Avui 13 d’agost del 2015, fa setanta-cinc anys de l’aniversari de l’arrest del MH Lluís Companys a França, pels nazis. Hi havia present, a més, un policia, vingut expressament d’ Espanya, que li va fer el primer interrogatori París, i el va custodiar a Madrid, on va ser torturat, extensament torturat. El 3 d’octubre va ser afusellat a Barcelona, on se li va fer un “consell de guerra”, totalment fals, injust i sumaríssim. Va ser afusellat en una freda matinada del 15 d’octubre de 1940, al castell de Montjuïc, on havia estat pres, i on l’havien jutjat – per dir-ho d’alguna manera- .
França i Alemanya han demanat perdó oficialment, per la detenció del president català, en canvi el govern espanyol i la seva justícia, continua negant-se a declarar nul el seu judici, que s’han negat reiteradament – socialistes, populars, socialistes i un altre cop populars- a declarar la il·legalitat de la seva execució.
Alguns criticaran a Companys pels fets de 6 d’octubre de 1934, amb les greus conseqüències que va tenir per al país, Però és innegable que la seva resistència, a dir, fer, ni signar res que anés contra Catalunya, contra la democràcia i la llibertat, mentre era torturat, La seva enteresa quan va ser afusellat, sense pors, i abans de morir que digués: “Per Catalunya!”,el fica en el llocs dels campions de la democràcia, com un Lincoln o Nelson Mandela.
I a nosaltres, catalans del segle XXI, ha de merèixer el nostre respecte. Com el respecte que li ha demostrat el MH Artur Mas, a l’escriure una tribuna al diari francès “Liberation” al recordar la seva figura amb frases al·legòriques, com per exemple: “la voluntat d’existir dels catalans i de decidir per nosaltres mateixos el nostre futur segueixen intactes”.
Que és el mateix que el que va escriure un altre president de Catalunya, al segle XIX “ser catalans i només catalans”, en definitiva, es tracta d’una testimoni, que anat de president en president, fins ara. Retem-li doncs, l’homenatge que li va donar el premi Nobel xil·lè Pablo Neruda: “Joven padre caído con la flor en el pecho, con la flor en el pecho de la luz catalana ,con el clavel mojado de sangre inextinguible, con la amapola viva sobre la luz quebrada ,tu frente ha recibido la eternidad del hombre”.
Autor: Francesc Rebolledo
"Per senyera, senyors, quatre barres. Per idioma, i senyores, català. Per condició, senyors, sense terres. Per idea, i senyores, esquerrà." ("La cançó dels cansats", Ovidi Montllor)
Des de la Mediterrània 
Molt emotiu. Se m’ha posat la pell de gallina en llegir-ho. Sempre he admirar la figura de Companys. En algun lloc vaig llegit que abans de ser afusellat va dir: “Moro pels meus ideals i per Catalunya”. Els espanyolistes l’insulten sovint. Fins i tot diuen que ERC és nazi, quan els sí que ho són, descendents de Franco. Diuen que era “separatista”. És fals. Podem comprovar-lo llegint la seua proclamació:
“En aquesta hora solemne, en nom del Poble i del Parlament, el Govern que presideixo assumeix totes les facultats del Poder a Catalunya, proclamo l’Estat Català de la República Federal Espanyola, i en restablir i fortificar la relació amb els dirigents de la protesta general contra el feixisme, els invita a establir a Catalunya el Govern Provisional de la República, que trobarà en el nostre poble català el més generós impuls de fraternitat en el comú anhel d’edificar una República Federal lliure i magnífica.”
Acaba així: “Visca Catalunya! Visca la República! Visca la llibertat!”
Macià va fer abans una cosa semblant.
El que és indignant és que l’estat espanyol” no respecte la seua memòria, la d’un home que no sols lluità per Catalunya sinó per la República Espanyola també.
Gràcies pels teus comentaris, jo crec que hi ha diferents Companys: l’advocat anarquista, l’exiliat durant la dictadura de Primo de Rivera, el regidor, a l’oposició a l’ajuntament de Barcelona etc. Jo crec que Companys va ser més un idealista que no pas un home de govern, però si tenim en compte que el president – o la presidenta- de Catalunya és més una institució que no pas una persona, la meva lleialtat com a català ha de ser absoluta
Quan pense en Companys i els borinots de presidents que hem patit ací sent vergonya. Fora de Blasco Ibáñez no hem tingut un polític que es puga comparar a Macià, Companys, Tarradellas, Pujol – llàstima que fera el que feu – o l’actual Mas, que m’agrada com a home d’Estat, encara que jo siga anti-capitalista. Si visquera a Catalunya, votaria CUP.
Blasco Ibáñez, et refereixes al novel·lista?
Efectivament. Blasco, a banda de novel·lista – el més llegit al món a la seua època – era polític. Republicà Federal a l’estil de Pi i Margall. També era periodista. Com a polític sempre va ser el més important de València i amb molta diferència. Va morir a Menton (França , exiliat 3en època de Primo de Rivera). En plena república s’expatriaren les seues despulles. Va ser un fenomen històric. No hi cabia ni una agulla. A Madrid arribaren a haver dos diputats, d’Esquerra Valenciana, que es considerava hereva de Wagner. La seus Senyera era estelada sobre una franja blava que recorda molt a l’estelada catalana actual, triangle en lloc de triangle. Aquest partit forma para actualment de Compromís.
Els feixistes no el suporten. Fa unes dècades, els socialistes-comunistes erigiren una petita estàtua en el seu honor. Els fatxes atacaren el monument com és costum en ells. Blasco a més de republicà era anticlerical i això el fatxerio valencià mai no li ho ha perdonat.
Però Blasco Ibáñez, a més, era valenciansita? és a dir, defensava la llengua i cultura valencianes?
Era valencianista. De fet era amic de Constantí Llombart, fundador amb Teodor Llorente de Lo Rat Penat, institució valencianista on convivien gent de dreta amb gent d’esquerra, espanyolistes i no espanyolistes. Llombart el va convèncer per a escriure en valencià. El problema és que Blasco, que era molt anticlerical, acabà relacionant el catalanisme amb la dreta monàrquica i clericalista i va preferir fer ús del castellà. En aquella època encara la llengua no estava normalitzada i cada qual escrivia el valencià com volia. En les seues primeres obres en castellà fa un gran ús del valñencià, ja que pretenia ser naturalista, com Zola o Pardo Bazán, i quan intervénen personatges de la terra fan servir sempre el valencià. El problema és que les editorials es dedicaren a transcriure-ho tot al castellà una vegada que començà a ser conegut fora de València. “La barraca” és plena de diàlegs en valencià, la llengua del poble. El mateix passa en altres novel.les de temàtica valenciana.
No va ser el que diríem un “nacionalista valencià”. Excerceiz d’espanyol. Això sí, era autonomista i federalista. Mai va ser “independentista”, moviment que al València va ser inexistent. El federalisme de tall semblant al de Pi i Margall era el seua model. La “mala pata” és que va trobar massa “de capellans” del catalanisme i per això no va establir relacion. A tall d’exemple, a l’Argentina va establir dos projectes republicano-socialistes que fracassaren. Un es deia “Nova /Nueva Valencia” (depén d’on mires) i Cervantes.
Jo crec que se sentia espanyo, republicà, federalista, autonomista, valencianista, anticlerical… no era independentista en absolut. No li queia bé l’obra de Verdaguer ni la religiosa o dels religiosos en general. Una llàstima que no escrivira en valencià. Potser la qüstió econòmica va pesar molt. Va ser el novel.lista més llegit i traduït de l’època. Fins i tot Rodolfo Valenntino va protagonitzar “Sangre y Arena” a Hollywood.
Sóc conscient de la transcendència de Blasco Ibáñez, en el cinema i per tant arreu del món.
La pena és que no fora “nacionalista valencià” sinó autonomista federal i escrivia en castellà.
Bé, en tot cas sempre us cabrà el goig – als valencians- de tenir un valencià universal
Doncs sí. A mi m’agrada molt. Una “curiositat”. A l’avi d’un amic fan afusellar-lo els franquistes perquè algú va denunciar-lo per llegir a Blasco. Pena de mort. Quan li feren una petita estàtua les esquerres en els 70, el feixistes la van trencar. Encara la dreta valenciana, monàrquica i catòlica l’odia per republicà i anticlerical.
Resumint. Va ser un escriptor en castellà que defensava l’autonomia valenciana.
D’acord, gràcies
Després de llegir les vostres respostes, millor dit el vostre interessant debat sobre Blasco Ibañez, sense voler posar en dubte la seva vàlua com escriptor ni el ressò al món de la seva obra, fets els quals insisteixo m’ha agradat molt saber, veig que tal com estan les coses, en aquest maleït país dominat pels fatxes, ideològicament parlant, avui aquest senyor no ens serviria pas de gran cosa, ni a València ni a Catalunya.
A la meva manera de veure les coses, en aquelles èpoques la política tenia de vegades caires de romanticisme i molt d’idealisme, sent aquest el nucli dur o la gemma de l’ou de la política, mentre que avui, l’idealisme només se’l pot anar a buscar a la ferum que fa el diner robat o mal guanyat. I al romanticisme se li ha canviat el nom el de l’engany, la demagògia, la desqualificació constant i la corrupció.
Jo ara discrepo de totes totes amb tu. Jo crec que Blasco Ibáñez, – per la mica de cosa que sé- era un home avançat al seu temps, sinó la seva obra i el ressò internacional, jo crec que un valencià universal com Blasco Ibáñez, del segle XXI, hauria fomut molta canya a Camps, Fabra, Barberà etc.
Sóc Jo, ara qui discrepa de Vós. No dubto ni un sol moment de la capacitat política nacional i internacional del Sr. Blasco Ibañez. Per Vós m’esteu parlant en condicional “si hagués viscut en el segle XXI hauria fumut canya, etc.” Però jo parlo de la hipotètica possibilitat que el Sr. Blasco amb les seves idees federalistes traslladades al segle XXI, en un país on “o estàs amb mi o contra mi”, on el nacionalisme castellà o espanyol, són de total absorció de les demés ideologies i cultures, com si d’un paper secant es tractés, el federalisme està a molts anys de distància.
No oblideu que, segons les enquestes, el PP podria encara tornar a guanyar en les properes eleccions, llavors ja m’agradaria veure el Sr. Blaso Ibañez en mig d’aquest merder.
Ja ho veieu amb el què se’ns vol fer creure ara el PSOE, volent posar il·lusió a aquells que sí voldrien una confederació, quan una modificació de la constitució està a anys llum de ser acceptat pels peperos, llevat que no sigui una constitució feta a imatge i semblança d’ells. Vaja, amb paraules un xic vastes, seria com “canviar pets per merda”.
Bé, no vull allargar el debat. Que Vós opineu diferent que jo ? D’acord, però jo opino també completament diferent de Vós, i amb el recull d’informació que el Sr. Rexval ha facilitat al llarg de tot el debat sobre l’article original, és el què m’ha fet opinar sobre el tema.
D’acord, vós viviu al País Valencià i ho sabeu molt més que no pas jo, però crec que hauria Blasco Ibáñez hauria estat una pedra a la sabata per al PP Valenciaà
El que voldria saber és si de debò es va descalçar abans de ser afusellat, m’ho podries dir?
No ho sé, però en l’enllaç que he pegat és possible que es diga. El que puc dir-te és que vaig visitar Montjuïc fa una anys i no podia llevar-me del cap a Companys, un senyor pel que sent gran respecte. Va ser torturat de manera bestial perquè firmés alguna cosa i s’hi va negar. Fa falta ser ben fort per no sucumbir.
He trobat un enllaç que està molt bé. Les paraules finals van ser:
“Moro per Catalunya i per la República. Sóc feliç de morir a Catalunya i si hi ha alguna cosa que em pesa és només que ja no podré fer res pels meus ideals. Que tinguin valor els qui encara queden, esperança i fermesa. Visca Catalunya!”.
http://www.memoria.cat/companys/content/full-volant-clandest%C3%AD-que-parla-de-lexecuci%C3%B3-de-companys-traducci%C3%B3
Visca Companys! Visca Catalunya, el País Valencià i les Illes!
Visca Companys! però tenia que haver fugit lluny dels nazis, o Anglaterra o Amèrica, malgrat tenir un fill malalt. Era president de Catalunya, més que no pas pare.
Potser sí. No sabia allò del fill. Encara és més honrós el que va. Tot un heroi.
Quan llegeixo articles d’aquesta mena, a mi també se’m posa la pell de gallina. I més encara, però en aquest cas és de ràbia i d’impotència davant de desgraciats”, sí, desgraciats amb totes les lletres, quan veig en duran i lleida i la seva corrua i capelleta de “fans”, no solament traint el fundador d’Unió, en Carrasco i Formiguera, també afusellat per les hordes feixistes i franquistes, com també indesitjables com l’àngel ros de Lleida i tots els qui pensen i actuen com ell, marginant el pensament i tarannà català per a mantenir una maleïda cadira, i tots aquests plegats, traeixen no solament el nostre president en Lluís Companys, sinó també tots els catalans pel fet i desig de voler anar de bracet amb aquella Eskanya que sempre ens ha violat, extorquit, torturat fins a la mort i insultat a sang i fetge, també amb totes les lletres.
Desconeixia el cas de Carrasco i Formiguera, que supose seria catòlic. El que he pogut constatar és que bona part dels pitjors anticatalanistes són catalans renegats.
Llig açò, que emociona. Es parla de “sabatilles” no pas de sabates.
” L’oficial s’acostà al president Companys per tal d’embenar-li els ulls i posar-lo d’esquena al piquet d’execució. Companys, però, amb un gest sobri i sense pronunciar un sol mot, refusà el drap i es situà de cara, mirant sense titubejar el piquet. En la tènue llu d’aquella matinada destacaven les seves sabatilles de roba blanca i el mocadoret blanc que duia, com sempre, amb les quatre puntes, a la butxaca superior de l’americana.
En el moment en què els soldats anaven a disparar, cridà amb força i clarament :”Per Catalunya !” Aquestes foren les seves darreres paraules.
Caigué malferit, malgrat que els soldats havien disparat des d’una distància d’uns sis metres.
L’oficial que manava el piquet se li acostà per donar-li el tret de gràcia. Desconcertat, emocionat, li tremolava el pols. Va haver de repetir els trets per acabar l’execució. ”
Feu clic per accedir a sentencia%20Llu%C3%ADs%20Companys.pdf
Document de gran valor si bé trist i patètic. És de remarcar, recordar i tenir-ho sempre al cap, el gest de valentia que mostrà Lluís Companys davant d’aquells que l’anaven a assassinar.
És que realment, s’ha de ser valent de veritat, perquè a mida que anava llegint aquells seus últims moments, em venien esgarrifances a tot el cos.
Moltes mercès Rexval per aquest document tan preciós i alhora esgarrifós, el qual guardaré com un tresor.
De res, home. Està molt bé això d’intercanviar informació i més d’un home com aquest. Ja m’agradaria a mi tenir una petitíssima part de la seua enteresa.
Gràcies per aquesta aportació, crec que segons el codi militar, si es fa el tret de gràcies i encara es viu, se li té que perdonar la vida.
Jo no crec que Blasco haguera està molt a gust amb el PP. De fet els pperos encara li la tenen jurada per republicà, federal i anticlerical. Blasco era antimonàrquic i anticlerical. Res a veure amb Gallardón, gendre de Utrera Molina, ministre de franco i falangista que firmà la pena de mort de Salvador Puig Antic i que mai va acceptar la Democràcia. Una jutgessa argentina l’ha imputat pels seus crim a proposta de les germanes de la víctima.
La caverna valenciana odia a mort a Blasco i la seua memòria. Els blasquistes lluitaren contra Franco. Un sector adoptà una bandera semblant a la d’ERC, amb qui mantingueren contacte. Era una senyera amb franja blava sense corona i una creu roja. Aconseguiren 2 diputats a Madrid.