Look both ways

Diumenge va morir la Muriel Casals. No va poder recuperar-se de les ferides que li va causar un accident amb una bicicleta. Descansi en pau. La “revolució dels somriures” ha perdut un dels seus grans somriures, però esperem que no perdi ni un gram de revolució. Li ho devem a ella i a totes les lluitadores i lluitadors com ella que hem anat perdent en aquest llarguíssim camí.

Les circumstàncies de l’accident de la senyora Casals, malauradament, han portat polèmica. Ja en vaig parlar fa uns dies. No és —suposo— gaire habitual morir després d’un xoc amb un vehicle sense motor i potser és arran d’això que moltes persones sospiten del ciclista com a protagonista d’una temeritat que va causar la mort d’una vianant. Però no deixa de sorprendre’m que malgrat que testimonis dels fets hagin relatat precisament el contrari, encara hi hagi certs miserables capaços de fer articles que freguen la indigència mental, com aquest que la senyora Montserrat Nebrera ha titulat Violència ciclista“. És un article totalment absurd, fora de lloc i ple d’un odi injustificat i indiscriminat. S’imaginen que un ciclista, després de saltar-se un semàfor en vermell, morís atropellat per un taxi i algú escrivís un article dient que Barcelona no és una ciutat per a taxis? Doncs això.

En fi. Deixant de banda els fidels practicants de la idiòcia, que sempre n’hi haurà, m’agradaria comentar una cosa que m’ha passat pel cap arran de sentir algunes opinions sobre el carril bici del carrer Provença de Barcelona, que és on va ocórrer el fatal accident. Es tracta d’un carril bici de doble sentit, és a dir, que si el vianant vol prendre el risc de creuar amb el semàfor vermell o de creuar per on no toca, hauria d’assegurar-se prèviament que no vénen cotxes d’un cantó ni bicicletes per cap dels dos cantons. Això, en un altíssim percentatge dels casos, no és així. En dono fe. La gran majoria de vianants, si creuen quan no toca o per on no toca, s’asseguren només que no hi hagi trànsit en un dels dos sentits de la marxa, que és sempre el sentit dels vehicles a motor. En el doble carril bici ni tan sols hi pensen. D’una banda és, evidentment, culpa seva, perquè qui comet una imprudència hauria de fer-ho amb totes les precaucions del món i hauria de tenir molt clar què pot fer, com ho pot fer i on ho pot fer. Si hom creués pel pas de vianants, amb el semàfor en verd, no li caldria pas anar tan alerta (tot i que en una gran ciutat, tota precaució és sempre poca). Ara bé, per una altra banda, cal tenir en compte que a l’Eixample, abans de l’arribada dels carrils bici, tots els carrers eren sempre d’un sentit. Per tant, no és estrany que moltes persones tinguin aquest mal hàbit de creuar mirant només cap un cantó.

A Londres, en canvi, estan molt acostumats als carrers de doble sentit, tant de vehicles a motor com de bicicletes. Però tot i estar-hi avesats, parin atenció a aquests missatges d’advertència que hi ha pintats al terra en tots (o gairebé tots) els passos de vianants:

brommel.net

brommel.net

Allà tenen assumit que els vianants creuaran tard o d’hora en vermell i per tant, els assenyalen cap on han de mirar perquè ho facin de la manera més segura possible.

Ara mirem el missatge d’advertència que podem trobar a Barcelona. O si més no, el que podíem trobar fa un temps.

(flickr “jauladeardilla”)

Jo no sóc pas expert en educació vial, però no troben que seria millor adoptar el model de Londres, que informa i avisa, en lloc del nostre, que només busca infondre la por? És hora d’aparcar la ingenuïtat i començar a ser una mica més pragmàtics.

Bixo.
http://elblocdelbixo.blogspot.com

Quant a

Rojoseparatista animalista de Barsalona. Can Fanga. Catalunya. Reino de España.

Arxivat a Cultura i Societat
5 comments on “Look both ways
  1. rexval ha dit:

    El món es ple de fills de puta, fill de puta que tenen nom, putatiu, clar. Em referesc a un energumen anomenat SOSTRES, un renegat català que cobra d’Intereconomia i de diaris tipus ABC o semblants si no m’enganye. Encara era calent el cadàver d’una dona de 70 anys i es fill de puta, en lloc de callar, va mofar-se’n tot el que volgué en les xàrcies socials, se’n va riure de tot, bicicleta inclosa i va dir coses que calle però que desitge per a la seua mare. El molt covard va plublicar el seu vomitiu missatge en el encara més repugnant diari de Madris, això sí, per si algú pensava denunciar-lo va canviar la part més vomitiva. Valent que és un cabró com ell. Recordei: SOSTRES el d’Intereconomia i altres llocs de la caverna mediàtica. Se’n va riure d’una persona a la que ell no arriba ni a la sola de les sabates. Li desitge el pitjor del món, i no dic més per prudència, solament esperar que algun fiscal, jutge, magistrat, Omnium Cultural o qui siga el denuncie.

    • elbixo ha dit:

      Aquest energumen que vostè ha citat no em ve pas de nou, li asseguro que no estic gens sorprès pel seu article. Es tracta d’un dels tantíssims “opinadors” a qui diferents mitjans al llarg del temps han anat donant veu i tinta per parlar de qualsevol assumpte, sigui del caire que sigui. Si investiga una mica la seva trajectòria “professional” veurà, a més, que en Sostres és un d’aquells giracamises que canvia d’opinió i arguments segons quina ullera li convingui llepar en cada moment. I òbviament, a mesura que oscil·len les preferències llepaires de l’articulista, varien també els mitjans que decideixen posar-lo en nòmina.

      Perquè es faci una idea del que parlo, pensi que el 2005 aquest ésser viu treballava cagant escrits al diari Avui i al Singular Digital, entre d’altres, on va arribar a escriure imbecil·litats tan grans com ara que “parlar espanyol és de pobres i analfabets” (l’article original ha desaparegut però li deixo aquí una mostra de les naturals reaccions que va despertar a la meseta: http://www.abc.es/hemeroteca/historico-28-02-2006/abc/Nacional/un-articulista-del-avui-sostiene-que-hablar-espa%C3%B1ol-es-de-pobres_142543533342.html). En un altre “article”, també ja desaparegut, en Sostres es vantava d’haver “enculat” una ministra, la Carme Chacón (http://www.directe.cat/imatges/sostres.jpg). En un altre, afirmava que no existeix la discriminació de gènere, ni l’opressió de la dona, que el que passa és que “els homes hem estat infinitament superiors a les dones” (http://salvadorsostres.com/no-es-opressio-es-superioritat-article-delsingulardigital-cat/).

      Després de la seva meravellosa etapa en aquests mitjans catalans, va viatjar a Madrid a llepar alguns culs per allà. Com a resultat, va “fitxar-lo” El Mundo. I així va poder seguir cagant escrits (http://www.eldiario.es/rastreador/barbaridades-Salvador-Sostres-volveras-Mundo_6_394120627.html) —en “la llengua dels pobres i dels analfabets”, per cert— fins que el van acomiadar i va haver de canviar altra vegada d’objectiu anal per a la seva esmolada llengua. Ara, pel que veig, ha ultratjat la memòria de la senyora Casals des del diari ABC, que curiosament va ser el primer que el va criticar el 2005 pel seu escrit contra el castellà.

      En la meva humil opinió, aquest paio no és res més que un periodista mediocre amb afany de protagonisme. Diuen els qui hi entenen de publicitat que no importa si se’n parla bé o malament de quelcom, perquè el més important és que se’n parli. Doncs és innegable que aquest pixatintes compleix la regla al peu de la lletra.

      Salutacions,

      • rexval ha dit:

        Estic d’acord amb vostè. Quin paio! NO m’explico com pot ser tan mala persona i ser capaç de fer mofa de la mort d’una dona senzillament perquè pensi (és un dir) diferent.

        Salut //*//

      • rexval ha dit:

        Déu n’hi do, quin element. Els seus pares segur que n’estan molt orgullosos…

        Gràcies pel “recorregut” made in Sostres.

Els comentaris estan tancats.

%d bloggers like this: