La distribució de les deixalles flotants de plàstic segons la distància del litoral (Contaminació mediterrània, 34/2016)

Les deixalles marines són desaprofitaments d’activitats humanes que suren en el mar, com a conseqüència d’abocaments deliberats o accidentals. A la Regió Mediterrània, la Convenció de Barcelona del 1976, signada llavors per 16 estats mediterranis i per la Comunitat Econòmica Europea, ja tractava especialment d’aquesta contaminació. En els darrers anys hi ha hagut una conscienciació sobre els plàstics flotants acumulats en els grans girs oceànics. Més familiaritzats, però, som amb com les deixalles de la línia costera embruten les platges. Per conèixer quina és la distribució de les deixalles flotants de plàstic a la Mediterrània, un grup d’investigadors, coordinat per Maria Luiza Pedrotti, han analitzat les mostres obtingudes en el marc de les Expéditions MED l’estiu del 2013 en 33 punts de la Mar Lígur. Com esperaven, les concentracions més elevades de plàstic es troben, o bé en el primer quilòmetre de la línia litoral o en regions de molt endins de la mar. Els plàstics flotants litorals s’associen especialment amb les àrees de més densitat demogràfica, i poden arribar a xifres ben elevades (centenars de peces per km2). Els plàstics de més abundància relativa són el polietilè, el polipropilè i les poliamides, que suposen entre el 86 i el 97% del plàstic total.

La distribució dels plàstics en la Mar Lígur

Entre el 6 de juliol i el 6 d’agost del 2013, l’Expédition MED realitzà observacions i preses de mostres en diferents punts de la Mar Lígur, entre els litorals de la Ligúria i de la Provença i els del nord de Còrsega. Cada punt assenyala un lloc de mostreig. Els punts blaus són els de menys concentració de plàstic (20.000-75.000 peces•km-2), seguits pels verds (75.000-150.000), els taronges (150.000-500.000) i els vermells (>500.000).

Expédition MED és una organització no-governamental, amb seu a Questembert (Bretanya), dedicada a la recerca científica sobre les deixalles de la mar. És a partir del seu mostreig del 2013 que arrenca aquest estudi, concebut per Maria Luiza Pedrotti, Stéphanie Petit, Gabriel Gorsky, del Laboratori d’Oceanografia de Vilafranca de Mar (LOV) i per Andrés Cózar, que llavors feia una breu estada en el LOV, i que actualment és al Departament de Biologia de la Universidad de Cádiz. En el treball de laboratori participaren, en el LOV, Amanda Elineau, a més de Petit i Gorsky; Stéphane Bruzaud, del Laboratori d’Enginyeria dels Materials de Bretanya, de la Université de Bretagne-Sud; Jean-Claude Crebassa i Bruno Dumontet, d’Expédition-MED. En l’anàlisi de dades participaren, a més de Pedrotti, Petit, Elineau, Bruzaud i Cózar, Elisa Martí (de la Universidad de Cádiz). L’estudi va rebré finançament del Ministeri francès de Recerca i del 7è Programa Marc europeu, així com del projecte ECOSEASTEM de la Fundació GDF Suez.

La Mar Lígur és tan sols un sector de la Mar Mediterrània que, alhora, és una peça més de l’oceà global. Cada any arriba a aquest oceà milions de tones de plàstic, majoritàriament polietilè i polipropilè. Aquests plàstics suren, i es distribueixen d’acord amb els vents i els corrents marins, acumulant-se en els grans girs oceànics. En certa mesura, com més allunyada és una peça de plàstic del litoral, és senyal que hi du més temps.

La Mediterrània la podem considerar com un petit oceà a aquests efectes. Amb 466 milions de persones vivint en el litoral mediterrani, els abocaments de plàstic són considerables. El plàstic és la fracció majoritària del detritus flotant, i al concentració de plàstic és comparable a les regions d’acumulació que trobem en els grans girs oceànics de latituds subtropicals. La Mar Mediterrània és una aportadora neta de plàstics envers l’Oceà Atlàntic.

Xarxa de plàncton

Recollida i anàlisi de mostres

L’Expédition MED utilitzà xarxes de plàncton amb una obertura rectangular de 60 x 20 cm, i una mida de porus de 333 μm. Les mostres es prenien en la primera capa (10 cm) de la superfície marina, amb una durada d’1 hora. A una velocitat de 2,5 nusos, això suposa que cada mostreig cobria 3000 m2 de superfície marina i un volum de 371 m3. Les mostres sempre es prenien en aigües encalmades. En total es prengueren 33 mostres, amb distàncies del litoral que anaven dels 300 metres als 46 km.

