fos més que una oficina administrativa i les diputacions provincials, més fàcils de controlar pel mecanisme de l’elecció indirecta dels seus representants polítics, s’ha vist en els darrers temps gairebé convertida en realitat. La Diputació de Castelló en concret fins i tot fa una campanya de recollida de joguines per Nadal… No hi fa res que també siga l’administració que recapta dels impostos municipals. Només és un detall que dóna compte del poder que té. El cas és que aquella tesi de la Transició ha quedat ben solidificada i ara caldrà veure de quina manera els canvis polítics a la Generalitat hi poden incidir. En qualsevol cas, totes aquestes circumstàncies alimenten una política que, en el reconeixement d’una regió o altra anomenada Maestrat, no hi tenen el més mínim interès. Si de cas, pot descriure’s la trajectòria erràtica de la Diputació i de la Generalitat al llarg del temps en relació a com han designat el territori a efectes turístics. Veníem de la Mancomunidad Turística del Maestrazgo i la Costa de Azahar i hem passat per la Mediterrània dels anys 80 i primers 90, el Castellón interior i el Castellón Mediterráneo actual, que tant recorda aquell diari capitalí.

El Maestrat al 1786, segons un mapa de Diego López imprès a Madrid.

El Maestrat al 1786, segons un mapa de Diego López imprès a Madrid per al Real y Supremo Consejo de las Órdenes

Mentrestant, la realitat social dels pobles ha fet la seua via. Alguns municipis han mancomunat alguns serveis i aquestes mancomunitats algun nom havien de tindre. Per exemple la Mancomunitat del Baix Maestrat. El temps ha generat una conscienciació de pertinença diferencial que l’acció homogeneïtzadora provincial, ben intensa darrerament, no ha contrarestat. Deu ser perquè és difícil anar contra la realitat. I això sense que els polítics locals, teòricament els més interessats a promoure-ho, no hagen passat de les proclamacions retòriques a l’hora de posar en marxa la idea, que, recordem-ho, correspon a un mandat estatutari. “Hem de fer comarca” és una frase que pot quedar molt bé en esdeveniments festius, que tenen una transcendència cultural i identitària inequívoca, cosa que també ve del franquisme. Alhora, la frase també serveix per tapar l’expedient i fins a l’any que ve.

Tornem al començament. El Maestrat històric podria considerar-se una regió valenciana d’una remarcable personalitat diferencial. Tan sols el fet que la denominació del territori original haja estat adoptada per territoris veïns ja demostra aquest fet. Això podria ser així si les mistificacions històriques, la despersonalització i l’abandonament que hi ha exercit el centralisme al llarg del temps no l’haguessen fet un territori esvaït, de contorns inexactes, confusos intencionadament o no. I això no obstant les potencialitats intactes d’aquesta personalitat diferencial i la dinamització d’aquesta consciència popular dels seus habitants són actius que tenen, si més no en el terreny cultural, un recorregut per explorar. Per descobrir.

Quant a

Escriptor compulsiu, educador d'ofici, també en línia; historiador a hores, fotògraf aficionat i blocaire. De moment.

Tagged with: ,
Arxivat a Cultura i Societat
One comment on “Maestrat històric
  1. Gràcies per explicar-nos, i donar-nos a conèixer una mica més, zones del País Valencià, sense els tòpics – que no dic que siguin dolents- de “paella”, “mascletà” o “falles”. Molt agraït

Els comentaris estan tancats.

%d bloggers like this: