Sobre el primer assalt d’anit

El diumenge 27 de setembre del 2015 no votarem en unes eleccions autonòmiques normals. Tot i que fa uns dies encara hi havia algú entestat en fer veure que aquí no passava res, aquest és un extrem que avui dia ningú nega i tothom actua en conseqüència: l’Estat espanyol, atiant la por mitjançant alguns espantalls de paraules imprecises com la Merkel, en Cameron o l’Obama; les forces independentistes, amb el discurs de la il·lusió de fer net d’una vegada per totes. Ahir tots els candidats, tots sense excepció, van entrar conscientment en un debat molt ben delimitat amb la independència com a tema principal, admetent, per tant, explícita o implícitament, que el 27 de setembre marcarà un nou punt de no retorn perquè, per fi, la societat catalana podrà expressar-se de manera vinculant en termes de suport o rebuig a la independència del Principat. 

Trobo francament destacable la pobresa ideològica i dialèctica de les forces del “Sí/No”. Tot es basa, ras i curt, en esperar un canvi de govern a Espanya el proper desembre, o al cap de quatre anys més (o de vuit, o de setze, o de trenta-dos, o de seixanta-quatre…), per veure si d’una vegada per totes l’Estat es digna a reconèixer els nostres trets diferencials i a blindar-los, o bé en una nova Constitució espanyola o bé en la mateixa d’ara. A partir d’aquest punt, cadascú proposa el seu camí a seguir ja sigui mitjançant pactes, negociacions, diàlegs o referèndums permesos per l’Estat.

Aquesta tesi de l’espera ad aeternum del canvi de mentalitat a Espanya esdevé especialment irrisòria quan l’esgrimeix en Miquel Iceta, membre del partit que es va “cepillar” l’Estatutet d’Autonomia del 2006 quan a Espanya hi governava en ZP. N’hi ha per treure’s el barret i pixar-hi a dins.

Sincerament, si jo estigués indecís, acabaria votant independència o acabaria votant unionisme. Les mentalitats sucursalistes d’esperar eternament un canvi profund a la metròpoli —un canvi que ni la Història ni els sondeigs deixen entreveure— les trobo un frau polític de traca i mocador.

Com oli en un llum van rebre els candidats unionistes les paraules de la Comissió Europea, la qual assegura que si una part d’un Estat membre s’independitzés, automàticament aquesta part quedaria fora de la UE i n’hauria de demanar el reingrés com a nou Estat independent. L'”expulsió” de Catalunya de la UE és un dels pilars vertebradors del “discurs de la por” unionista, en bona mesura (i en bona culpa) perquè l’independentisme “transversal” ha considerat sempre la pertinença a la UE de la troika com un pilar essencial del nou Estat.

No s’adona l’unionisme, tanmateix, que ha caigut com un vailet en una trampa dialèctica de manual. La UE (davant unes eleccions que fins fa no res l’unionisme qualificava de “normals”) assegura que Catalunya quedaria fora de la UE i n’hauria de demanar l’ingrés com a Estat independent. Com fan tots els Estats normals, vaja. Per tant, si arribem a l’extrem que Catalunya ha de demanar (i vol demanar) l’ingrés a la UE serà, innegablement, perquè la UE reconeix la República Catalana com a nou Estat independent (allò que segons l’Estat espanyol no passaria mai de la vida) encara que sigui fora de la UE. Tal com passa amb Andorra, amb Suïssa o amb Noruega. Per tant, si Catalunya és independent podrà decidir si demana o no l’accés a una Unió Europea que la reconeixerà com a ens sobirà (tret d’algun Estat instal·lat en l’anomalia democràtica).

Tinguin en compte, tant els membres de l’unionisme apocalíptic com els del tietisme independentista, que si com a catalans volguéssim formar part de la Unió Europea, amb la independència en tindríem l’opció. Amb l’unionisme, ni l’hem tinguda, ni la tenim, ni la tindrem. A las pruebas me remito, señoría. 

Rojoseparatista animalista de Barsalona. Can Fanga. Catalunya. Reino de España.