La part retinguda a cada xarxa era transferida a un recipient de 2 L, i hom recollia del sobrenedant el plàstic flotant. La fracció de zooplàncton i de matèria orgànic també era observador al microscopi per fer un comptatge de totes les micropeces de plàstic presents.

Se seleccionaren aleatòriament d’entre les mostres un total de 407 peces de plàstic, que foren analitzades per espectroscòpia d’infraroig (FT-IR). Com a patrons hom emprà mostres conegudes de poliacrílics, de poliamides, de polistirè, de polietilè, de polipropilè i d’acetat de vinil i etilè.

En l’anàlisi de dades es tingueren en compte no tan sols les 33 mostres preses per l’Expédition MED del 2013 a la Mar Lígur, sinó també mostres preses en la Mediterrània Central Occidental (a l’oest de Sardenya) i en altres punts diversos de la Mediterrània (fins a distàncies de 340 km del litoral). Les 33 mostres de l’Expédition MED suposen 10.540 peces de plàstic, de les quals 8.053 procedeixen de la zona litoral (10 km).

Un retrat de les deixalles plàstiques surants de la Mediterrània

Totes les 33 mostres analitzades presenten detritus plàstics. Consisteixen bàsicament en peces de pel•lícula, d’escuma, filaments, però especialment de fragments d’objectes rígids. Els microplàstics tenien l’aspecte de derivar de la fragmentació de peces més grans. La mostra amb menys peces de plàstic es corresponia a l’estació DYFAMED, a alta mar, amb un total de 21.000 peces/km2. La que més era la mostra presa prop de Niça, amb una concentració de 578.000 peces/km2. Dels microplàstics observats, un 64% eren menors de 2,5 m i tan sols un 9% superaven els 5 mm. La mida mediana dels microplàstics en el litoral era de 1,85 mm, mentre que a alta mar, aquesta mediana era de 3,86 mm.

Si bé les concentracions més elevades de plàstic es donen en el litoral, els autors remarquen com les xifres d’alta mar són superiors a les zones intermèdies. Si hom afegeix les mostres obtingudes a >100 km del litoral (que no fan part d’aquest estudi), les xifres arriben a duplicar les que hom troba a

Pel que fa a la composició química dels plàstics, la majoria (73-79%) són poliolefines, sobretot polietilè (62-76%) i, en menor terme, polipropilè (7-14%). Aquests plàstics provenen sobretot d’envasos i embalatges d’un sol ús. Les poliamides suposen entre un 10 i un 16% de la mostra, i una part d’elles deuen provindre de l’activitat pesquera (el niló de les xarxes). A diferència de poliolefines, les poliamides són més denses. Ara bé, els autors recorden que les aigües mediterrànies són més denses que no pas les aigües oceàniques típiques, degut al seu major contingut salí, la qual cosa afavoreix la flotabilitat de les fibres de niló i d’altres poliamides. El polistirè i les fibres poliacríliques són minoritàries, i encara ho són més en les mostres de mar endins. Se suposa que les fibres poliacríliques procedeixen bàsicament de les aigües de rentadores de roba.

L’impacte de les deixalles plàstiques

Les xarxes de plàncton utilitzades en aquest estudi foren pensades per capturar plàncton, no pas plàstic. Pedrotti et al. posen especial atenció a la relació, en cada mostra, de la massa de plàstics i de la massa de plàncton. Una ratio elevada pot afectar especialment els animals planctívors i, en aquest sentit, per exemple, afecten les muscleres. Els microplàstics tendeixen a magnificar-se al llarg de les xarxes tròfiques. Així doncs, més enllà de les peces de plàstic més evidents, que embruten la imatge turística de les poblacions litorals, Pedrotti et al. assenyalen la rellevància dels microplàstics en les aigües litorals i el seu elevat temps de residència.

Lligams:

Changes in the Floating Plastic Pollution of the Mediterranean Sea in Relation to the Distance to Land. Maria Luiza Pedrotti, Stéphanie Petit, Amanda Elineau, Stéphane Bruzaud, Jean-Claude Crebassa, Bruno Dumontet, Elisa Martí, Gabriel Gorsky, Andrés Cózar. PLoS One 11:e0161581 (2016).

Expéditions MED.

Laboratori d’Oceanografia de Vilafranca de Mar.

Arxivat a Ciència i Tecnologia
%d bloggers like this: